Amb massa facilitat ens autodefensem i ens justifiquem els errors, les mancances, la poca profunditat d’esperit i altres coses que es donen amb una certa abundància en el nostre món, on de vegades, pareix que es fa bandera d’haver perdut la brúixola i les cartes de navegar i es repeteix, sense saber de vegades què es vol dir: hi ha una profunda crisi de valors.

Mentre se’ns omple la boca dient això, hom té la sensació de descobrir en la base de tot una bona dosi de comoditat i una facilitat gran per a fugir d’estudi i declinar responsabilitats.

Això es pot exemplificar amb frases, que es diuen com si fóra el saber definitiu: tots ho fan; ah, jo com tots; on et penses que vius?; això funciona així; i tot un altre recull del mateix estil que són un signe clar de por, de personalitat pobreta, de poques ganes de ser conseqüent amb el que un pensa, perquè ser coherent i mantenir la paraula és una mica més difícil.

I, moltes vegades, això no és més que una qüestió d’imatge (d’hipocresia es deie) perquè aquells valors que es diuen perduts segueixen ben vius dins nostre. Si realment ens fora igual no tindríem cap necessitat de justificació ni de comparar la nostra conducta amb la dels altres.

No sé si us heu fixat que la hipocresia és el gran elogi de la virtut. Si no l’apreciàrem, no caldria simular-la.

Sempre ha estat bo i sempre ho serà ser bona persona, ser un bon treballador, ser un bon estudiant. I és, precisament, aquesta nostra societat que diu que ha perdut els valors la que demane gent cada cop més preparada, més bons professionals i la que lamente que les persones no siguen tan íntegres com caldria.

També és curiós, en el món de l’estudi, que pràcticament es fa gala del fracàs, dels mals resultats i es mensprea els que ho fan bé i els que se’n surten.

Val la pena de no deixar-se engatussar. Això, la majoria de les vegades, no és altra cosa que l’enveja o el mecanisme de defensa que fa que el propi malestar interior pugue tenir una eixida airosa.                   L’obligació de tots és de donar el màxim de les pròpies possibilitats, de tenir esperit crític (no rebentador) per exercir la pròpia independència i llibertat i tenir la fortalesa i el vigor anímic necessari per no fer criteri de la vida el que digue l’altra gent. És a dir, fan falta persones fortes i com cal. I a la llarga, el més important és viure harmònicament amb un mateix i amb l’esperit obert als altres, únics criteris veritables que aguanten i suporten el pas del temps i de les modes.

Post Views: 100