El pròxim 4 de febrer farà un any del nomenament oficial de Paco Aura com a director de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana. O cosa que és el mateix, d’À Punt. El seu nomenament va culminar el procés de transformació d’À Punt i marcava el punt d’arrencada d’una nova etapa per a la radiotelevisió pública valenciana.
Com va dir Aura en la seua compareixença a les Corts, aspirava a fer que “À Punt parle el llenguatge de la ciutadania, respecte les seues tradicions, escolte els seus accents i estiga present en el seu dia a dia”. Declaracions d’intencions a banda, Aura es va marcar com a propòsit, sobretot, incrementar les audiències.
Ha passat un any des d’aleshores i À Punt està lluny de complir els seus objectius. Està més prop, per contra, de replicar els tics que, en el seu dia, van convertir Canal 9 en la televisió més desprestigiada d’Espanya.
Un poc de context, però. El govern del Botànic es va marcar com un dels objectius de la seua primera legislatura la recuperació dels mitjans públics valencians, després de la traumàtica decisió de clausurar Canal 9, presa pel govern d’Alberto Fabra, l’alcalde de Castelló reconvertit en president de la Generalitat per obra i gràcia del cas Gürtel. Allò fou el novembre de 2013, en ple afonament de les arques públiques valencianes i quan la televisió, penosament gestionada durant anys, acumulava un deute d’entre 1.200 i 1.300 milions d’euros.
El 10 de juny de 2018, ja amb el Botànic a la Generalitat, À Punt van arrencar les emissions regulars, després d’un tortuós procés de posada en marxa. Al capdavant seu, Empar Marco, una periodista experimentada a qui la dreta mediàtica mai no va perdonar la seua procedència: corresponsal de TV3 al País Valencià. La nova tele (i la nova ràdio, no oblidem!) naixien amb un esquema orgànic molt diferent: amb un consell rector format per persones independents; amb un consell de la ciutadania que havia de vetllar per la qualitat i l’equilibri dels continguts; amb un llibre d’estil que, en molts aspectes, era pioner. També amb un objectiu clar: la promoció de la llengua.
En aquella primera etapa, À Punt no va assolir la incidència desitjada. Cinc anys d’apagada ininterrompuda esdevingueren un llast molt feixuc. Probablement, Canal 9 va desaparéixer en el moment en què, a Espanya, les formes de consum mediàtic es transformaven definitivament, amb la consolidació de les plataformes i el model del ‘pay per view’.
Amb tot, els primers equips directius d’À Punt van demostrar que es podien fer productes dignes i que es podia atendre la raó de ser d’un mitjà públic: informar amb rigor i generar continguts entretinguts i, alhora, autocentrats. Una televisió dels valencians i per als valencians, amb totes les limitacions que imposava un pressupost reiteradament esquifit.
Ni al Partit Popular ni a Vox, però, aquella televisió els feia el pes. ‘TeleCompromís’ li deien uns; ‘TelePuig’, deien els altres. Ja durant la campanya electoral, els partits de la dreta van deixar clar el seu rebuig a aquella televisió. Els d’Abascal fins i tot advocaven pel seu tancament. El març de 2024, quan no feia ni un any de la seua arribada a la Generalitat, PP i Vox presentaren una nova llei per a À Punt. L’opció era clara: no es conformaven a implementar algunes reformes; calia ensorrar tot l’edifici i construir-ne un de nou, des dels mateixos fonaments.
La nova legislació va fer saltar pels aires molts dels mecanismes de control que estaven vigents. Del consell rector, es passà a un consell d’administració amb membres de dubtosa trajectòria (s’ha de dir que encara ho va empitjorar tot més el fet que PSPV-PSOE i Compromís renunciaren a nomenar consellers en representació seua); el consell de la ciutadania es va fer desaparéixer; el llibre d’estil es donà per liquidat i se n’aprovà un de nou; i s’eliminaren alguns dels mecanismes que havien de garantir la independència de la plantilla dels Informatius, pedra angular de qualsevol televisió pública.
En només mig any, els responsables d’À Punt han aconseguit fer saltar pels aires part del prestigi que la televisió valenciana havia acumulat en els anys previs d’emissió i, sobretot, durant la cobertura de la dana. El desficaci més greu va tenir lloc el 25 d’octubre, quan a València tenia lloc una manifestació multitudinària amb motiu del primer aniversari de la dana. Aquella vesprada, À Punt va emetre una correguda de bous de l’any 1997.
Ha estat, potser, la més greu de les espifiades dels responsables de la cadena. L’erosió, tanmateix, començà a covar-se tan bon punt s’instal·là la nova cúpula. Quan no feia ni un mes que Paco Aura n’era director general, es fulminà Territori Sonor, un espai radiofònic que, des de la recuperació de les emissions, donava cobertura a la informació musical. Era el més veterà dels programes. Després, li arribà el torn a Podríem fer-ho millor. S’incorporaren a la graella radiofònica, quasi de forma consecutiva, un programa sobre bous i un altre, Sense cobertura, que té com a presentador a un vocal de la blaveríssima Lo Rat Penat.
En el camp televisiu, entre les apostes més controvertides d’Aura hi ha la contractació d’El Debat, un programa conduït per Toni Cantó i en el qual desfilen, divendres rere divendres, personalitats incapaces de parlar un borrall de valencià. Les audiències són tan pírriques, que El Debat no ha durat ni un mes i mig en la graella.
El menyspreu per la funció normalitzadora de la televisió pública ha estat una altra de les senyes d’aquest nou període. Per als responsables de la cadena, la millora de les audiències passa per la castellanització dels continguts. Les pel·lícules, que abans s’emetien en valencià, ara s’emeten en castellà, amb la possibilitat que l’espectador canvie l’idioma, tot marcant una clara jerarquia lingüística. Al contrari del que passava abans, no hi ha instruccions explícites a les productores, de buscar col·laboradors que siguen valencianoparlants, amb la qual cosa acaba imposant-se la inèrcia castellanitzadora.
Així mateix, la degradació del valencià ha estat una constant. No debades, la direcció va anunciar al novembre que prescindeix de la meitat dels seus lingüistes, una circumstància que ha compromés de forma molt seriosa la qualitat lingüística dels continguts. Els barbarismes, els castellanismes i els calcs han esdevingut freqüents. De fet, el mateix llibre d’estil aprovat abans de l’estiu pel consell de l’administració advoca per un llenguatge més col·loquial, tot obviant la importància que tenen els mitjans públics en el camp de la correcció lingüística.
De la creació de continguts multiplataforma, com ja estan fent altres cadenes autonòmiques, a penes no hi ha notícies. Un desficaci darrere un altre, que rebla en la desafecció de l’opinió pública envers uns mitjans que no senten que els representen. El record de Canal 9 és més viu que mai.

Post Views: 47