Les primeres a Corts del segle XX en el districte de Morella

Part I – El procés electoral

 
El 25 d’abril de 1901 la reina regent María Cristina de Habsburgo-Lorena declara la dissolució del Congrés convocant eleccions a diputats i a senadors subjectes en la part electiva, que s’escollien per votació indirecta dels compromissaris triats pels ciutadans, no per sufragi universal directe com en el cas dels diputats (hi havia altres dues tipologies de senadors: els que ho eren per dret propi, com Grans d’Espanya, arquebisbes…, i els vitalicis, nomenats directament pel rei). Era una època de provisionalitat política i el sistema estava dominat pel que es coneix com «de torns de partits». Els dos grans partits dinàstics, el conservador i el lliberal, compartien el poder alternant-se en el govern de forma pactada. Era una farsa democràtica. La política quedava en mans d’aquests dos partits, deixant de banda als republicans, socialistes, carlistes i nacionalistes. No importava la voluntat popular perquè el control dels votants per part dels cacics locals decidia inexorablement els resultats electorals. El desgast polític del govern, obligava la monarquia a apostar pel líder de l’altre partit, repetint-se el procés sistemàticament.

El partit conservador representava els interessos del poder tradicional, de les classes altes, de l’Església i de l’Exèrcit; defensor de la monarquia i l’ordre centralista. El partit lliberal, més progressista en comparació, era el preferit de la mitjana burgesia que adinerada però sense poder polític, dels intel·lectuals i dels reformistes, defensant el sufragi universal masculí i la llibertat de premsa i d’associació. El sistema es va liquidar amb el cop d’estat i la dictadura de Miguel Primo de Rivera en 1923. Posteriorment, en 1931 quan els lliberals/republicans van guanyar les eleccions, es va proclamar la Segona República.

El bisbe de la diòcesi de Tortosa, Pere Rocamora, s’afanyà (l’endemà de la dissolució de les Corts) per redactar i publicar una circular «por lo calamitoso de los tiempos que corren para la Religión y para la Patria», amb el mandat que fos llegida en l’ofertori de la missa major en totes les parròquies del bisbat.

La circular és concloent. Sols val votar a candidats de verdaderament catòlics: «queden a un lado compromisos anteriormente contraídos, acudan los católicos compactos a dar su voto al candidato que ofrezca garantia segura de defender los derechos de la Iglesia nuestra Santa Madre, y de combatir en el Parlamento todo proyecto que atente contra la existència de las Congregaciones religioses»

Els cercles catòlics, de conviccions anti lliberals, van demanar a Miguel Osset Rovira, que es presentés a aquelles eleccions pel districte de Morella. La primera reacció va ser la de no acceptar aquella responsabilitat, però malgrat la seua condició de cunero (candidat que es presentava per una circumscripció electoral amb qui no tenia cap vincle personal, imposat pels partits a través del caciquisme local), va acabar acceptant en defensa «dels drets sacratíssims i gloria de Crist.» Dues condicions va posar: l’acceptació i benedicció del bisbe i la dels caps dels partits antilliberals. Evidentment, el bisbe el va beneir «para defender los derechos y los intereses de la santa Religión
catòlica», els partits carlista i catòlic nacional, també.

José Osset Merle, el fill del candidat, notari, ens dona a conéixer en el Memorial la seua interpretació –molt subjectiva– d’algunes de les circumstàncies que van concorre en aquestes eleccions. Aquest Osset de família noble aragonesa, al servei de Jaume I, i fidel a tots els reis de la Corona d’Aragó, es van arrelar des del s. XVI en Cantaveieja, però en el s. XIX i primers del XX estaven molt relacionats amb les altes jerarquies valencianes i del regne. Curiosament, era descendent directe de Rosa Miró Colás dels Miró molt vinculats amb el poble del Forcall, hereva del palau dels Miró, conegut –opine que indegudament, pel seu matrimoni amb José Osset Calvo- com palau Osset.  

El partit lliberal va nomenar candidat al també cunero, Pedro de Govantes y Azcárraga nascut a Manila, Comte d’Albay (títol atorgat en 1898 pel rei Alfonso XIII en reconeixement a la tasca feta per impulsar les relacions comercials entre Espanya i Filipines). Sembla que la campanya electoral, en opinió dels conservadors anti lliberals, era prou prometedora a favor seu i es donaven per guanyades les eleccions.

Els discursos eren potents i atrevits, són massa llargs per transcriure’ls, però copiaré unes cites del dirigit per Osset als morellans:.. «Católicos: ¡Guerra  a los ateos y racionalistes! !Guerra a los corruptores públicos! ¡Guerra a la prostitución del alma del hombre y de la mujer…! A votar a D. Miguel Osset Rovira, para que defienda en el parlamento espanyol los sagrados fueros de la Religión, tan ultratjada en nuestros dies y sea todo a honra de Dios Nuestro Señor. ¡Viva el Corazón de Jesús!»

Per contra, el comte, que ja havia estat diputat per aquesta circumscripció, critica la proclama d’Osset: «No creo que el Gobierno actual se atreva a proponer a las Cortes ningún proyecto contrario a la Iglesia ni a las Instituciones católicas, os ruego que, como otras veces me deis vuestros votos para que me siente en el Congreso y combata con mi palabra y mi voto todo lo que los católicos repugnamos, lo ofrecí un dia y lo he cumplido siempre… no os dejeis engañar, podeis votarme sin escrúpulos de conciencia, sin que contarieis mandatos del Prelado diocesano pues no existent –el bisbe es va negar a beneir la seua candidatura– ni aún siquiera interpretando torcidamente su sabia circular” “… el señor Osset os ofrece, creo que sinceramente, serviros, yo os he servido. Tambien velaré por el fomento de los intereses materiales»

Com es pot comprovar, tot gira al voltant de l’Església i de la religió, a vore qui és més catòlic. Les coses es compliquen per als conservadors per pressions del Ministro de la Govbernación, i d’altres influents a favor de Govantes. Entre aquests, jutges i alcaldes, el delegat de la Cia. Arrendataria de Tabacalera i tots els estanquers, li fan costat; existia una relació entre Tabacalera y la Compañía General de Tabacos de Filipinas, a través d’interessos financers i comercials. El comte diu tenir cartes d’un bisbe [de Sión?] i del vicesecretari general dels franciscans en les que recomanaven al clero i als pobles del districte que el votaren, i així ho publica el diari La Libertad de València. Els partidaris d’Osset no creuen que aquestes personalitats es volgueren enfrontar al bisbe de Tortosa. Donant-los la raó, el mateix vicesecretari dels franciscans ho desmenteix en una carta de 31 de maig.

Van haver detinguts. A Ares, el vicari i un veí notable foren acusats de recavar vots per la candidatura catòlica, la d’Osset; els govantins ho van interpretar com l’inici d’una nova guerra carlista; empresonats no van poder votar el dia de les eleccions. D’altra banda, a Villafranca del Cid, uns «eximios católicos» –expressió de José Osset– van manifestar-se en contra del bisbe tortosí i determinats capellans, als que van apedregar. El Regional de Tortosa ho va qualificar de «coacción y agresiones» igual que El Regional de Castelló.

El 19 de maig, el pobles van acudir a votar, alguns alcaldes (Morella, Sant Mateu, Ares, Xiva, Alcalà de Xivert…) van optar per anar per les cases per recollir gent i porta-la a votar en favor de la candidatura lliberal; en Sant Mateu fins i tot un capella va anar de casa en casa fent servir la seua credibilitat per a votar en contra del candidat beneit pel bisbe.

El resultat va ser el que perseguia el comte d’Albay, “pese a quien pese, recogeré el acta del distrito de Morella”, va dir. Osset, va sentenciar: «mas no olvide el distrito de Morella, los pueblos que son esclavos, merecen serlo” concloent amb un llistat de motius i proves que li varen fer aflorar sentiments i
pensaments en que “el conde dispone del catolicismo como de las zapatillas de andar por casa y de un frac liberal del último figurin para presentarse en la escena política».

BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA                                                                
Se cita al final de l’escrit, en la Part II.

Post Views: 57