Autor: Antoni Eixarch Cardona

La plaça Major del Forcall no va passar a formar part de l’urbanisme de la població fins ben entrat el s.XVI amb el nom de plaça de la Creu, fins aquesta data era un espai extramurs. És la plaça parcialment porticada més gran en superfície del Regne de València on s’ubiquen els palauets més notables del patrimoni local construïts per les famílies de la noblesa comarcal establertes a la vila aleshores aldea de Morella.

L’edifici que ens crida més l’atenció és la casa de les “escaletes”, que actualment forma part del conjunt d’espais ocupats pels serveis municipals i de la que no hi ha constància de la seva antiguitat malgrat que es pot situar al s.XVI. Fem un recorregut visual per contemplar els porxos de les façanes septentrionals i de ponent, donem la volta i arribem al final on veiem, a llevant, un edifici de pedra que ens atrau per la seva solidesa i la sobrietat dels seus paraments exteriors, en els que amb prou feina destaca el treballat rafel de fusta i les finestretes en arc de punt redó de l’últim pis. És el palau dels Osset, així ho posa al cartell i així l’hem conegut des de menuts, i també ho podem confirmar als escrits que relaten el que els va donar Borso a les reixes de casa Osset, referint-se a les pallisses i saquejos que van patir els veïns per una suposada insubordinació a les ordres del brigadier isabelí en el no tan llunyà any 1838.

Però no ens enganyem, el que estem veient no és la façana i la porta principal, és la façana lateral del costat extramurs, el que correspon al pla de la Creu. L’autèntica façana principal és a la cara nord de l’edifici, just en el trosset de l’actual carrer dels Dolors que coneixem com el regall. Coronant la porta principal (que avui està segellada amb un vidre a mode de gran finestral) hi trobem un escut heràldic esculpit en pedra que pertany a la família Miró. Quarterat, primer i quart escacat i segon i tercer carregats amb una estrella de vuit puntes.

Arribats a aquest punt és quan em qüestiono si és encertat el nom d’Osset i el dubte em porta a fer una lectura de la bibliografia que tinc a ma de les famílies, els Miró i els Osset.Els Miró són un llinatge procedent de Morella, molt influents i molt respectats en la vida forcallana; foren batlles, justícies i jurats,  que feren un gran patrimoni amb cases i masos arreu (van ser propietaris del voltant de 100 masos). La mola Garumba, al terme de Morella,  es coneix també com  la mola de Miró, on la família tenia en propietat el Mas de la Mola del Cit. Una mostra del seu poder econòmic i social és, precisament, el Palau dels Miró a la plaça Major del Forcall, abans “lo Pla de la Creu”, construcció que pot atribuir-se a Gaspar Miró i Miralles, notari i ciutadà, i al seu fill Gaspar Francisco de Miró i Nadal, doctor en dret i ciutadà (no queda clar si el va fer construir el pare o el fill, o van ser ambdós) que són avi i pare, respectivament, d’en Gaspar Alberto i de na Rosa de Miró i Colás als que faré referència més endavant. També era de la família el palauet porticat que hi ha enfront, fent cantonada al carrer de Sant Vicent, abans dit “carrer dels Penarrojes” una casa al carrer dels “unflats”, avui carrer del Carme, i la casa dels “pilars” al carreró de la font de la Vila així com el molí fariner de la Torreta.

La data de construcció del palau sembla que es podria establir entre finals del s.XVI i principis del s.XVII. Just en aquestes dates al voltant del primer terç del s,XVII, els Miró obtenen títols nobiliaris, però ja es tenen referències d’un Raimundo de Miró que va acompanyar a Jaume I en la conquesta de València uns quants segles abans.

Varies generacions neixen i moren al Forcall des de principis del s.XVI. Des d’Anthoni Miró de la Mola del Cit (1537-1576), casat amb Catarina Linyà, que inicien la branca forcallana dels Miró, i fins a set generacions posteriors estan vinculats al Forcall. En un cens de 1554 apareix “Anthoni Miró i sa muller” com a veïns de la plaça de Sancta Maria, avui Placeta de l’Església, i el 1568 es va registrar el naixement d’Anthoni, un dels fills del matrimoni, que serà justícia del Forcall malgrat que no puc assegurar la seva pertinença a la branca familiar relacionada amb el palau.

Gaspar Francisco de Miró i Nadal (1642-1693) es va casar amb María Colás Valdeperes, qui pertanyia a una rica i noble família de Tronxó, i el fill del matrimoni, Gaspar Alberto de Miró i Colás (1673-1751), va exercir de jutge i alcalde del Forcall. Aquest últim no va tenir descendència del seu matrimoni amb Anna Joana Roca de Castelló. En  Gaspar Alberto va morir a Tronxó, sembla que en unes condicions econòmiques no massa bones, i va deixar les poques propietats que li quedaven en aquesta població, heretades del seu avi matern Miguel Colás, al seu nebot Joseph Osset de Miró, de Cantavella.

La seva germana Rosa Mª Jacinta Francisca de Miró i Colás (1671-1720)  va contraure matrimoni amb Pedro Joseph Osset i Calbo (1665-1738) a la capella del palau el 1691, “infansón de la villa de la Cañada, parrochiano de Cantavieja” segons consta a l’arxiu parroquial. Arrel d’aquest matrimoni, el seu fill Pedro Joseph Osset de Miró i Calbo (1701-1786), uneix els llinatges Osset i Miró modificant l’escut heràldic (s.XVIII-s.XIX) i heretant la fortuna d’ambdues famílies. La família Miró desapareixia del Forcall.

Gaspar Alberto i Rosa tenien un germanastre, D. Alberto de Miró i Moliner (1681-1751), d’un segon matrimoni d’en Gaspar Francisco de Miró i Nadal amb n’Eugènia Moliner de Morella, que va tenir una filla, hereva vertadera del Miró que no va poder heretar perquè l´herència només es podia transmetre als hereus masculins. Així, va ser el net de na Rosa, D. Manuel Osset de Miró i Latorre, qui va acabar concentrant el patrimoni familiar.

Igual que en els Miró, en la saga dels Osset també es troben dos personatges, Aznar Ossera (Osset) i José Osset Renau que van estar al servei del rei Conqueridor, Jaume I. Els Osset, família de títols nobiliaris amb pertinença a ordres militars i freqüentment amb responsabilitats polítiques, sempre van estar vinculats a la reialesa, primer a la Corona d’Aragó i posteriorment a l’espanyola. El 1740 Felipe V concedeix el títol d’Hidalgo al Coronel de milícia Joseph Osset de Miró “a Vos i a vuestros hijos y descendientes legítimos y naturales, por línia directa de varón y para siempre jamás por Hijosdalgos” que comportava, a part de l’honor, importants bonificacions fiscals.

Tots ells havien viscut de rendes malgrat que eren notaris, advocats, jutges, militars, monges i capellans. El fet de que cursessin estudis superiors era més una conveniència social, independentment de les inquietuds culturals de cada individu, que la necessitat de poder exercir una professió per guanyar-se la vida. Al s.XX la situació de la saga és ben diferent, segons relata en Rafael Osset y Manso de Zúñiga en el seu llibre “Los Osset, una família del Maestrazgo aragonés”; la divisió successiva dels bens familiars en les diferents generacions provocà que el patrimoni quedés tan diluït que ara sí es va fer necessari que cada membre obtingués els suficients ingressos per viure amb el seu esforç personal.

Com la majoria de la noblesa assentada en el medi rural, la figura de l’esposa era clau per sustentar l’esglaó que ocupava el marit dins de la societat del moment. Els matrimonis es seleccionaven amb molta cura, especialment pel que respectava a l’hereu. Era normal establir uns contractes en el que es fixaven les condicions econòmiques i altres detalls no menors als que s’obligaven els contraents. Malgrat tot, no es pot renunciar a pensar que fos l’amor el que unís a aquelles parelles de la noblesa aragonesa i valenciana. Un altre aspecte que preocupava era poder demostrar la limpieza de sangre (que les últimes generacions formessin part de la noblesa, que no hi haguessin jueus a l’arbre genealògic, entre d’altres) ja que sense complir amb aquest requisit (que malgrat tot es podia comprar) no era possible ingressar en les Maestranzas y Ordenes de cavalleria i quedava malmès el prestigi social.

No consta que cap Osset hagi nascut o mort al Forcall, el que no significa que no hagin residit. Només es troba una referència al naixement d’una xiqueta el 1573, n’Anna Osset Olovarri, filla de la forcallana Agnès Olovarri (que mor en el part) i de l’Antoni Osset de la Cañada de Benatanduz que tampoc puc vincular amb la branca familiar que emparenta amb els Miró per manca de dades, i evidentment el matrimoni abans esmentat entre na Rosa Mª Jacinta Francisca de Miró i Colás i en Pedro Joseph Osset i Calbo (1665-1738) a la capella del palau Miró de Forcall.

Quasi tota la família es troba documentada a Cantavella i rodalies a partir de la mitat del s.XV, que és on tenien la casa pairal i en els últims segles la coneguda casa del bayle, on es trobava l’escut d’armes dels Osset-Miró i que ara llueix a la façana de la caserna de la Guardia Civil de Cantavella, recuperat de l’enderroc del palau, posterior a la guerra civil de 1936-39,  que la família tenia en aquesta població. Aquest escut és tallat, carregat a la part superior amb un os amb una font d’aigua i mig partit, escacat en el segon quarteró i carregant en el tercer l’escut dels Miró.

Es van emparentar amb notables i nobles llinatges de l’entorn. Els Miravet d’Aliaga, els Vidal d’Aragó, els Franch de Catalunya, els De Pedro de La Mata, els Merle de Dénia… Des de el s. XIX fins a l’actualitat la família ja no està establerta a l’Aragó.

Contemplo aquesta història amb ulls del s.XXI i arribo a la conclusió de que no s’està fent justícia a la memòria dels Miró, prohoms forcallans, al negar el seu nom com referent del palau. No trobo cap motiu que justifiqui perquè l’anomenem palau dels Osset.

La filla del matrimoni d’en Gaspar Francisco de Miró amb l’Eugènia Moliner no va poder heretar pel fet de ser dona; membres de varies generacions de la família van néixer, viure, exercir i morir al Forcall, i l’edifici mostra l’escut dels Miró. L’únic mèrit que es pot argumentar a favor dels Osset són unes oportunes esposalles amb una Miró; el fet d’unir els escuts heràldics va ser possiblement una condició de les capitulacions matrimonials en reconeixement al llinatge Miró, però només es reserva un quarteró; sens dubte la influència social i econòmica dels Osset era superior a la dels Miró i, per més vàlua, aportaren la part masculina al matrimoni.

No és intenció d’aquest escrit fer campanya per canviar el nom al palau, ara convertit en hotel; només posar sobre la taula uns fets que ja va reivindicar el professor Josep Eixarch Frasno en una carta dirigida a l’aleshores Director General de Turisme de València el 24.06.92 (veure Bisgargis nº 234) i que va quedar en res. És de suposar que els estaments que van decidir batejar-lo, a banda de que comunament ja l’anomenàvem palau dels Osset, ho van fer amb suficients raonaments populars i historiogràfics. En el meu interior, quan el contempli, li diré Miró.