N’he parlat a bastament en aquest espai, però no m’estic de repetir-ho una vegada més: la llengua catalana viu al País Valencià les seues hores més baixes des que fa vuit segles la introduïren al nostre territori els repobladors que acompanyaren la conquesta de Jaume I. Ni la implacable manu militari preconitzada pel comte-duc d’Olivares, Felip V o Franco, entre d’altres, ni la insidiosa política assimilacionista desplegada sistemàticament pel liberalisme d’arrel jacobina han tingut una incidència tan letal sobre el seu ús com ho han fet, en poques dècades, dues derivades de la globalització com ho són el trasbals d’un enorme volum demogràfic i l’increment exponencial de l’oferta d’oci en castellà.

Després que els responsables de l’últim govern autonòmic progressista serviren en safata de plata l’anorreament del valencià a les escoles, el nou Consell ultradretà, integrat per toreros mussolinians i altres monstres de fira, es mostra ara decidit a rematar la faena. Així les coses, en el seu primer any de legislatura ha fet desaparéixer el nostre vernacle de campanyes, esdeveniments i declaracions públiques. Ha vetat revistes, anul·lat actes amb escriptors i intel·lectuals, retirat subvencions, castellanitzat topònims, arraconat el valencià a les aules, suprimit organismes com l’Oficina de Drets Lingüístics, atacat institucions estatutàries com l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (AVL) i, darrerament, posat en marxa el desballestament de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Per si no fora prou, acaba d’aprovar uns nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat que, sota el pretext d’apropar la llengua a aquella que «es parla al carrer», i tot eludint l’autoritat normativa de l’AVL, obrin la porta a la vulgarització de la llengua estàndard.

Comptat i debatut, un grup d’analfabets per voluntat pròpia en la llengua de Llull, incapaços de dir «bon dia» no per falta de capacitats cognitives, sinó per simple odi visceral cap a un tret diferencial que consideren nociu per al seu projecte de construcció nacional, no només no es conformen a perseguir inquisitorialment qualsevol forma d’expressió cultural en català, sinó que s’atreveixen a pontificar cínicament sobre qüestions científiques relatives a un idioma del qual ni tenen coneixements ni en volen tindre ni volen que en tinguem. La situació és tan grotesca que faria riure si no fora perquè és real. Algú és capaç d’imaginar-se el president del govern espanyol i els seus ministres parlant exclusivament en anglés, marginant malaltissament el castellà a l’espai públic o desacreditant la RAE i les universitats?

L’acarnissament delirant del conservadorisme valencià contra la llengua pròpia ve de lluny. Ara bé, fins i tot el transvestisme tardofranquista blaver tractava de dissimular el seu rerefons etnocida amb un vel folkloritzant que la seua evolució present, el nacionalisme carpetovetònic més descarnat, considera prescindible. Dit això, convé evitar caure en el parany reduccionista d’avalar el binomi «dretà-valencianòfob». El nivell d’alienació dels valencianoparlants és tan profund que, amb tota probabilitat, la immensa majoria dels parlants patrimonials d’inclinacions conservadores, i en especial els d’edat més avançada, amb prou feines han desenvolupat una consciència prepolítica sobre la llengua: solen considerar-la una circumstància anecdòtica d’escassa o nul·la transcendència en les seues vides, però no per això necessàriament una xacra a erradicar.

Les passions alliberades durant els últims quinze anys en el marc el procés català, amb la consegüent revifada de l’única manifestació operativa del nacionalisme espanyol, la pancastellanista, han contribuït a una (sobre)estigmatització de la llengua catalana convenientment atiada per un moviment neoreaccionari envalentit i deslliurat del llast deslegitimador del franquisme. Un remake postfeixista decidit a acabar una vegada per sempre amb la mare dels mals que haurien soscavat històricament la grandesa d’Espanya: la seua naturalesa plurinacional i plurilingüe. Una condició que, a més d’atemptar contra l’estètica uniforme i la unicitat espiritual de la nació, en comprometria inexorablement la viabilitat futura pel caràcter disgregador que li seria inherent.

Malgrat aquesta realitat, la pulsió centrípeta no és ni ha sigut mai patrimoni exclusiu de la dreta. D’exemples en trobem a cabassos: des del menyspreu liberal al foralisme durant el segle XIX a l’apel·lació als cognoms castellans per part de líders progressistes en campanya electoral a Catalunya, passant pel torpedinament de l’Estatut de Benicàssim i la caiguda en desgràcia del topònim «País Valencià», un dels tabús del valencianisme oficialista actual. Encara que la carta etnicista no forma part del cos doctrinal de l’esquerra, que s’ha reivindicat tradicionalment internacionalista, succedanis com el patriotisme o el constitucionalisme han fet fortuna al seu discurs. I ja se sap… hi ha pàtries més nobles que altres, especialment que les minoritàries al si d’un estat nació, a les qui se sol censurar un suposat egoisme tribalista incompatible amb la filantropia proletària transfronterera.

Si la transversalitat ideològica és un tret definitori del nacionalisme d’estat, a Espanya i arreu, tampoc ens hauria d’estranyar trobar-la entre els qui han impugnat el suprematisme castellà. Tot i que el component emancipador del fusterianisme ha conferit al catalanisme cultural un biaix inequívocament progressista al sud del Sénia, enlloc queda escrit que el conservadorisme o la democràcia cristiana hagen de ser refractàries a la nostra cultura. Això ho saben bé al Principat i també ho podem comprovar al País Valencià si observem, a tall d’exemple, la trajectòria vital de molts dels signants de les Normes de Castelló. Ben mirat, la defensa de la identitat, de la qual la llengua n’és un dels pilars principals, és un precepte eminentment conservador. A més, tampoc el cristianisme milita per se en contra de la diversitat lingüística ni, particularment, del català: ans al contrari, el Concili Vaticà II aprovà l’ús de les llengües vernacles a missa i l’actual arquebisbe de València, Enric Benavent, malda per fer-ne un ús normal de la nostra.

Precisament un eclesiàstic, el mallorquí mossén Antoni Maria Alcover (dalt a la imatge), amb la inestimable col·laboració del seu deixeble Francesc de Borja Moll (baix a la imatge), també un home de fe, foren els impulsors d’un dels projectes més ambiciosos de la història de la filologia: el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), conegut popularment com l’Alcover-Moll. Per als qui no n’hagen sentit parlar, es tracta probablement de l’obra lexicogràfica més extensa de la romanística. Altrament dit, del diccionari més gros que s’haja elaborat mai en una llengua derivada del llatí. I sí, no gaudeixen d’aquest honor el castellà, el francés, el portugués o l’italià, sinó el nostre valencià.

La intrahistòria d’aquesta obra monumental elaborada al llarg de més de seixanta anys, que recull en deu volums i gairebé deu mil pàgines més de cent seixanta mil entrades lexicogràfiques de tot el domini lingüístic, revela un cant d’amor infinit a la cultura i la llengua catalanes, un esforç prometeic amb aires d’epopeia realitzat en favor de la seua pervivència i amb ella, la del nostre lloc al món com a comunitat humana. Un projecte en què participaren desinteressadament centenars de col·laboradors, també dels Ports —d’això en parlarem pròximament—, i que fou presentat amb gran solemnitat a l’Ajuntament de València l’any 1951 en una sessió presidida per l’alcalde franquista del moment, Baltasar Rull Villar, i la concurrència dels sectors més conservadors i col·laboracionistes amb el règim. Ironies de la història.

Post Views: 26