A mesura que s’arrima la festa del Corpus, festa grossa en altres temps, m’estrenyen al cap tota una colla de reflexions i pensaments que m’inquieten i desassosseguen.

El primer de tots és la deriva que va tenint la festa en els últims temps i que porta camí d’un notable deteriorament. Jo no m’atreviria a convidar ningú a veure-la.

Pareix que totes les institucions que se n’haurien d’ocupar, el Capítol, per exemple, van fent o ja han fet burro fals i han fugit d’estudi i de la faena, sense pensar que el més bonic de la festa és preparar-la.

En el cas de la processó, em treballa molt el cervell el cas dels personatges bíblics. Fa tota la sensació d’una colla de sagals disfressats que no saben a qui representen ni saben el que han de fer ni per què ixen i, a sobre, no tenen ni la prestància de saber ocupar el carrer. Ja no parlem de la indumentària.

Però, de totes maneres, la meua reflexió va per uns altres indrets que en fan referència.

Vull parlar de com llegim i expliquem la Bíblia de la qual els nostres figurants pretenen ser-ne els símbols i les interpretacions.

L’Escriptura no és un llibre d’història. No pretén referir fets reals incontrovertibles i demostrables, sinó una colla de relats, manta vegada de difícil comprensió, que han servit al llarg de la història i encara poden servir en el llarg camí de la construcció de la humanitat i el cultiu de l’esperit. No és senzilla la tasca, demana esforç!

Em vull fixar en aquests moments en dos figurants de la desfilada: Abraham i el seu fill Isaac camí del sacrifici. Si llegiu això com a fet real, segur que se vos posaran els pèls de punta i la panxa al contrari. A tots els que sou mares i pares, vos pot cabre al cap una bestiesa d’eixe calibre i, més encara, exigida per Déu? Fareu bé de no creure-vos-ho.

Mirem de fer una mica de reflexió i a veure si li veiem la punta.

En el relat apareix un àngel a l’escena (intuïció, notícia, moment de lucidesa, intent de conversió, reflexió, consell…) que desaconsella la primera intenció. 

En un món on les idolatries encara demanaven sacrificis humans, no pot ser un gran avanç substituir-los per altre tipus d’activitats encara que siga matar corders?

I aquí ve la meua interpretació.

El relat del sacrifici d’Isaac per part de son pare es pot resumir en poques paraules: Nostre Senyor no vol sacrificis humans.     

Ja sabeu de la meua inclinació a girar els arguments. Ho tornaré a fer i, segurament, podrem albirar que el relat que comentem ens pot portar a coses més interessants.

En el nostre món i en tots els aspectes de la nostra vida tot allò que demana vides humanes o sacrificis i sofriment arbitrari de les persones no és de Déu.

I ara ve allò que els principis generals sempre es poden concretar i dur a la pràctica per fer-ne criteris i actituds. Quantes idolatries patim al nostre temps que demanen víctimes indiscriminades? La guerra, els genocidis, el negoci de l’armament, l’opressió de les comunitats, pobles i nacions. Els diners i el seu mal repartiment, gran idolatria del nostre temps i de sempre, suposo; l’acumulació de fortuna d’uns quants que propicia la pobresa de la gran majoria a nivells insuportables. 

El poder que sempre acaba caient en el nepotisme, l’abús i la impunitat, no és de Déu.

El benestar pur i simple sense referència al malestar dels desposseïts i desventurats.

L’opulència de pocs davant de la multitud dels pobres. 

L’estat i, en especial, les raons d’estat que acaben justificant les seues maldats com a efectes col·laterals no desitjats, segons diuen.

El totalitarisme i el caciquisme, segons l’àmbit de consideració, que justifica totes les malvestats que es cometen pel convenciment d’una crida divina.

La religió i les sectes embolicades en el ritualisme i, de vegades, en el sectarisme, tampoc són de Déu, sobretot quan amb l’embolcall de la beateria menystenen el dolor i el sofriment anímic de les persones de bona fe. Nostre Senyor no és patrimoni de ningú i encara menys de les religions i de les esglésies que el tenen segrestat i amb l’intent de silenciar-lo.

La hipocresia a tots els nivells, en especial d’aquells que diuen a veu en crit que s’inspiren en principis cristians, i en el seu actuar detesten i torturen els nouvinguts dels llocs on són perseguits o no poden viure.

Bé, no cal fer més concrecions. Cadascú pot fer la seua llista de les situacions del lloc on li toca viure recordant sempre el gran criteri:

Tot allò que implica la vida, el sacrifici, la dignitat, i el sofriment arbitrari de les persones no és de Déu i, per tant, no es pot vendre ni fer passar com a cristià per més il·luminat que sigue el que ho afirma.

Potser sigue ocasió de recordar allò que el contrari de la fe no és l’ateisme ni l’agnosticisme ni res de tot això. El contrari de la fe és la mala fe.

Post Views: 60