Quan els bits ens amenacen

Arriba l’estiu als Ports i amb ell els dies llargs amb matins assolellats. A l’horitzó, sobre les serres properes de l’Aragó, comença un any més el ritual diari de formació de tempestes. No és en absolut gratuït el nom que rep la sierra del Rallo, entre el puntal del Tamborero i el Cuarto Pelado entre l’Anglesola i Cantavella. Es tracta d’un extrem del Sistema Ibèric que actua com una autèntica fàbrica de tempestes. La seua orografia, altitud i ubicació geogràfica entre l’interior aragonès sec i els vents humits del mar que pugen per les valls de les comarques del nord valencià, fan d’aquest indret un lloc idoni per a la convergència de masses d’aire humides d’una banda i seques per l’altra. Les segones més fredes que les primeres, de manera que el contrast tèrmic, accentuat per l’impuls ascendent de l’orografia, actua com un motor que converteix aquestes terres en la zona de la península ibèrica amb la taxa més elevada de tempestes elèctriques, a excepció dels cims pirinencs.

Així, és habitual sentir trons moltes vesprades de juliol i agost, veure com creixen els castells de núvols per ponent, com envaeixen tot el cel i acaben descarregant llamps i algun xàfec que, en el millor dels casos, serà d’aigua. En els pitjors, caurà pedra que pot arribar a ser de dimensions considerables.

Aquesta climatologia estival ha quedat marcada en la cultura de la zona i, com sovint passa, ha estat assimilada per l’Església. A Ares del Maestrat els batejats a la seua pila baptismal estan protegits davant els llamps, per contra a Castellfort n’hi ha prou amb estar inscrit al llibre de la Cofraria –sovint s’inscrivia primer al nounat ací que no pas al registre civil- tot i que també quedava l’opció d’encomanar-se a Santa Bàrbara. Ara bé, el costum més estés és el d’intentar desfer els núvols amenaçadors per evitar que descarreguen una pedregada que malmeta les collites.

Desfer núvols que poden assolit fins a 10 quilòmetres d’alçada no és tasca fàcil i calia recórrer a l’intervenció divina, així que en alguns pobles, com és el cas de Cinctorres, es feien repicar les campanes fins que els núvols sucumbien. En altres, com a Portell, s’havien arribat a llançar coets “que desfeien els núvols”, pràctica molt estesa a altres zones com ara la plana de Lleida. Però en altres llocs la magnitud de la tragèdia era tal que els procediments havien de ser més contundents, fins al punt de trobar en pobles com Vilafranca o l’Anglesola (a l’Aragó) edificis en forma de torre amb l’única finalitat d’estar ben amunt per a proferir una sèrie de conjurs capaços d’atemorir els núvols i fer-los desdir de les seues intencions. A Vilafranca trobem la Torre de Conjurar adosada a l’església parroquial i a l’Anglesola la Torre de los Nublos, amb un nom ben eloqüent.

De l’eficiència dels mètodes no en tenim dades contrastables, així que ens haurem de remetre a la mateixa fe que va idear els mètodes de dispersió dels núvols per a donar-li la deguda credibilitat. Amb tot, la voluntat d’aquelles gents per a defensar-se d’un fenomen incontrolable que amenaçava les seues collites i amb elles el seu futur immediat, hauria de servir-nos d’inspiració per a les que ara habitem aquests pobles.

La sierra del Rallo segueix produint tempestes d’estiu, de fet ha ampliat el seu calendari per culpa del canvi climàtic i, aquells fenòmens que es restringien a la canícula i els seus voltants, s’han ampliat tant per davant com pel darrere. Però no són aquests els únics núvols dels quals ens hem de guarir, darrerament se n’hi han afegit uns altres dels quals no en veiem senyals sobre l’horitzó. Es tracta dels núvols digitals que dormen amagats dins d’enormes complexos electrònics plens de servidors treballant les 24 hores del dia, 365 dies l’any. El núvol és la mètafora perversa que la digitalització ha trobat per a referir-se als centres de dades. Perversa perquè el concepte de núvol ens remet a una entitat volàtil, efímera, que ve i se’n va, bucòlica en certa manera i que ens desperta sensacions plaents. Car ningú pensa en una tempesta quan se li proposa que imagine un núvol, sinó que més aviat visualitzarà un petit cúmul blanc, tal com si fos un tros de cotó-en-pèl surant gràcilment per un cel blau.

Aquests nous núvols, però, representen una nova amenaça per als nostres pobles. No ho fan per allò que eventualment puguen “descarregar” sinó per tot allò que consumeixen per a poder existir. Els centres dades són unes infraestructures que devoren ingents quantitats d’energia elèctrica per al seu funcionament ininterromput i, a més, enormes volums d’aigua per a alimentar el sistema de refrigeració que inevitablement exigeix i que els llocs on s’instal·len difícilment poden proveir. Les promotores d’aquests centres de dades s’apressuren a afirmar que l’energia que consumeixen és 100% renovable i d’origen proper, però amaguen que les centrals eòliques i fotovoltaiques que les nodreixen devasten àmplies zones d’un territori verge en uns casos i amb potencial agrícola en uns altres.

És en aquest punt que aquests núvols ens amenacen, perquè és el nostre territori el que s’està sacrificant en pro d’una digitalització al servei d’uns interessos que, sovint, donen els seus fruits a milers de quilòmetres de casa nostra. Potser va sent hora de trobar nous conjurs per a fer fora aquest núvols foscos carregats de bits.

Article publicat a l’edició digital de la revista Frontissa

Post Views: 46