“si alguna cosa és la Ilercavònia això és un territori mental. El territori de la continuïtat social, del contacte inherent a un mateix grup humà que viu amb una frontera interior”, Vicent Sanz.

Les fonts antigues van designar com a ilercavons a una ètnia ibera que dominava l’espai i els recursos d’un territori situat entre l’entorn de la desembocadura de l’Ebre i el riu Millars. En un sentit ampli, este espai al llarg de la historia ha conformat sempre una marca territorial a cavall de les muntanyes i dels rius que l’articulen; sovint dividida políticament, però unida per una mateixa cultura. Una cultura, i unes relacions veïnals i econòmiques que, junt al paper del bisbat de Tortosa, ha contribuït a preservar un sentiment de comunitat. Una comunitat per a la qual el concepte d’Ilercavònia te avui un significat que remet tant a qüestions pràctiques com emocionals.

Les bases clàssiques de la historiografia local, tradicionalment, han vingut sostenint que en època ibèrica es va definir amb precisió el marc territorial que, a partir del període medieval,  vindria a formar el bisbat de Tortosa. Esta concepció queda en part desdibuixada quan la recerca arqueològica s’endinsa en la descripció dels confins d’este espai i quan, alhora, mira d’analitzar com s’aplica en el nostre cas la hipòtesi d’una única ciutat-estat com a element polític aglutinador de tota l’àrea. Els treballs de síntesi d’Arturo Oliver, Jordi Diloli, Carme Belarte o Francisco Burillo qüestionen tant l’abast dels límits en alguns sectors, com l’assumpte de la ciutat que exerciria el paper capital, més aviat admeten que en la “tribu” dels ilercavons es podria alternar el poder de diverses ciutats.  Un altre tòpic, el de la permanència de la unitat geogràfica en la taifa tortosina, genera un altra incertesa a partir de la recerca de Joan Negre, en suggerir la vinculació de Morella a la taifa de Saragossa des de mitjan segle XI.

En el mateix argumentari, la idea recurrent en els textos locals que reivindiquen la centralitat de  la regió dins de la Corona d’Aragó s’ha d’entendre en sentit figurat i físic. En realitat, fou justament en el període de plenitud del règim jurídic dels respectius territoris, i de la creixent hegemonia de Barcelona, Valencia i Saragossa, quan es va modelar una configuració que, tot i el caràcter confederal, situaven la nostra regió en un espai equidistant i de frontissa, si bé en darrer terme l’abocaven a un paper secundari. Això no impedeix que la regió i les col·lectivitats que la poblen hagen funcionat històricament amb una forta interdependència. Malgrat l’evolució dels diferents contextos polítics i institucionals, continuen conformant una entitat o marca territorial.

Els geògrafs Pierre Deffontaines i Vincent Clement  sostenen que, tot i la poca atenció que s’ha dedicat a l’assumpte a la península Ibèrica,  també al sud dels Pirineus pot constatar-se com es reprodueix allò que passa a les àrees boscoses d’Europa Central i Oriental. Justament aquí, entorn dels relleus dels Ports i la seua confluència amb l’extrem més oriental del sistema Ibèric, també es va consolidar el paper de limes difús  (d’una manera semblant al que succeix en els confins dels boscos de l’Extremadura castellana, dels relleus que separaven el sud de Castella i Al-Andalús o en la frontera entre el regne de Murcia i el de Granada). Podem reconèixer com en el nostre àmbit, per la permeabilitat de l’entramat geogràfic, els lligams culturals i econòmics responen a unes relacions internes que sempre han estat quotidianes, tot i la ratlla divisòria. Les muntanyes, sovint emprades com a fites frontereres, no acostumen a separar cultures.  Alhora, la història mostra reiteradament que en els marges, en les perifèries, es cronifiquen  l’afebliment i l’oblit de l’actuació de les formes de govern que tendeixen a una administració centralitzada.

És tot just en el segle XIX, en el moment en que l’Estat liberal va aprofundir en un model centralitzat, quan el nostre territori va quedar “abduït” enmig d’una successió de conflictes bèl·lics i passes, i sense una posició política solida fou relegat a un paper de tercer nivell. En els prolegòmens per crear la divisió provincial que acabaria consolidant-se amb la proposta de Javier de Burgos, les diferents parts de l’antiga Ilercavònia van veure’s incloses en diverses rifes, en les que els postors eren Segorbe o Saragossa, a més de les petites ciutats que acabarien sent les capçaleres de la noves províncies. Arreu de l’Estat la defensa dels particularismes i dels interessos  que entraven amb força en el “sorteig” incloïen Xativa, Calatayud o el Bierzo, però Tortosa i la regió ilercavònica no estaven políticament ben situades per resultar ni nominades, ni elegides.         

A hores d’ara, cap alternativa radical sembla poder reixir en este statu quo, vist com va acabar implantant-se el model provincial, i com va continuar la partició derivada de l’organització autonòmica que ha accentuat la fragmentació i les divergències. O vist el recent fracàs en l’intent d’aprovar la creació de les vegueries a Catalunya, que ha xocat amb la realitat constitucional. La realitat sembla inamovible, i no només es percep en tota la seva cruesa en la disfuncionalitat de la província de Tarragona respecte a la identitat i funcionalitat de les Terres de l’Ebre, sinó que també es repeteix el patró en l’encaix entre el sud i el nord de Castelló i, en el cas de Terol, la configuració és encara més paradoxal respecte del Baix Aragó (si esteu interessats en la qüestió, podeu llegir el monogràfic de Carles Ripollès a la revista Au!, núm. 47 , i el dossier de la revista Turolenses, núm. 16). Amb tot, l’única esperança és que en el cas català la vegueria de l’Ebre acabe sent una realitat algún dia, però en els altres dos àmbits res fa pensar que la situació actual puga canviar.     

Tornem al debat que planteja el títol de l’article. Al meu parer, el sentit de la Ilercavònia avui no hauria de ser el d’un exercici de nostàlgia o un intent de revisionisme històric. No és pot construir una visió de futur basada  en un discurs desfasat i inexacte que pretenga atorgar carta política als límits territorials del Bisbat, o que vulga magnificar el seu valor al suposar que estos deriven de la taifa andalusí, i que aquells pervenen de l’època ibèrica. Tampoc pot ser d’utilitat, ni realista, la reivindicació o el projecte de bastir una demarcació o una unitat política i administrativa pròpia.

La proposta per a la Ilercavònia hauria de ser la d’un projecte contemporani basat en la participació i les aportacions cíviques de la seua societat i de les diferents comunitats i territoris que l’integren. Un projecte de modernitat enmig de la postmodernitat, és a dir un projecte regeneracionista per frenar el retrocés demogràfic i la regressió del poder democràtic que emana dels ciutadans, i també fer front a l’individualisme o a la desil·lusió per allò col·lectiu.

Les 8 comarques, 114 municipis i prop de 300.000 habitants integrats en el  projecte, situats al mig de la confluència de Catalunya, Valencia i Aragó, formen un mosaic de comunitats amb una personalitat prou homogènia i amb identitats complementaries, compartint tot un munt de vincles, valors i potencials per encarar el futur. El projecte que actualment impulsa l’Associació Amics i Amigues de la Ilercavònia, té com a objectius enfortir i promoure tots estos vincles, valors i potencials. Perquè la perifèria esdevinga centre, potser ja en hi ha prou de lamentar-se per un passat esvaït, o donar la culpa als de fora, i potser cal que ens entenguem i ens ajudem entre tots els de dins, els que integrem esta extensa comunitat. Una gran majoria estimem la diversitat dels seus paisatges, ens abellix preservar el patrimoni que ens han llegat els avantpassats, i treballar conjuntament per la  continuïtat i el protagonisme d’este territori per a les futures generacions.

Post Views: 7