Carlos Mazón afronta unes setmanes decisives. La proximitat del primer aniversari de la dana i la revelació de noves informacions que evidencien la negligent gestió d’aquell 29 d’octubre posen contra les cordes el President. Ell i el seu equip han esmerçat moltes forces -i recursos- per intentar girar full i
distreure l’opinió pública amb altres quefers. «Canviar el marc» és la seua obsessió i la del seu equip.
No és casualitat, doncs, que aquests dies assistim al reviscolament del blaverisme, és a dir, a la defensa de tesis particularistes, segons les quals, el valencià és una llengua diferent del català. El Consell s’està esforçant fort i ferm per donar ales als qui defensen tesis anticientífiques. D’aquesta manera, aconsegueixen dos objectius: d’una banda, situa en el centre del debat públic una discussió diferent del 29-O; d’una altra banda, acontenta Vox, el seu soci de govern.

Perquè Carlos Mazón és, a hores d’ara, ostatge de la ultradreta. Qui pensara que l’eixida de Vox del govern, l’estiu de l’any passat, deslliurava el PP de la ultradreta, s’equivocava completament. Ha estat tot just el contrari, més encara a conseqüència de la posició de debilitat en què ha quedat l’actual
inquilí del Palau de la Generalitat. L’actual conjuntura no pot ser més còmoda per al partit de Santiago Abascal, qui s’ha vist en posició d’imposar a Mazón la seua bitàcola. En temps pretèrits, el cap del Consell havia accedit a les exigències de Vox en matèria de política verda europea o immigració.

Ara ha decidit alinear-se completament en temes lingüístics a les tesis de Vox. La situació no deixa de ser paradoxal. Fou el Partit Popular qui, en temps d’Eduardo Zaplana, impulsà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Ho feu, certament, més per necessitat que per convicció (eren els temps en què José María Aznar parlava català en la intimitat ), però ho feu, en una operació que va tancar la sempiterna disputa al voltant de la llengua. En la reforma de l’Estatut de 2006, de fet, Francisco Camps, incorporà l’AVL com un ens estatutari més, com també el Consell Jurídic Consultiu o el Síndic de Comptes. Un ens, doncs, intocable.

Ara, aquest mateix Partit Popular ha iniciat una croada contra l’AVL. L’operació no té precedent. Ja al principi de la legislatura, el conseller José Antonio Rovira va deslegitimar-la. «L’AVL no tiene la verdad absoluta sobre la llengua», va dir Rovira, un home que, tot i procedir d’una família valencianoparlant d’Alacant, no pronuncia ni un borrall en l’idioma d’Ausiàs March. Allò era, però, només l’aperitiu. Després vindrien les retallades econòmiques (de 3,9 a 2,2 milions) i la constant cobertura institucional a entitats que, com ara Lo Rat Penat o la Real Academia de Cultura Valenciana, representen postulats acientífics. no 

Mentrimentres, s’ha iniciat una campanya contra el prestigi de la llengua que no té precedents. Ja no és que els consellers bandegen completament l’ús de l’idioma (dels onze membres del Consell, només un -el castellonenc Vicente Martínez Mus- l’usa amb certa normalitat), sinó que el govern valencià ha engegat una campanya en contra seua. De cap altra manera, no es pot explicar, sinó, l’anunci fet per Mazón en el debat de política general de fa dues setmanes, segons el qual, l’alumnat que es presenta a les Proves d’Accés a la Universitat podrà triar si volen que els compute la nota de l’assignatura de València o de Castellà. Algú es pot imaginar res de similar amb les assignatures -posem per cas- de Física i Química? O entre Matemàtiques i Biologia? El missatge subliminar és evident: que l’assignatura de Valencià -i, per extensió, l’idioma- és una molèstia, un entrebanc per al progrés i l’èxit de l’alumnat.
Menció a banda mereixen els esforços de dreta i ultradreta de traure de la Zona de Domini Lingüístic Valencià a la ciutat d’Alacant. Una etzibada que, de consumar-se (la decisió depèn, en última instància, de les Corts Valencianes), obriria la porta al fet que altres municipis reclamaren un tracte parell. Viles i
ciutats que van ser valencianoparlants fins a la segona meitat del segle XX, deixarien de tenir aquesta consideració.

En realitat, no és que els moleste la unitat de la llengua; els molesta la llengua en ella mateixa. No existeix un bilingüisme cordial, ni una convivència entre iguals quan una de les llengües està en franc procés de minorització. Només cal veure les dades de la darrera Enquesta d’ús i coneixement del valencià: entre els anys 2010 i 2022, el percentatge de població que tenia el valencià com a llengua d’ús habitual ha passat del 31,4% al 23,1%.

Però ells tant els fa el futur d’aquest patrimoni. Volen una llengua d’espardenya, folklòrica i folkloritzada, restringida a usos orals i sense cap prestigi científic. Per a les coses importants, ja està el castellà, l’idioma no connotat, el que «naturalment parla tot el món» i «no genera conflicte». De tot plegat n’escriu a bastament el sociòleg Vicent Flor en el seu llibre Contra la llengua dels valencians, que acaba de publicar l’editorial Afers. «El secessionisme lingüístic al País Valencià pretén separar el valencià del conjunt de la llengua catalana amb l’objectiu de contribuir al procés de substitució lingüística del valencià a favor del castellà i, alhora, evitar la filiació catalana de la identitat cultural valenciana (…). L’objetiu de separar el valencià del tronc comú, doncs, no és convertir-lo en un idioma independent però normalitzat en tots els usos i de comunicació habitual, sinó situar-lo com a referent identitari, relegat als àmbits folklòrics i inequívocament marginals».

Si Carlos Mazón ha iniciat tota aquesta croada contra la llengua per convicció o per conveniència, mai no ho sabrem. El que sí sabem és que, traspassada la meitat de la legislatura, actua, en aquesta matèria, amb la mateixa irresponsabilitat amb què actuà el 29 d’octubre.

Post Views: 84