Les primeres a Corts del segle XX en el districte de Morella

Part II – Carreteres en el programa electoral

Vam acabar la part I d’aquest article amb la victòria en les eleccions, de Pedro de Govantes y Azcárraga, Comte d’Albay davant el seu rival Miguel Osset Rovira.

El Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, que ja havia estat president del Consejo de Ministros i president del Gobierno set vegades, va obtenir una victòria significativa al Congreso de los Diputados. Aquesta majoria va permetre als liberals formar govern, mantenint el control polític en un període marcat per tensions socials i polítiques.

Els interessos del diputat Pedro de Govantes –segons Osset fill– en vers al districte de Morella eren la carretera de Morella al Forcall i d’aquesta enllaçar amb tots els pobles de la riba del Guadalope, la de Morella a Cantavieja i prolongar-la fins a la de València a Zaragoza per Teruel, la d’Ares a Iglesuela del Cid, on hi havia biblioteques on es podrien consultar les seues obres d’apologia política i filosòfica…, impostos per als masovers del terme de Morella… que tot i ser motiu de queixa van ser acceptats pel Consell de la ciutat.

Acaba el Memorial, amb una denúncia: alguns presidents de taula van canviar cèdules electorals, «sin cuyo cambio no se hubiera logrado el resultado obtenido»; i fa una referència al comte en un discurs als seus, l’endemà de les eleccions en el que va dir: «Yo necesito un distrito que me asegure puesto permanente en el Congreso, porque me conviene ser diputado perpetuo. El de Morella no me ofrece las garanties necesarias y serà la última vez que lo represente… a no ser que se constituya una concentración liberal, desde los conservadores, hasta los republicanos y libre pensadores. De otro modo me buscaré otro distrito, en el cual mi cargo de diputado no corra contingèncias…»

No ens ha de sorprendre aquesta reflexió en veu alta del filipino d’Albay. Si els resultats electorals dels pobles eren pareguts als del Forcall, ho tenia magre. El desastre va ser absolut per la candidatura de Pedro de Govantes y Azcárraga; sols van donar-li confiança 9 votants, els altres 317 a favor de Miguel Osset Rovira.

El tema de les carreteres és molt interessant, ja venia de lluny, la carretera del Maestrazgo (la de les voltes de Vallivana pel port de Querol) es va construir a instàncies de l’exèrcit entre 1847 i 1868; fins a 1852 no es té constància del camí de Morella a Terol que passa per Forcall, la Mata i Tronxón. Durant la tercera guerra carlina els militars isabelins, el 1875 «obliguen» als ajuntaments a arreglar els camins, ja que el mal estat dificultava els desplaçaments i facilitava les emboscades preparades pels carlins locals, millors coneixedors de l’orografia de la comarca.

En 1888 els veïns de Forcall i Sorita ja van emprendre pel seu comte, davant la ineficàcia de les administracions, arreglos per fer transitables els malmesos camins de carro i especialment el que anava per davall la mola Garumba pel costat del riu Bergantes (pels forcallans és el riu de Morella que contribueix a formar el Bergantes) i arreglar el pont «trencat» col·locant palanques de fusta sobre riu de Morella. Cal dir que l’actual carretera de Morella a Alcorisa no existia. Forcall va insistir molt a aconseguir aquelles millores, els Ajuntaments no tenien diners i les incipients indústries necessitaven bones comunicacions per facilitar el comerç. La realitat acceptada pels municipis era que «son todos los caminos vecinales los que necesitan reparaciones».

Alguna raó hauria de tenir el comte d’Albay; a part de possibles interessos no confessables, fixem-nos, si més no, en el testimoni de n’Antoni Maria Alcover en les seues cròniques titulades Impresiones de viaje que enviava al director del Diario de Mallorca, en emprendre un seguit de viatges a primers del s. XX que ell va qualificar «de excursión filològica» i que en un d’ells començà pels pobles de la diòcesi de Tortosa per seguir pels de l’antic regne de València, i els que dins l’Aragó pertanyen al territori de la nostra llengua.

Alcover, ens deixa escrit: «Dilluns dematí [14 d’abrl de 1901], a les quatre, demunt un cavall, amb sella y estreps, com se suposa; y, amb un atlotó d’una catorzena d’anys, molt etxerevit, per guía, cap a Forcall [ha eixit de Morella], qu’es un poblet tres hores lluny de Morella, dins el ponent. Prenim per avall per avall, per un fondal y un camí que poría esser bo, però qu’es dolent ferm… Al fons del comellar, qui segueix per avall fent esses per entre la partida de turons acaramullats entorn de Morella, corre el torrent que a poch a poch creix y torna riu, anomenat Bergantes. A la vora del camí trobam forsa de creus y de pilars qui sostenen capelletes a ont se veneren figures de sants, y les diuen ermitetes. El riu Bergantes ja s’es fet mes gros y corre a les totes. Voretjam un turó empinat, y se topen aqueix riu y dos mes: el Caldés y el de Cantavella, y tots tres plegats, van a l’Ebre. Ja som devant Forcall, assegut a l’angle de la confluencia del Caldés y del Cantavella, que devallen amb prou cabal d’aygua. Per el camí vaig fer una conquista per el Diccionari en la persona del Reverent D. Josep Bordàs, organista de Forcall, qui s’en anava a Tortosa, y s’oferí a traballar amb nosaltres».

En alguna manera va emular a Antonio José Cavanilles i els seus viatges quan va gestar l’obra Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (1795-1797). L’interés d’en Alcover no era altre que el treball per a dur a terme la redacció del diccionari català-valencià-balear recollint veus de la cultura popular, que va concloure Francesc de Borja i Moll. Ambdós van arribar al Forcall per camins diferents, més accidentat el de Cavanillas, quan tots eren encara de ferradura.

Un exemple, Cavanilles va eixir de Cinctorres cap a Forcall el 13 de juny de 1793 on va estar fins al dia 16. Sols va poder visitar el segon dia la Mata i Todolella, la resta va ploure molt i l’últim dia es va atrevir, en minvar la pluja, anar per Villores, Hortells i Palanques fins a Sorita. La crescuda del Bergantes li va impedir arribar a la Balma. Faltaven encara cent trenta-tres anys per construir el pont de Sorita. 

A partir de 1909 hi ha una relativa millora. Conversió d’alguns camins ordinaris en precàries carreteres. Malauradament, es va enderrocar el pont ogival gòtic del Forcall, sobre el riu Calders, documentat en 1393; fou substituït per l’actual en 1911. Pocs camins de ferradura es van convertir en ordinaris. En 1922 la carretera de Morella a Forcall estava construïda igual que la de Forcall a Sorita, la de Forcall a Cinctorres estava «por estudiar», la de Morella a Cinctorres, en construcció, encara era camí veïnal, i per anar del Forcall a la Todolella el camí era de carro i el que unia a la Mata estava en construcció.

En 1911 s’aprovava la llei del Plan de Carreteras que regulava la categoria i les característiques constructives de cada tipologia de via. Va estar en vigor fins a 1926.

En totes les comarques del nord de la província la qualitat de les carreteres era molt deficient, de Xert a Morella era de segon ordre amb l’ample de la carretera entre 4 i 5 metres, la base de pedra matxucada disposada en capes de diferents mides (de més grosses a més menudes, acabant la superfície amb pedres molt fines) compactada manualment i sols en llocs molt transitats s’utilitzava un tractament superficial de tipus bituminós; de Xert a Vinaròs de tercer ordre, igual que la de Morella a Alcorisa., entre 3 i 4 metres d’ample, de terra piconada o grava sense compactar i sense pendents de drenatge.

En aquestes menudes i puntuals intervencions va tenir influència el comte d’Albay?  Temps i oportunitats en va tenir, va ser parlamentari de 1891 a 1893 i de 1896 a  1914, formant part de moltes comissions d’obres públiques, carreteres i ferrocarril; i senador vitalici de 1914 a 1923.

BIBLIOGRAFIA                                                                          

  • Gamundí Carceller, Serafín; Sangüesa Ortí, Carlos. Morella, guia del antiguo término. Fundació 50 sexenni. Ajuntament de Morella. València. 1991.
  • Gamundí Carceller, Serafín. La comarca de Els Ports. Su patrimonio y sus gentes. Fundació 50 sexenni. València. 1994.
  • Hernández Soriano, Teresa. Acentuación de los contrastes durante el s. XIX en el Norte del País Valencià. Cuadernos de Geografia nº 37. València. 1985
  • Osset Merle, José. Datos para la Historia. Memorial ajustado de las Primeras Eleecciones del Siglo XX en el Distrito de Morella. Tipografia Moderna de M. Gimeno. Valencia. 1901
  • Perea, Mª Pilar. Impresiones de viaje. Barcelona. 2011
  • Querol, Pep. El bienni 1887-1889 – Part III – Maldecaps Municipals. Setmanari Noticies nº 1651. Comunicació dels Ports SA. Morella. 2025

WEBGRAFIA

Post Views: 72