Se n’ha anat la llum
A propòsit de la caiguda de la llum de fa pocs dies.
Vaig rebre la notícia: no hi ha llum, i em va impressionar poc, com tantes altres voltes. Deu haver alguna avaria a la línia, vaig pensar, o alguna tronada que ha fet caure la tensió. Després vaig saber que la cosa era més important perquè havia estat a tota la península.
Per a mi el fet de no haver llum o que se n’anare era molt habitual i ben conegut. No era cap cosa rara ni estranya. Realment vam experimentar i patir prou la foscor.
Les tronades, les nevades, les restriccions i la falta de producció i distribució ens tenien, des de la infància, molt acostumats a haver de buscar solucions i estàvem molt aveats a navegar en la foscor amb cresols i ciris, posteriorment amb estris que ja anaven amb piles i no es paralitzava res.
Revisant notes passades, vaig trobar un articlet que vaig escriure quan la nevada de febrer de 2018, que també vam estar sense llum, i em va paréixer que venia a tall en la circumstància present.
La neu
Malgrat tots els inconvenients i faenes que mou la neu, sóc dels qui no s’ha desenganyat. Mira que n’és de bonic veure com neva i veure el paisatge nevat!
Però, quan neve massa o durant massa temps tendim a cansar-nos. En qüestions meteorològiques no estem mai contents de res.
A més de bonica, la neu té altres avantatges. Quan neve molt, com no es poden fer algunes de les coses habituals, un es pot posar nerviós, carregar-li la culpa al primer que es presente i exigir que li ho resolguen tot o tenir paciència, col·laborar en el que es pugue, no posar-se en perill i aprofitar el temps per a fer altres coses com llegir i pensar, posem per cas.
Fruit d’aquestes reflexions nívies són un parell de consideracions que us comunico a continuació i que podríem incloure en l’apartat de meteorologia sociològica o de la sociologia meteorològica, si em permeteu la pedanteria.
Bé la cosa és que em dona tota la sensació que una nevada imprevista ha esclafat pel bell mig el gran paradigma de la modernitat.
Ara que hom pensava que ja es podia fer vida autònoma i independent, que no es necessitava ningú, que un podia fer la seua vida prescindint de tots, resulte que ve una nevada, talla la llum i ens mostra no només que necessitem molta gent i moltes coses, sinó que estem materialment pendents d’un fil -mai més ben dit. L’individualisme postmodern a Can Pistraus.
Seguint el fil, m’ha cridat molt l’atenció el tipus de coses que trobaven a faltar la gent entrevistada, pels telenotícies. En lloc de trobar a faltar abastiment, serveis públics, productivitat, funcionament dels hospitals i residències d’avis i, sobretot, mirar de no prendre mal ens han obert el cap amb la cantarella que no es podien dutxar. Quina frivolitat!
A la vista de tot això crec que hem de fer un esforç seriós i ràpid per tornar a la normalitat que implica el subministrament d’energia elèctrica, la mobilitat, l’abastiment, el funcionament general, però també i, d’una forma especial, la revisió dels paradigmes i esquemes vitals i socials.
Sempre serà bo pensar i comprendre que la foscor i l’aïllament no tenen res a veure amb la llibertat i la independència, que van per uns altres camins.

Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.