Els historiadors, quan investiguen en els arxius de protocols notarials que hi ha en alguns pobles i que s’han pogut conservar, hi troben sovint actes de Capitulacions Matrimonials que no eren res més que maneres de posar-se d’acord els pares ja majors amb els fills quan aquests se volien casar, i amb més motiu quan la família tenie propietats (cases, terres o negocis) que desitjave conservar. En conseqüència un dels fills (generalment el més gran) quedave millorat amb una part de les possessions. Tot per evitar que les propietats es dividiren (més repartides estaven a la muntanya, que no a la plana) i perquè els pares desitjaven assegurar-se una ajuda social i econòmica a la vellesa, sota l’escalf i la companyia de la família del fill o la filla millorats.

Disposem de quatre textos notarials de la família Martí Martí “Caseta” de Sorita que havien sigut alcaldes, comerciants i majorals de la Balma dels anys 1784, 1852, 1856 i 1884, període que comprenien quatre generacions d’aquesta família. Quasi tots els quatre documents consten de parts semblants amb algunes diferències. Anem a vore-les.

En aquests papers el primer que trobem és la presentació del notari amb la data de l’escrit, i els noms dels pares o representants del xic o la xica casadors. De seguit s’exposen els motius, indicant que “para que dicho Matrimonio tenga efecto y los dichos consortes puedan subvenir las cargas, urgencias y necesidades de él y se sepa en lo venidero lo que es de cada uno de los consortes…” (1784) o bé “para que con mayor comodidad y preferencia puedan soportar las cargas anexas a su estado” (1852), per això s’exposaven uns pactes i condicions: els pares solien oferir un terç en propietat plena al xic o la xica millorats, i una cinquena part en propietat que serie usufructuada pels pares; dins d’aquest oferiment es trobave implícita l’obligació d’ajudar els pares del fill “comiendo, bebiendo, vistiendo, calzando y pagando pechos y pechas (impostos) de Villa de común, trabajando todos a beneficio de la casa” (1784) o bé “que el indicado mejorado José Antonio Martí ha de vivir y habitar en la casa de los mejorantes formando una sola familia y de mancomún para todo, pero sin separarse de la voz y consejos de sus padres” (1852). En cas de desavinença entre pares i fills, el pare del millorat oferie casa i terres o diners per tal de no quedar-se sense res, açò és el que es considere encara ara com la legítima. D’altra banda, els pares de la xica presentaven com a dot propietats o diners que podien ser restituïts a petició d’ella o dels seus hereus de la mateixa forma i plaços en què eren entregats.

En una ocasió (1884) es menciona que el casament es farà d’acord amb les prescripcions del Concili de Trento. De menuts encara a l’església al final de la missa havíem sentit pronunciar per tres vegades els noms dels nòvios per si algú tenie algun impediment per la celebració del casament. Açò es va instituir en aquest Concili de l’any 1563 per a tots aquells que volien contraure matrimoni “por la faz de la Santa Madre Iglesia” (1785) tal i com ere costum en aquells temps (i en una part dels nostres). De totes maneres, hi havie formes i recursos de viure junts antes i després de la consumació del matrimoni, malgrat tots els impediments; i si no, es podie seguir el dret comú. Perquè hem de pensar que aleshores estave considerat com a matrimoni legítim només el religiós. No va ser fins la Segona República en què es va establir el matrimoni civil el 1932.

Una altra qüestió que es presenta ja des d’un principi és la llicència marital quan la mare de la xica demanave al marit d’ella l’autorització per a casar la filla i perquè “sea concedida por éste y aceptada ante el escribano, de todo lo cual doy fe…” (1856). Per tant, es veu clar que la iniciativa del casament començave des de la mare i la filla, sent confirmada per l’espòs i el notari. En aquest cas concret es demanave explícitament que “los futuros consortes han de vivir en compañía del padre del primero y trabajar para la Casa con obligación en este de mantenerlos y vestirlos al estilo y costumbre de la misma”. Per tant, observem en tots els casos que el futur matrimoni mantindrie i cuidarie els pares en uns temps en què ningú més se’n podie fer càrrec. En cas de desavinença entre pares i fills, es podie recórrer a altres fills o persones cuidadores si no es tenien descendents.

El benefici que d’aquest tracte tenien els nous casats ere, con ja s’ha dit, el terç de les propietats en la seua totalitat, i a més una altra cinquena part també en propietat, però sense usdefruit que quedave per als pares o si volien, per a la dona, el fill o la nora “por vía de aumento de dote en atención a las loables circunstancias de que se halla adornada…” (1852). També ere costum entregar en cas de separació entre pares i fills a més de casa i possessions, una arada, una aixada i una segur o destral (1852 i 1856), volent dir que mantinguessin i milloressin les terres treballant-les a ús i costum de bons llauradors. Quasi sempre es procurave que ningú de la família quan s’independitzara es quedés sense res: a les filles menors se’ls solie donar una horta com a mínim.

A les xiques que es casaven, els seus pares els solien donar també el terç i el cinquè, que podien ser terres o diners com a dot o aportació al matrimoni, indicant que en cas de mort o falta de descendència els seus bens anirien altre cop allà d’on havien vingut sense poder heretar els pares dels fills, és a dir que els beneficis obtinguts no es podrien retornar, però sí les propietats. Curiosament en l’antiga escriptura de l’any 1754 s’indique clarament que la mare de la nòvia es comprometie a”vestirla y asearla en contemplación del presente su matrimonio, según la posibilidad, uso y estilo del país”. O sigue que la mare havie d’ajudar-la en tot el que pugués per a fer-li la roba i el vestit del casament. Aquesta clàusula no apareix en cap de les altres Capitulacions, bé perquè devie ser un detall individual d’eixa mare, o bé perquè ja ere costum fer-ho sempre així.

Finalment, hi ha una clàusula molt específica també referent a les mares de les xiques casadores: en l’escriptura de l’any 1852 apareix la resolució que tot es realitzarà, si els novios es casen i si la mare de la xica “renuncia en todas sus partes la Ley sesenta y una de Toro, al paso que jura conforme a derecho la libertad con que ha procedido, la conveniencia y la legalidad de este otorgamiento…”. Aquesta invocació a les Lleis de Toro de 1505 del regnat de Joana I de Castella arribe fins la redacció del Codi Civil de 1889. Se supose que és una llei d’origen eclesiástic en què les dones havien de ser consultades antes de partir les propietats familiars, o en el cas dels regents (Ferran II, el Catòlic), territoris nacionals, tant en els casos de casaments de fills, com en els testaments i herències, en un intent de donar la mateixa llibertat que tenien les dones de la reialesa i la noblesa a les de la burgesia, o sigue que res se podie fer sense el consentiment de les mares casades. En l’escriptura de l856 torne a eixir la mateixa disposició, ara amb més detall, ja que es tracte del mateix notari: “jura ante mi en debida forma que para otorgar esta escritura no ha sido seducida, intimidada, ni violentada por su marido ni otra persona en su nombre; que obra con absoluta y entera libertad… y que no pedirá absolución ante ningún prelado eclesiástico… ni usará de ella (bajo) pena de perjura” (jurament en fals). Un fet que signifique que tots els acords presos havien de tenir el previ coneixement i consentiment de la mare de la “millorada”.

Totes les escriptures acaben recomanant passar dins de quinze dies pel Registre de la Propietat de Morella per confirmar aquestes donacions, seguint a continuació les signatures (els que saben escriure) dels familiars, els testimonis i el notari.

El principal comentari que se pot fer d’açò és que pel que veiem els pares i familiars dels joves casadors estaven en moltes ocasions, més ben tractats i considerats que no en l’actualitat; altre que no, tothom sabie que els fills havien de cuidar dels pares quan es feren grans. Ara molts jubilats prefereixen viure sols i no estar acompanyats pels fills per a no causar-los molèsties ni intromissions. Molts d’ells no desitgen per a res anar en cap Residència ni pública ni privada pel poc tracte personal que hi ha (amb algunes sanes excepcions), acompanyat d’una escassa atenció sanitària (falta de personal mèdic i d’infermeria). I és que si els joves matrimonis no estan acostumats a conviure amb persones majors, adaptar-se a aquesta situació és molt difícil per a ells. Potser sí que ens hauríem d’acostumar a anar a cal notari o redactar algun acord en què quedés constància ben clara i manifesta de qui pot tenir mèrits i qui no, perquè a l’hora d’anar a cobrar tothom està ben disposat, però per a fer la faena no tant. És una veritable llàstima que un poble tan avançat en tot com el nostre, no se sàpiga com actuar adequadament davant dels tractaments i la consideració de la nostra gent gran. Com a conclusió final caldrie dir que un país no es pot considerar vertaderament lliure i progressista, si no té ben aclarits conceptes tan importants com són l’educació, la sanitat, la cultura i en els nostres temps, el tracte amb els nostres majors. La pregunta sempre és la mateixa: oferta pública o privada? Considerem que mentre els serveis siguen eficaços i accessibles, la resposta pot resultar absolutament indiferent.   

Manuel Beser Jordà

  1. Primera pàgina de les Capitulacions Matrimonials de Bautista Martí Membrado i Maria Beser Gasulla de ca “Caseta” de Sorita. Propietat de l’autor.
  1. Capçalera de la primera còpia de l’escriptura de l’any 1785 sobre Capitulacions Matrimonials de Josep Martí Gil “Pelaire”i Rosa Martí Palos. Notari: Gabriel  Sorribes de Sorita. Propietat de l’autor.