Cleptocràcia

Habitualment, coincidint amb el canvi d’any, els mitjans de comunicació preparen els seus resums dels esdeveniments destacables de l’any que ha acabat. Entre una infinitud de temes que són objecte de resum, sempre n’acostuma a aparèixer un de ben singular. Es tracta de referir i destacar les paraules i expressions, generalment neologismes o, de vegades, simples ximpleries, que han irromput en els registres col·loquials o informatius de cada llengua, fins a popularitzar-se i ser d’ús més o menys general. No sempre acaben sent admesos als diccionaris que regenten les institucions acadèmiques, fet que acostuma a constituir una altra notícia als mitjans.

Vet ací que me balla pel cap una paraula, prou de moda pel Món, que ha començat a prendre una certa significació en algunes llengües. Es tracta de kleptocracy (anglès), kleptocracie (francès), cleptocracia (castellà), cleptocràcia (en valencià), etc. No és un terme nou, l’IRI (vegeu més avall) el data al segle XIX, però l’extensió del seu ús, per bé que molt parcial, no s’ha donat fins a aquests darrers anys.

¿Com definir el concepte colgat davall d’aquesta paraula?. Fem primer una aproximació senzilla. El diccionari de l’AVL ens diu que la Cleptocràcia és el sistema polític en què els líders usen el poder per a apropiar-se de la riquesa del país que governen, de manera que s’institucionalitzen la corrupció i els seus derivats, com ara el nepotisme o el clientelisme. Els diccionaris de l’IEC i de la GEC l’ometen. El diccionari de la RAE ho defineix de manera un poc diferent, però exquisidament complementària, en diu que és un sistema de gobierno en el que prima el interés por el enriquecimiento propio a costa de los bienes públicos.

Toca comparar i reflexionar: ¿és un sistema polític o un sistema de govern? ¿consisteix a apropiar-se de la riquesa del país o dels bens públics? ¿institucionalitza la corrupció, el nepotisme, el clientelisme, etc.? Es tracta de matisos gens insignificants i, probablement, la millor definició estaria la que incloguera harmònicament tots aquests elements.

Està clar que ultra aquestes succintes definicions, si volem conèixer bé què dimonis deu ser açò de la Cleptocràcia, haurem d’acudir a institucions que l’han estudiada i que tenen les seues propostes per combatre-la. Potser a alguns de vostès els causarà sorpresa que l’IRI, Internacional Republican Institute (el seu nom és límpid i transparent), integrat per gent elegant, neta i encorbatada, va publicar al 2021 un interessantíssim opuscle, disponible en castellà a internet, El manual de los cleptócratas. Una taxonomía de tácticas localizadas y transnacionales, descrivint què consideren que és la Kleptocracy, quines són les seues tàctiques polítiques, legals, financeres, coercitives i de màrqueting, així com la prescripció de quines han de ser les respostes localitzades i transnacionals contra la Cleptocràcia. Una publicació tan interessant que, ben ficada en context, me permeto  comminar-vos a llegir-la.

Els experts defineixen la Cleptocràcia com l’abús del poder per a benefici privat, per l’autoenriquiment i l’enfortiment de l’estatus polític del cleptòcrata. De manera que els estudiosos d’aquest fenomen constaten la vinculació entre cleptocràcia i autoritarisme polític, així com una necessària associació a l’ús procaç, vil i furtiu de la intermediació professionalitzada de l’evasió fiscal i legal.

No es tracta un fenomen gratuït, diversos estudis estimen unes xifres anuals de quasi quatre mil milions d’euros entre suborns i diners directament robats arreu arreu. Es calcula, així mateix, en més de nou mil milions el total d’euros desapareguts durant la dècada de la gran crisi financera (2008/2017). Per no causar prolixitat, apunto ací una darrera dada, que xifra en uns dotze mil milions d’euros el munt d’actius ocults existents.

Els entesos assenyalen la despesa pública en infraestructures com la gran peça d’on els cleptòcrates treuen les millors i més abundants tallades. En ser robatoris indirectes als contribuents, són més difícils de copsar i valorar. No cal ser gaire entès per afigurar-s’ho. Però encara que molts “negocis” es fan d’amagat i la seua presència i impacte no són obvis a la població, en certes ocasions no poden quedar tant ocults i -i això és molt pitjor- els cleptòcrates saben fer creure a la gent que la mateixa gent, que la seua economia, també se’n beneficia d’aquests negocis, sigui quina sigui la seua procedència i naturalesa.

Els mateixos especialistes detallen altres fenòmens que en constitueixen alhora bons indicatius. Com ara la constitució i ús de xarxes de clientelisme social i econòmic o de xarxes de patronatge polític. Com el tràfic, real i/o aparent, d’influències. O com el nepotisme i la cooptació. O també l’ímpetu difuminador de les bogues entre sectors públic, privat i subreptiu. O, encara més, en el emmudiment de la dissidència per intimidació, bé mitjançant pressions de sociabilitat, bé instituint el dolós costum de l’Omertà.

Les solucions poden i han de ser moltes i diferents, enfocades en cada cas als personatges, entorns i fets concrets. Els experts sintetitzen i subratllen unes actituds generals que han de subjaure en tota acció anticleptòcrata. El lideratge clar dels polítics d’alt nivell, l’activisme de la societat civil i la major cobertura mediàtica són qui poden ajudar al públic a capir la gravetat de l’apropiació privada de la riquesa pública.

El simple fet de parlar-ne públicament i constant és la passa més important per a crear un entorn hostil a la Cleptocràcia.

Perquè ser plutòcrata és l’anhel del cleptòcrata i la Cleptocràcia, a més a més de font de l’Omertà, és la temptació dels plutòcrates. Tot plegat, una gran desgràcia per tota societat.

Però, és clar, tot açò, ací, no són més que especulacions bizantines. Definida com se vulga, res més allunyat de la nostra quotidianitat que la Cleptocràcia. Fóra una sorpresa que algú en diguera el contrari, tat? La Cleptocràcia mai no s’ha donat ni existeix en els nostres redols locals, comarcals i nacionals. No sabem què és açò. Com no sabem tampoc què deu ser açò de l’Omertà ni cap de tots aquells mals que suren per eixos mons. En el fons de l’esmentada penúria de les definicions dels nostres diccionaris rau la llunyania i la profunda i general ignorància d’aquest concepte per part del nostre poble, una paraula absolutament exòtica per nosaltres. O no?