Autora: Violeta Tena Barreda

Les eleccions del passat 4 de maig han suposat una victòria incontestable de la dreta a la Comunitat de Madrid. D’aleshores ençà s’han fet moltes anàlisis sobre els aclaparadors resultats d’Isabel Díaz Ayuso, convertida ara en la gran musa d’un Partit Popular a qui no fa gaire alguns donaven per liquiditat. Ciutadans, aquell partit alimentat per l’IBEX-35 quan la flaire de corrupció es feia insuportable en les files populars, s’esmicola un poc més a cada nova contesa electoral. L’empenta mostrada per Vox darrerament, s’ha vist neutralitzada per Díaz Ayuso, una política que ha fet del missatge simplista el seu estendard particular. Ha aconseguit, doncs, unificar el vot de la dreta com feia temps que no passava, almenys d’ençà que a Espanya el bipartidisme va saltar pels aires.

Amb el seu espanyolisme castís, la presidenta de la Comunitat de Madrid ha aconseguit aglutinar una part important de l’electoral madrileny que s’ha sentit atret per una idea força que traspua en tots els seus discursos: una certa superioritat madrilenya respecte de la resta d’espanyols. Només cal recordar quan en una entrevista televisada un periodista li va fer veure que el País Valencià, amb mesures més estrictes, tenia unes dades epidemiològiques molt més bones que no la seua autonomia. Díaz Ayuso va dir que Madrid de cap manera no es podia comparar amb el País Valencià, perquè amb qui s’havia de comparar era amb les grans capitals europees. Aquest cosmopaletisme ferotge ha fet fortuna entre determinades capes de població que, en un context de polarització nacional, han vist en ella una defensora d’un madrilenyisme castís, l’autèntica Espanya, “por qué -com ella mateixa va dir-, ¿qué es Madrid si no es España?”.

Una frase que va pronunciar, per cert, després que Pedro Sánchez la visitara en la seu de la Comunitat de Madrid el setembre passat per abordar la situació epidemiològica de la capital. Una visita, per cert, del tot inèdita, doncs habitualment són els presidents autonòmics els qui es desplacen a la Moncloa quan han de departir amb el president del govern espanyol. Un gest de Pedro Sánchez, per tant, que alimentava l’excepcionalitat madrilenya. Madrid Distrito Federal.

En realitat, Díaz Ayuso té raó: molts dels qui vivim a “provincias” tenim enveja de Madrid. Molta enveja. Perquè voldríem tenir a la nostra disposició els avantatges competitius de què Madrid gaudeix en comparació a la resta de territoris. Perquè d’ençà que esdevingué capital del Reino de España la monarquia borbònica va desplegar una intensa política d’infraestructures destinada a convertir Madrid en el nus d’Espanya. Sobre la gènesi d’aquesta Espanya radial cal recomanar sempre la lectura d’ Espanya, capital París, de l’economista Germà Bel.

D’aquella lògica s’amarà també l’arquitectura institucional que va sorgir dels Pactes de la Moncloa i l’anomenat estat autonòmic. Espanya, és cert, és un país multinivell on les autonomies tenen transferides competències tan decisives com la sanitat, l’educació o els serveis socials i on cada territori disposa del seu govern autonòmic. Però també és veritat que ha concentrat la pràctica totalitat de les institucions públiques d’àmbit estatal a la capital. Podríem assumir això com quelcom de natural, intrínsec a la condició capital de Madrid. Però hi ha països europeus que, com ara Alemanya o Holanda, han optat per models descentralitzats de les institucions. L’Espanya buidada no és més que el resultat d’una política de concentració descaradament dissenyada. El nivell de paroxisme és tal que a hores d’ara la seu de la Salvamento Marítimo o Puerto del Estado es troba a Madrid, a pesar que, com cantaven The Refrescos “aquí no hay playa”. Per què la seu central de Puertos del Estado no podria estar a Vigo o a Cadis o a Castelló? No tindria això més lògica? La llista d’organismes que es podrien haver repartit per la península i que, en canvi, s’han radicat a Madrid és llarguíssima: el Consell de Seguretat Nuclear, la UNED, l’Agència Espanyola de Medicaments,… No oblidem que el Suprem va prohibir el 2006 que el Consell Nacional del Mercat de Telecomunicacions es traslladara a Barcelona, tal com havia decidit Rodríguez Zapatero dos anys abans. La Comunitat de Madrid hi havia presentat recurs, tot adduint que aquella era “una decisió basada en motivacions polítiques”. Com si la decisió d’establir la seu a Madrid capital fos neutra.

Per què el que la literatura econòmica ha evidenciat és que la ubicació de les institucions públiques té efectes de dinamització econòmica per als territoris. Res no és casual. Perquè en aquesta institucions treballen milers de funcionaris, pagats amb diners procedents dels impostos de tots els espanyols. En l’actualitat el 29,2% dels treballadors públics de l’Estat desenvolupen la seua carrera professional a Madrid. Són 150.574 persones. Al País Valencià en són 34.684. Andalusia, la segona autonomia amb més treballadors públics en té 82.596. De fet, si es radiografia el conjunt de treballadors públics que hi ha a la Comunitat de Madrid, un 38,8% depenen de l’Estat (la resta són autonòmics o locals). Al País Valencià, la xifra és de només el 14,3%. Tot plegat, genera una situació de dopatge funcionarial que situa Madrid en una posició avantatjosa, ja que la concentració de rendes altes li permet mantenir una agressiva política fiscal amb què la resta d’autonomies no poden competir, com indicava l’estudi Madrid: capitalitat, economia del coneixement i competència fiscal, de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques.

Aquest tracte de favor també es reprodueix en l’àmbit cultural. Recentment els professors de la Universitat de València, Joaquim Rius-Ulldemolins, Vicent Flor i Juan Arturo Rubio Arostegui van publicar un estudi on analitzaven com el Ministeri de Cultura havia repartit els diners entre els anys 2009 i 2019. Els resultats eren demolidors: el 87,7% de la inversió en museus, auditoris i teatres va destinar-se a recintes radicats en la ciutat de Madrid. Barcelona va rebre el 9,3%, mentre que tota la resta dels territoris de l’Estat van rebre un 3%. Són, en tot cas, diners procedents dels Pressupostos Generals de l’Estat. Diners, per tant, procedents de les butxaques de tots els espanyols i espanyoles però que en absolut no es distribueixen de forma equitativa, sinó que van a parar a uns recintes culturals de Madrid per a major glòria d’Isabel Díaz Ayuso, qui no ha deixat de vantar-se, durant tot aquest temps de la capacitat d’atracció que Madrid té per als visitants estrangers. Són, en tot cas, dades que no s’haurien de deixar passar cada volta que la presidenta madrilenya ens presenta Madrid com una terra de promissió.  En totes les escales territorials, existeix un cert efecte capitalitat, això és cert. Tot té, però, un límit, i Madrid sembla haver-lo superat fa temps. L’Espanya buidada és la cara B d’una capital que rep un tracte de favor institucionalitzat i permanent. És, al capdavall, com si en una mateixa cursa tots conduírem uns 600 mentre un altre -un de sol- estiguera al volant d’un Ferrari amb motor d’últim model i benzina il·limitada. A qui no li agradaria muntar-se en aquest cotxe que sempre en surt guanyador?