Entrepobles

Vilafranquins i familiars de víctimes mortals de la dana 29-O

Quan llegireu aquestes ratlles ja haurà passat el primer aniversari de la barrancada del 29-O. La data i moltes coses més que anem descobrint a poc a poc. A banda de les que intuïm i que finalment se sabran.

El cap de setmana del 17 al 19 d’octubre ha estat especial per un grup de familiars de víctimes mortals de la Dana 29-O, víctimes de la mala gestió. I també ho ha estat per un grup de vilafranquins que els hem acollit i acompanyat. Un cap de setmana destinat, també, a desconnectar, al cap de quasi un any de lluita de suportar menyspreus, oblits, abandons… atacs, també.

Un cap de setmana tancat amb l’èxit d’haver pintat somriures en cares que portaven un any sense somriure!

El projecte inicial era el de fer un intercanvi entre l’escola de Vilafranca i escoles afectades per la dana. Finalment, amb la intermediació de la Fundació la Nou, va quallar en forma de visita a Vilafranca d’un grup de familiars de víctimes de la dana.

Divendres, l’arribada.

Vesprada nit, fa vent fresquet, fred.

La baixada de l’autobús també és freda, retreta, les cares són tristes i cansades. El cansament en les cares i en els ossos.

Les primeres salutacions més actives són entre els que ja ens coneixem de les reunions preparatòries de les jornades. Algú de més extravertit saluda efusivament alguns dels acollidors.

Un primer relat, recordatori, aquesta gent ha perdut, marits, dones, fills, néts, familiars, éssers estimats. Són els primers contactes. Màxima prudència i tacte; respecte.

Hi ha quatre xiquets que són els destinataris de les primeres mostres d’acollida afectuosa. Bromes de distensió i afalacs.

Es creuen mirades, es provoquen converses. Benvinguts! Ells prendran la iniciativa. Per a molts és el primer viatge, la primera eixida, el primer intent de desconnexió. Alguns, que no s’hi han pogut afrontar, no han vingut, s’han quedat a casa.

Arriba el repartiment de claus de les habitacions. Els grups van pujant a les cambres. Després soparan en la intimitat del grup i es deixaran embolcallar per la nit i les mantes per al fred exterior.

Sopar i descansar.

Tancaran la porta de l’habitació, les finestres reboten les seues figures, a l’exterior és negra nit.

Nosaltres tornem a casa, ells romanen a l’alberg. Demà serà un altre dia. Hi haurà tota una sèrie d’activitats per connectar amb l’entorn que els acull.

Tenen certa idea del programa. Centrat en la desconnexió, i la confraternització entre ells, i també amb els seus amfitrions.

Dissabte

El paisatge, els colors de la tardor vilafranquina, els acull en un matí assolellat.

Ens trobem amb els nostres convidats a l’entrada de l’alberg. Les seues cares reflecteixen, majoritàriament, la serenor d’un descans reparador. Les salutacions són més afectives, tots ells estan millor que anit.

Ens repartim entre els cotxes dels voluntaris. Alguns ja són un grup, hi ha cotxes en què ens reunim alguns per primera vegada, mare, tu i jo, ací. Encara no ens hem saludat i ens presentem, fem de cicerones de camí a l’Ajuntament. La recepció oficial té lloc en un saló gòtic amb un retaule impressionant. Paraules de benvinguda i d’agraïment. És l’acte formal del cap de setmana. I comença la immersió en la cultura artística, gastronòmica vilafranquina. Un esmorzar de gurmets ens espera. I una passejada per la història i la cultura del centre vilafranquí.

El dinar, un moment de fraternització; ja s’han travat alguns grups entre visitants i acollidors. Les converses van entrant en profunditat. La necessitat de contar, d’obrir-se, va apareixent ací i allà. L’escolta activa i empàtica farà la resta.

La vesprada del dissabte hi ha dues activitats. La visita a l’espai d’art alternatiu Abadia Seven, on, sorpresos i encuriosits, els visitants en van trobar en un espai que allunyava les mirades de les tragèdies pròpies. Mirar i fer art. I l’AC Bureo Vilafranca va procurar un vesprada de festa tradicional. Escoltar i fer art.

El sopar, descansar, i fins demà.

Diumenge

Després d’una altra nit reparadora, una passejada amb els sentits oberts al marc, el museu obert de pedra en sec, guiada i ambientada. Una aproximació al món del passat del nostre poble, d’un passat de saviesa d’aprofitament, de connexió amb la realitat que ens envolta.

Després de la passejada, la plantació d’un llorer en el terme de Vilafranca. Simbolisme, emoció, fraternitat. Per l’aportació de xiquets i adults en el mateix acte. El cercle que hi fèiem les persones va quedar representat per cèrcol de pedres que hi va quedar, amb voluntat de permanència. Tal qual era el lligam creat entre tots nosaltres.

El dinar va tornar a ser un lloc d’intercanvi, de pensaments, de sentiments, d’experiències… De sobretaula vam jugar una partida de trivial valencià confeccionat per a l’ocasió.

El comiat.

El mateix autobús, la mateixa gent, el mateix lloc. Però res no és el que era, la gent hem canviat, tots, uns han descansat, pres forces, desconnectat, rigut per primera vegada, els altres hem aprés de la força i el coratge que et permet de fer front a tràngols duríssims. Moltes coses han canviat com de la nit -quan arribaren, el fred ambiental, la cansament, el dolor i la tristor marcades a les cares i als posats- al dia assolellat i fresc que ens ha regalat el temps, “bona ora!”, per al moment del comiat, cares alegres, somriures francs, intercanvis de telèfons, de contactes, abraçades i besos, encaixades de mans segures.

La foto final del grup, ben cohesionat al cap d’una primera reunió.

En arribar, ells a casa, rebrem, un missatge de confirmació, que el viatge ha acabat bé. Tal i com fa la gent que s’estima.

La solidaritat és l’ànima dels pobles.

Només el poble salva el poble.

No s’és res si no s’és poble.

El millor premi:

Encara estem amb moltes emocions del cap de setmana. Totes les persones de Vilafranca Solidària ho han fet molt senzill i amb molta estima, són unes amfitriones excel·lents.