14 de gener

en lloc de tres-cents diputats, demano tan sols tres-centes centúries de xicots que imposen en Espanya la Pàtria, la pau i la justícia.

14 de febrer

la falta de facultats creatives de la dona es el que m’indueix a no ser feminista. Però he de dir com m’espanten las fantasies creadores actuals de l’home en política i que es possible que la dona, al mesclar-s’hi, pugui donar-li cert repòs, cert aplom

No confio en el vot de la dona. Però tampoc no confio en l’eficàcia del vot de l’home. La ineptitud pel sufragi es la mateixa per a ella que per a ell i es que el sufragi universal es inútil i perjudicial als pobles que volen decidir la seua política i la seua història amb el vot

Davant de la contesa electoral m’afirmo més que mai en la meua oposició al sufragi, tant per  la dona com per l’home

La guerra es inalienable a l’home. No se’n evadeix ni se n’evadirà. Existeix des de que el món és món i existirà. És un element de progrés… ¡És absolutament necessària! Els homes necessiten la guerra. La guerra és absolutament precisa i inevitable. La sent l’home con un imperi intuïtiu, atàvic, i serà en l’avenir el que fou en el passat.

14 de març

A la propaganda electoral se va dir que [el meu partit] no acceptaria el sufragi, el triomf del que representa la destrucció d’Espanya. Ara que açò ha triomfat, ara que està el Poder a les mans ineptes d’uns quants malalts, capaços, per rancúnia, de lliurar la Pàtria sencera a la dissolució i a les flames, [el meu partit] compleix la seua promesa i us convoca a tots per una empresa perillosa i gojosa de reconquista.

4 de maig

¿Pot haver encara entre vosaltres –soldats, oficials espanyols de terra, mar i aire– qui proclame la indiferència dels militars per la política?

És en litigi l’existència d’Espanya com a entitat i com a unitat.

l’antic poble espanyol (serè, valerós, generós) ha estat substituït per una plebs frenètica degenerada

som en vespres de la data, ¡penseu-hi, militars espanyols!, en què Espanya pot deixar d’existir.

ha sonat l’hora en què les vostres armes han d’entrar en joc per salvar els valors fonamentals, sense els que és inútil simulacre la disciplina. I sempre ha estat aixina: la darrera partida és sempre la partida de les armes. Jureu pel vostre honor que no deixareu sense resposta el toc de guerra que s’acosta.

6 de juny

entre el crim i l’enveja, hem viscut tres anys que pareixen una existència. Anys fecunds, germinals, que mos han ensinistrat per a la lluita d’ara. Y per la decisiva que se prepara.

Perquè és indecent voler narcotitzar un poble amb l’esquer de les solucions pacífiques. JA NO HI HA SOLUCIONS PACÍFIQUES. La guerra està declarada

ha triomfat la revolució d’octubre: la revolució separatista de Barcelona i la comunista d’Astúries. Som en guerra.

¡Ben trobada esta violència, esta guerra, en la que defensem l’existència d’Espanya, assaltada pels seus enemics! Seguiu lluitant, camarades, sols o acompanyats. Apreteu les vostres files, aguseu els vostres mètodes. Demà, quan claregen més clars dies, correspondrà a [el meu partit] els llorers frescos de la primacia en esta santa croada de violències.

Sent conscient que poden perdre part de la seua força original, m’he pres la llibertat de traslladar a la nostra llengua tot este seguit d’asseveracions que, com moltes altres paregudes, van ser proclamades originalment en castellà al llarg del primer semestre de l’any 1936. Vuitanta-set anys després, enguany serà un any farcit d’eleccions. Serem cridats a votar, si més no, a eleccions municipals, autonòmiques i generals. Sempre se diu el mateix, són moments especialment importants, del resultat de les votacions dependrà el nostre futur immediat i a mitjà termini, són en joc valors i institucions fonamentals en la nostra vida política i social, etc. Ho serà el 2023? Tant de bo no ho siga tant com el 1936.

Us imagineu que un jove, marquès de l’alta societat (tan alta que son pare, marquès i general, hagi estat president del govern i exercit com a dictador més de sis anys) i advocat, entra en política als vint-i-vuit anys i funda el seu propi partit als trenta, és escollit diputat poc més d’un parell d’anys i perd les següents eleccions? Que mor com a conseqüència de la guerra que guanyen els seus i, en pagues, estos l’eleven a la mitificació (per no dir deïficació menor) de jove fascinant, màrtir, intel·ligent, culte, preparat, amable i heroi? Que la seva icona uniformada, imatge dolça i demòtica d’opció obligatòria, es fa omnipresent a tots els centres i espais públics, així com a totes les esglésies i aules de totes les escoles? Potser ara el voríem com un niñato hijodepapá posat a dir frases rares sense originalitat, enginy ni substància. Potser en aquell moment molts el degueren vore també aixina, però cal que no perdem de vista que aleshores, era instal·lat en la més llampant de les modernitats, era lo que se lleva ahora del moment a gairebé tota Europa. Imaginem-lo com vulguem, però millor és que n’estudiem les seues dites perquè este és el patró que admiren, segueixen i propugnen algunes de les opcions polítiques que podrem votar al llarg d’enguany. Si és el model que mos agrada, si es la pauta que volem seguir, ja sabem el que hem de fer, però si no és així, siguem actius i conseqüents, la possibilitat és real i la tenim a la porta de casa; millor dit, dins de casa. De nosaltres depèn que es faiguen o no amb les institucions i les conseqüències, com fa quasi noranta anys, seran irreversibles.

Post Views: 22