Molls

És molt probable que la data passe desapercebuda per a la majoria, però entre els dies 15 i 17 de gener els valencians i les valencianes ens la juguem al Congrés dels Diputats. Perquè entre aquells tres dies hi ha previst que el plenari del Parlament vote una reforma constitucional per substituir la paraula ‘disminuït’ per ‘persona amb discapacitat’. Probablement, a aquestes altures vostès estiguen preguntant-se quina és l’especificitat valenciana d’aquest assumpte. I tenen raó.

El cas és que aquesta reforma constitucional porta un apèndix: una esmena per introduir una segona modificació en la Carta Magna que permetria que la Generalitat Valenciana recuperara la seua capacitat per legislar en matèria de dret civil. Pot semblar una qüestió menor però no ho és. A Espanya ja hi ha sis comunitats autònomes que legislen en aquesta matèria (això inclou coses tan diverses com règim matrimonials, contractes agraris…). Són autonomies que, com la valenciana, tenien dret foral propi (els Furs, derogats pel Decret de Nova Planta de 1707, en el cas valencià), amb la gran diferència que, durant el franquisme, la dictadura va reconèixer-los la seua capacitat de legislar en aquesta matèria.

El País Valencià mai no va gaudir d’aquella sort, en part, perquè les seues classes dirigents, en temps franquistes, mai no van parar-hi atenció. Tampoc no s’aprofità la redacció del primer estatut, l’any 1982, per introduir el tema. Va haver de ser la reforma impulsada pel conservador Francisco Camps i aprovada l’any 2006 la que va, per fi, introduir la capacitat legislativa en dret civil en la carta magna valenciana.

En els anys subsegüents, en raó d’aquella nova potestat, les Corts van aprovar la llei sobre règim econòmic matrimonial, unions de fet i custòdia compartida. El Tribunal Constitucional, tanmateix, estimà que totes tres envaïen competències estatals. És a dir, va avisar que, a la pràctica, la reforma de l’Estatut no era prou garantia jurídica per desenvolupar el dret civil propi.  

D’intents, per introduir aquesta modificació constitucional, n’hi ha hagut diversos al Congrés, però sempre s’han topat amb una barreja d’indiferència i neguit, per allò de no obrir la caixa dels trons. I, per això mateixa, la reivindicació valenciana s’ha hagut d’introduir quasi d’amagades en una modificació que, amb justícia, contribuirà a dignificar a les persones amb discapacitat. L’episodi, en tot cas, ens retrata com si fórem unes caparres aprofitades, incapaces d’assolir els nostres objectius com a poble sense haver de recórrer a penosos subterfugis.  

Al marge de l’oportunitat o no d’aprofitar l’avinentesa, el que passe amb aquesta modificació posarà en evidència quin és el pes de la classe política valenciana en el conjunt de l’Estat. Perquè tant els representants del PP com els del PSOE en l’àmbit valencià s’han manifestat a favor del dret civil valencià. A ells, doncs, els correspon pressionar els seus respectius partits perquè el canvi constitucional es materialitze. No aconseguir-ho evidenciaria, d’una banda, la irrellevància que els afers valencians tenen dins els dos partits i també en el conjunt de l’Estat, en un moment, a més, en què les minories perifèriques han assolit contraprestacions pel suport prestat en la investidura.

Al capdavall, la capacitat de maniobra dels valencians a l’hora de desllorigar assumptes complicats s’ha demostrat, històricament, ben limitada. La qüestió del finançament ha estat un exemple palmari: durant vuit anys, el Botànic va clamar en el desert per reformar el model, caducat des de 2014. Els avanços, de tan minsos, resulten ridículs i això a pesar que el perjudici que hem patit els valencians somouria els més insensibles. Ni a PP, primer, ni a PSOE, després, li ha interessat moure fitxa, per a desesperació valenciana. Ha calgut que el PSOE necessitara els set vots favorables dels diputats d’Esquerra Republicana perquè, a la Moncloa, mogueren fitxa. “Ara sí toca”, que deia aquell.  En aquests vuit anys, en canvi, no s’ha albirat el més mínim conat de rebel·lió entre els diputats que representen les circumscripcions d’Alacant, València i Castelló. Només Compromís ha alçat la veu. Cada promesa que li han fet els consecutius ministeris d’Hisenda, tanmateix, s’ha dissolt amb la facilitat amb què el sucre es dissol en un cafè calent. Per als uns, la culpa de la inacció és del PP; per als altres, és del PSOE i, així així, ha passat el temps i s’ha prolongat una situació del tot injusta.

Una cosa ben semblant va passar amb les ajudes a les empreses taulelleres, vector fonamental de l’economia castellonenca. Mentre a Itàlia, el govern regava de recursos econòmics i financers per a la potent industrial local, ací l’executiu espanyol va estar embolicant la troca i dilatant uns terminis que eren vitals per a la viabilitat de les companyies. Posaria la mà al foc que els terminis s’haurien acurtat si, en lloc d’estar a Castelló, les empreses ceràmiques hagueren estat a Andalusia o Euskadi.

És al compte-duc d’Olivares que se li atribueix la frase que als valencians se’ls tenia per molt més molls a les Corts Generals que no als aragonesos i catalans. No sé si l’atribució és correcta o no, però sí tinc la impressió que, en termes generals, recollia i recull la impressió general que, de nosaltres, es té a Madrid. La frase era vàlida fa quatre segles i continua sent-ho ara, malauradament. El màxim soroll que aconseguirem fer serà el que provocarà la mascletada que el pròxim febrer està previst que esclate a Madrid, per obra i gràcia de la renovada entesa entre l’Ajuntament de Madrid i el de València. Al capdavall, un masclet no és més que un estrèpit fugisser, que acaba i comença en ell mateixa i que exalta i molesta només momentàniament. Com els valencians mateixos.