La mirada de la diàspora
El terme «diàspora» al·ludeix, en sentit restrictiu, al desplaçament forçat d’un grup ètnic, religiós o cultural fora del seu lloc originari. En la cultura popular adquireix connotacions bíbliques, atès que evoca els exilis patits en l’Antiguitat per la població israeliana a mans d’assiris, babilonis i romans, entre altres pobles. L’època contemporània també n’ha conegudes, però, de diàspores. L’armènia, resultant del genocidi perpetrat pel règim dels Joves Turcs entre 1915 i 1923, o, ironies de la història, la palestina, conseqüència de la guerra araboisraeliana de 1948 i de la Guerra dels Sis Dies de 1967, en són dos exemples paradigmàtics. A elles n’hi podríem sumar de més familiars, com la dels exiliats republicans o la d’aquells que van fugir de la pressió d’ETA.
En un sentit més ampli s’inscriuen dins d’aquest grup altres moviments massius de població motivats per raons potser menys cruentes, però no per això menys dramàtiques. A manera d’il·lustració, la falta de perspectives econòmiques i, en última instància, la fam, van ser claus en diàspores decimonòniques com la irlandesa o la gallega. Aquesta mateixa casuística, amb les adaptacions locals pertinents, es trobaria també darrere dels processos migratoris que des de la primeria del segle XX han dessagnat la demografia dels Ports.
Més enllà de la magnitud o l’etiologia del fenomen, un dels trets distintius de tota diàspora és el sentiment d’adscripció grupal prevalent entre els seus membres. Aquesta característica, més notòria en el passat per l’efecte de la distància, va cristal·litzar en l’aparició d’associacions que tenien entre els seus objectius la promoció de l’ajuda mútua, la interlocució col·legiada amb els territoris d’origen, el reforçament de la cohesió social i el conreu de la cultura pròpia. Amb aquest esperit van nàixer a la nostra comarca la Colònia Morellano-Catalana (1903) i la Colònia Forcallano-Catalana (1956).
D’aleshores ençà, la tasca realitzada per aquests col·lectius ha estat inestimable. Des del llogat d’autocars en períodes vacacionals, que motivaven multitudinàries rebudes al més pur estil berlanguià, a l’organització d’un tot d’activitats que dinamitzarien l’anèmica vida cultural d’uns pobles econòmicament empobrits i humanament descapitalitzats. Amb el pas dels anys, s’acabaria establint una curiosa simbiosi entre els fills de l’emigració, que aportarien aires de renovació a un medi menys porós a la modernitat com el rural, i la població local, que facilitaria als qui havien marxat i la descendència retrobar-se amb les seues arrels.
El perfil de la nova emigració de finals dels noranta i principis del segle XXI és, tanmateix, substancialment diferent del de dècades anteriors, tant pel seu nivell formatiu com per les expectatives socioprofessionals que pretenen satisfer bona part dels qui se’n van dels Ports. En altre temps, fer les maletes suposava trencar —potser per sempre més— amb un passat marcat sovint per la penúria. Significava fer un punt i a part personal en el qual les referències pretèrites quedarien relegades a l’àmbit més íntim, el del record i la nostàlgia.
Avui dia, per contra, la millora de les infraestructures de transport i la revolució de les telecomunicacions ha comportat una notable mitigació d’aquest trauma, tot permetent els «absents» de mantindre el vincle umbilical amb la comarca, ni que siga de caràcter virtual. Val a dir que aquesta circumstància ha tingut com a contrapartida el debilitament de la cohesió entre els expatriats i, conseqüentment, de la seua capacitat operativa. Fet i fet, la fortalesa associativa que els caracteritzava ha estat progressivament erosionada per la irrupció d’un nou paradigma menys articulat, conformat per interaccions individualitzades que no requereixen la intermediació d’organitzacions com les colònies.
Malgrat el profund impacte dels canvis descrits, existeixen una sèrie d’elements consubstancials a la naturalesa humana als quals no ens podem sostraure. Un d’ells és el vincle indissoluble amb el lloc de naixement —real o evocat pels avantpassats—, el seu marc espaitemporal, la comunitat d’acollida, i el seguit de normes, valors i referències culturals que el singularitzen. Vist en conjunt, aquest paquet configura una matriu emocional generalment enyorada per als qui han hagut d’abandonar-la.
El col·lectiu d’«expatriats», visquen ja a Castelló, a Barcelona o fora de les nostres fronteres, no és l’únic que traspua melancolia en aquests dies. En certa manera, la crisi de la Covid-19 ha forçat fins i tot els residents habituals dels nostres pobles a una mena d’exili intern que encara no té data de finalització. Durant els mesos de plom del confinament, on l’angoixa viciava l’aire de les llars, tothom s’ha sentit part d’una metafòrica diàspora, d’una comunitat arrancada de soca-rel de la seua quotidianitat i trasplantada a una «nova normalitat» en la que se sent incòmoda i desorientada.
Aquesta situació ha esdevingut el substrat ideal per a revifar, des de la llunyania geogràfica o emocional, un altre dels trets distintius de les diàspores, el de la difusió d’un relat mistificador de la «terra promesa». No cal recórrer a representacions literàries de caràcter folklorista per ser testimoni d’aquesta realitat. Sovint hi ha prou a donar cop un d’ull a les xarxes socials. Imbuïdes d’un idealisme romàntic, aquestes narratives, dotades de fortes càrregues de sentimentalisme, dibuixen en no poques ocasions un retrat arquetípic de la vida al poble que resulta en la pràctica força esbiaixat.
Dit això, no és el propòsit d’aquestes línies fer una esmena a les excel·lències de la ruralitat. El qui les signa les coneix de primera mà i subscriuria la pràctica totalitat dels panegírics que profusament s’hi han glossat en els darrers anys. En aquest sentit, és de justícia lloar l’ingent esforç pedagògic destinat durant dècades a resignificar els tòpics que ancoraven la vida al camp a un passat decadent. També és digne d’elogi el treball colossal de multitud d’actors públics i privats locals que, amb grans dosis de perseverança i en conjuntures adverses, han sigut capaços d’obrir horitzons d’esperança per al futur de la comarca.
Realitzat el preceptiu descàrrec de responsabilitat, les virtuts del món rural tenen un recorregut ampli, sí, però no il·limitat. I no em remetré ací per a justificar-ho als estralls del sempitern abandonament de l’Administració, ni tampoc a problemes estructurals sobradament coneguts com l’envelliment, la degradació mediambiental, les dificultats per a la incorporació dels joves al món laboral o la manca d’un model coherent de desenvolupament.
No, no tot són flors i violes en la bucòlica vida al poble, i convé recordar-ho per tal d’evitar que ens ho acabem creient. A tall d’exemple, la família en què arribem al món («de ca fulano», «de tal bando»), sense acabar de ser un factor determinant —afortunadament el feudalisme és aigua passada—, continua pesant sobre manera a l’hora de determinar la posició futura del nouvingut dins la jerarquia local. D’altra banda, el passat, eixe element indefugible que ens acompanya, es torna sempre present en societats petites, on el dret a l’oblit no existeix i les possibilitats de reinventar-se són sempre parcials.
Una altra de les nostres tares és la hiperfiscalització social. Des de la manera de vestir a la de caminar, des de la de pensar a la d’estimar. Tot és susceptible de passar pel sedàs hipòcrita de la Stasi local. Si el col·lectiu dels heterodoxos ho té magre, bé siga perquè les seues inquietuds, gustos o visions de la vida no encaixen amb els de la majoria, una categoria especial l’ocupen els homosexuals, sotmesos encara a mirades morboses i somriures insidiosos. Per últim, pràctiques il·lícites com el tràfic de drogues o la corrupció, i xacres com la violència masclista, l’assetjament laboral o el bullying són també realitats quotidianes als nostres pobles en no poques ocasions agreujades per l’estigma i per la complicitat silenciosa dels qui prioritzen evitar el conflicte amb els seus veïns. Per què sí, diguem-ho clar, ningú no desitja viure a la diàspora, ni encara que aquesta es limite al perímetre de sa casa.

Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.