Autor: Julià Pastor Aguilar

Això de les màquines per a les faenes del camp, que ara pareix tan evident i rutinari i que, per a la gent jove, fa la sensació d’haver estat de sempre, per a la gent que ja tenim la perspectiva del temps un poc més ampla i fonda, funciona des de fa quatre dies com aquell que diu. A la dècada dels cinquanta del segle passat encara se segava a mà i es batia a pota. A les eres, se sentia cantar -aguantant el sol i l’avorriment damunt del trill- mentre els animals anaven donant voltes a l’era per separar el gra i estrossar la palla.

Temps a venir van començar a aparéixer els tractors, les màquines de batre i, amb el temps i una molt ràpida evolució hem arribat on ara ens trobem, amb màquines per a tot.

La intenció actual és parlar del primer tractor de la contornada. Ens basem inicialment en un comentari que apareix en un llibre de Luisa Camañes Monserrat en una de les dos parts en què es divideix la publicació. Concretament la que titula Morella, segunda parte del siglo XX. La primera part és una novel·la curta que porta per títol La traición del destino. El llibre es va publicar a Castelló a la impremta Rosell l’any 1999.

El comentari, a la pàgina quaranta, diu:

En Morella llegó el primer tractor el año 1935, adquirido por las Masías de Torre Gargallo i Valent, llevaba las ruedas de hierro. Y después de la guerra civil le pusieron ruedas de goma y lo matricularon, su matrícula era CS-56. Se dedicaron a labrar todas las fincas vecinas después de terminar sus propiedades, poco a poco se fueron dando cuenta que la mecanización era precisa y muy importante. El siguiente tractor que se compró en Morella fue La Hermandad de Labradores, a continuación el mas de Reineta y Amela, fue a principios de la segunda parte del siglo veinte.

D’altra banda, Ramón Tena, a més d’altres dades d’interés, ens va mostrar una roda davantera d’aquell tractor, que encara es conserva a Torregargallo i que podeu veure a la fotografia.

roda davantera del primer tractor de la zona – 1935

Els que van fer l’adquisició van ser dos germans: Manuel Segura Querol de Torregargallo i Tomàs Segura Querol del Valent, que portava més la iniciativa. El van comprar, segons tots els indicis, a Barcelona per mediació de José Vinyals Balaguer, ferrer de Xiva (o ferrer mecànic) que treballava a la ciutat. El preu que van haver de pagar per l’adquisició va ser de 50.000 pesetes amb les relles i tot.  

El que guiava la màquina -ara en diem el xofer- era un fill de Tomás, que duia el mateix nom i va desaparéixer a la Guerra Civil.

La marca era LANZ BULLDOG, d’importació, de la fàbrica alemanya de Mannheim. Un model antic amb motor de dos temps i un sol pistó horitzontal que havia de tenir el cap del cilindre incandescent per a funcionar, cosa que, a l’hora de posar-lo en marxa, obligava a escalfar la bola del cap del pistó amb foc o amb un bufador oxiacetilènic. El segon nom li’l van posar perquè, segons deien, feia cara de gos.

Tenia una potència de 35 cavalls, segons posa a les llistes d’una curiosa llibreta de l’arxiu municipal on figuren los vehículos que pueden ser confiscados por el ejército.

No hem trobat referències del model exacte de la màquina, però fa tot l’efecte que era com el que teniu a la fotografia. Un model de 1933.

Aquests tractors primers cremaven combustibles poc refinats com ara petroli i altres olis tan vegetals com animals i per això se’ls coneixia com a motors d’olis pesats. Feien un soroll molt característic al ralentí, un xop, xop molt insistent, que ens feia la sensació com si portaren motor de barca per la semblança amb el que sentíem al port de Vinaròs.

Al temps de la guerra del 36 el van tindre amagat i li van llevar una peça per tal que no es poguera engegar i evitar, així, que el requisaren.

Després de la guerra li van canviar les rodes de ferro per neumàtics de goma i el van haver de matricular a la capital de província amb la placa CS-56.

Al cap del temps de no funcionar va parar a Girona i, des d’allí, va fer cap un altre camí a Alemanya a mans d’un col·leccionista.

Com a nota curiosa podem indicar que, arrossegats pel vehicle en qüestió, van fer cap al castell els dos canons que encara es poden veure. A la fulleta Auras Ivano-Morellanas del mes d’agost de 1954, a la pàgina cinc trobem la notícia:

Han sido ya colocados en el castillo, en dirección al norte y mediodía respectivamente, los dos enormes cañones que por el Excelentísimo Sr. General Subsecretario del Ministerio del Ejército, se acordó facilitar a este castillo para que sirvieran de ornato. Proceden estos cañones, faltos de elementos, del Parque de Artillería de Valencia. Sólo por ver montadas estas enormes piezas de artillería [i per fer-se la foto, afegim], son muchos los morellanos y veraneantes que suben al castillo de excursión.

Un altre tractor de la mateixa marca, Lanz Bulldog, dels models antics del principi -ja cap l’any 1956?- va ser el que va portar La Hermandad de Llauradors, que portava la placa CS-170. Recordo una de les primeres demostracions de llaura que van fer al bancal de les Casetes, on ara està el polígon. També recordo que solien deixar les relles al recinte de la creu de Santa Llúcia quan estava situada, amb dos banquets i un xops grans que li feien ombra, on ara és el començament de la pujada al pàrking. El tractor, el tancaven en un cobert que hi havia entre el forn i la murada al portal de Sant Miquel, ara placeta d’accés a les torres.

Un altre dels Lanz que recordo, el deixaven al ralentí quan venien al poble el diumenge al matí i s’estava fent xop, xop durant tot el temps que el masover feia les seues compres i els seus encàrrecs. Sempre he imaginat que devia ser per no haver-lo de tornar a engegar, donada la dificultat de l’empresa, però aquell ritme continu i monòton acabava posant-se al cap.    

És de domini públic que la mecanització del camp ha anat evolucionant molt depressa, gràcies a Déu, per evitar les treballades que havia de fer la gent del camp, tot i que també ha estat un factor important en la despoblació rural. Avui dia no es pot pensar cap faena que no es puga fer a màquina. Haurem de pensar de fer-ne una per descansar a la mesdià.