Òbric el diari i els meus ulls van directes a un titular:

Elon Musk va assegurar el 22 de gener de 2026, al Fòrum de Davos, que una gran planta solar situada en zones poc poblades d’Espanya —l’Espanya buidada— podria generar prou energia per abastir tot Europa.

No vaig voler llegir més. El meu pensament va començar un viatge angoixant: assegut a la cadira, amb el cap recolzat al respatller, els ulls clucs i les cames estirades. Ho vaig vore… ho vaig vore tot. I us ho vull relatar.

El magnat ens va sobre volar en una aeronau, perquè caminar per l’Espanya buida li semblava massa ofensiu. Des de l’aire va veure quilòmetres de silenci, pobles adormits, camps abandonats i agüelos mirant el no-res. I va somriure. Aquell somriure típic de qui acaba de confondre un desert humà amb una oportunitat de negoci.

—Ací —va dir— hi posarem plaques solars. Moltes. Tantes que, a la resta d’Europa, tant farà que els núvols tapen el cel.

L’Espanya buida, que feia dècades que no rebia visites, va parpellejar. Finalment algú es fixava en ella. No per viure-hi. Ni per arreglar escoles. Ni per posar metges… sinó per cobrir-la sencera amb miralls gegants orientats cap al sol, com si fóra un sacrifici ritual —però sostenible.

—És energia verda —va repetir el magnat, com si això ho perdonara tot—. Netíssima.

Tan neta que ja no hi hauria espai per a res més: ni per a ovelles, ni per a blat, ni per a la idea, una mica antiga, que els territoris també servixen per a ser habitats. Però tranquil: l’electricitat marxaria cap al nord d’Europa, on fa fred, plou i voten amb la consciència tranquil·la perquè “al sud hi ha sol de sobres”.

L’Espanya buida es convertiria en una bateria gegant. No un país. No un lloc. Un endoll. Un endoll molt gran, molt eficient i molt solitari.

El magnat li va explicar el projecte al seu amic Donald John, eixe que vol i creu manar el món. Molt interessat, ho va tenir clar després de mirar un mapa cap per avall i confondre A Coruña amb Almeria i Girona amb Huelva. Per a ell no era un mapa; era un inventari.

—Això està buit —va dir Donald—. Per tant, no s’utilitza. Per tant, serà una nova estrella en la bandera dels United States. Per tant, és meu. Per tant, podré allargar algun cable per electrificar el luxós ressort que construiré a Gaza… i pensaré també a cobrir les llargues nits de Groenlàndia —es frega les mans quan fa compte del petroli veneçolà i mira de reüll a Cuba.

I així va nàixer el projecte: convertir l’Espanya buida en la planta solar més gran del món, visible des de l’espai. Tot beneït pels poders que manen el món, els dels dinerets.

Els pobles no serien desallotjats, no. Serien optimitzats. Les cases passarien a formar part de l’estructura: plaques solars a les teulades, a les parets, als records d’infantesa. L’església produiria electricitat en lloc de fe, que, al cap i a la fi, ja feia temps que no tenia gaire demanda.

Els agüelos, encantats, serien contractats com a dispositius de vigilància passiva amb caducitat a curt termini. No caldria pagar-los gaire: ja miraven el carrer tot el dia. Cada vegada que passara un núvol, tocarien una campana d’alerta energètica.

Per maximitzar el rendiment, el magnat i el seu amic van proposar eliminar la nit. No del tot —això seria impopular—, sinó només a l’Espanya buida. Els científics americans van dir que era impossible, però treballaven per al magnat i per al seu amic; així que, si no informaven com ells volien, els deportarien a tots. Els de la Unió Europea, calladets —no siga cosa que els assenyalaren amb el dit— Els xinesos i russos, amb un somriure murri davall el nas.

Europa s’abastiria d’esta energia amb entusiasme moral. En els països nòrdics i centreeuropeus algú diria: “quina sort tindre sud”. A l’Espanya buida, mentrestant, ja no hi hauria sud, ni centre, ni nord, només files infinites de plaques numerades d’acord amb les coordenades establides: plaqueta H-Z 7.432.981, plaqueta Y-K 5.232.148…

El magnat va marxar satisfet. Des de l’aeronau, les plaques brillaven com un futur prometedor. A terra, algú va pensar que potser, si hagueren posat tants diners en persones com en panells, la zona no estaria tan buida. Però això ja no cotitza.

I així, sota un sol implacable i perfectament rendible, l’Espanya buida va continuar buida. Però ara, això sí, buida amb certificació ecològica.

Un dia, algú va preguntar si potser seria bona idea repoblar la zona.

El magnat va riure tant que gairebé es va pixar damunt.

—Repoblar? Però si ara ja està plena!

Plena de silici. Plena de futur. Plena de res.

I així l’Espanya buida va deixar de ser buida. Es va convertir en un electrodomèstic. El més gran del món. Manual d’instruccions només en anglés.

Quan el projecte va ser aprovat, l’Espanya buida va deixar d’aparéixer als mapes com a territori. A partir d’aquell dia constava oficialment com a Southern European Photovoltaic Zone–Property of the Elon&Ronald. Els noms antics —pobles, rius, serres— van ser declarats poc eficients i retirats del llenguatge administratiu.

La gent que hi vivia no va ser expulsada. No calia. Simplement va deixar de ser rellevant. Als registres figurava com a “elements residuals previs a la instal·lació”. Se’ls va recomanar no moure’s gaire: podia interferir en la producció.

Les plaques van arribar. Negres, silencioses, alineades com un exèrcit que no dorm mai. Tapaven camps, tombes, escoles tancades. El sol ja no tocava la terra; rebotava directament cap a Brussel·les.

—És pel bé comú —deien.

A Europa, les ciutats brillaven. Cotxes elèctrics, calefacció constant, consciències netes. Al sud, a Espanya, la nit va començar a semblar sospitosa. Cada ombra era una pèrdua energètica. Cada arbre, una provocació.

Quan algú va morir, el cos va ser retirat ràpidament. No produïa. La memòria tampoc.

El magnat ja no hi anava; no calia. El sistema funcionava sol, com havia de ser. I el seu amic, encara menys: no la va trepitjar mai. Tenia molta faena netejant el seu país de gent immigrant —xa, mira que s’ha mare era de l’illa escocesa de Lews i el seu agüelo patern de l’antic ducat germànic del Palatinat.

De vegades, alguna placa fallava. Un petit error. Llavors sonava una alarma suau, educada, europea. Un dron baixava i corregia el problema. No calia que cap persona hi intervinguera.

Al final, ningú no va recordar què era viure-hi. Només quedava una gran extensió brillant, generant futur per a altres llocs.

I si algú preguntava què havia passat amb l’Espanya buida, la resposta era clara:

—S’ha aprofitat.

I el meu poble, pobret, què diu de tot això? Com si endevinara el meu pensament, em contesta:

—Sóc un poble. Abans també ho era, però abans també era alguna cosa més.

No tinc boca, però parle. No perquè algú m’escolte, sinó perquè el silenci ja no m’aguanta tot sol. Les meues cases encara estan dretes, tot i que ja no recorden per què. Les finestres miren plaques. Totes. Fins i tot les que abans miraven el camp.

Em van dir que estava buit. Jo no ho sabia. Potser perquè estava ple de coses petites: passos, olors, sorolls, pardals, noms, diumenges lents però alegres. Però tot això no comptava. No produïa. Ara produïsc molt.

He aprés paraules noves: megawatt, eficiència, rendiment. Són paraules fredes, però m’escalfen la reputació. Gràcies a mi, a milers de quilòmetres d’ací, algú engega la rentadora sense sentir-se culpable.

No em queixe. Mai m’he queixat. Quan em van tancar l’escola, vaig aguantar. Quan em van llevar el metge, també. Quan els joves van marxar, em van fer creure que era normal. Tot era temporal, deien. El futur arribaria.

Ha arribat. Amb estructures d’acer i plaques de silici.

Ara no em cal gent. De tant en tant ve algú amb armilla fluorescent. No sap el meu nom. Tampoc importa. A mi tampoc m’interessa el seu.

A la plaça ja no hi ha plaça. Hi ha una subestació. És més útil. La campana del rellotge no toca: interfereix en els senyals electrònics. No hi ha nens pel carrer; no fan cap funció. El cementeri està en procés de desmantellament, però tranquil, em van dir: prompte no farà falta.

Em van prometre que, gràcies a això, tornaria la vida. No van especificar quina.

Ha tornat una vida que no camina, no parla, no dorm. Una vida que brilla… brilla cap enfora.

Jo continue ací. Oficialment no existisc. Sóc una superfície. Una infraestructura. Una bona decisió.

Però a la nit, quan el sistema baixa i el sol descansa, recorde el meu nom.

I el dic… molt fluixet.

Òbric els ulls, però mantinc el cap recolzat en el respatller de la cadira i les cames estirades. No tinc ganes de bellugar-me.

—Resignació, poblet meu, no hi podem fer res… —li dic al meu poble amb pena.

Entretant, m’ha semblat sentir les campanes de l’església. No toquen a festa major. Estan tocant a morts.

NOTA: Estes ratlles han estat escrites a raig el mateix dia de publicar-se la notícia. Després estan passant les barbaritats que estan passant.

Post Views: 3