Vides de sants (I)
Fou una regla d’or, no hi ha poble sense èpica i sense hagiografia pròpia. Escric fou i penso que, malauradament, és una regla d’or. I probablement ho seguirà sent mentre la condició humana se parega a l’actual.
Les pàtries necessiten el seu imaginari ple d’herois, màrtirs i sants, tots amb el seu relat, tots amb la seva historieta, tots amb la seva vida. De poc ha servit que la Cultura a la Contra (la Counterculture) promocionés els antiherois, que el liberalisme -epicuri o no- inventés l’antònim del màrtir, que tothom se’n foti dels sants i dels seus miracles. L’Èpica i l’Hagiografia patriòtiques són al moll de l’os d’opinió i els sentiments públics comuns.
Heus ací el nostre primer botó hagiogràfic. La vida del nostre primer sant exemplar, Sant Portat, per qui proposo la patronia de la nostra comarca. Conegut a l’Aragó com a San Portaz, a Castella com a San Llevado, a França com a Saint Porté i a Itàlia com a Santo Portato, les relacions dels seus miracles són innombrables i la devoció que rep no és commensurable.
Segons dicta la tradició, nasqué fill de santa i de sant i net de pietosos creients. Destinat a ser sant, cursà els seus estudis eclesiàstics al seminari de l’arquebisbat de Siracusa, dita aleshores Saragossa de Sicília. No s’ha trobat enlloc notícia ni referència del perquè ni del per qui d’aquesta elecció. El nostre Purtatu, com li’n deien allà, excel·lí enormement en la virtut de la Humilitat, dita allà l’Umirtati. Tan Humil era que, per no destacar, per no sobrepassar els companys, per no sobrepassar els companys de seminari i, per tant, no menysprear-los, ocultà sempre els seus meravellosos progressos en Trívium, Quadrívium, Teologia i quanta activitat intel·lectual se li presentà al davant, fins al punt de fer veure tothom (i el que és més prodigiós, al llarg de tota la seua vida) que no en sabia ni purna de llegir ni d’escriure. Tot un savi disfressat d’indigent intel·lectual.
Retornat a les nostres terres, renuncià a tot honor bisbal o abacial per tal de mantenir-se vora la gent comú. Més encara, sense renunciar a la santedat i demostrant la seva immensa humilitat, per millor barrejar-se amb els fidels modestos i senzills i amb la preceptiva dispensa romana, renuncià als privilegis eclesiàstics, se secularitzà i prengué per muller una santa dona de la contornada. Sant Portat, si més no, tingué dos fills, batejats com a Joan i Josep (els germans místics J, que guardaven la llei mosaica, tal com conegué la seua fervorosa generació).
Sant miracler, són estesament conegudes les seues aparicions pre i postmortem, la seua bioluminescència, les curacions de malalts, cecs, nans, coixos, impedits, etc., els exorcismes, la particular glossolàlia en llengües llatines llunyanes, els moviments solars, les pluges ben propiciades per a magnífiques collites, i tots els que vostès ja coneixen.
Místic, espiritual, sobri, auster, frugal, sever amb sí mateix, fervorós, pietós, reverent, respectuós, fidel, lleial, abnegat, amorós, sacrificat, en un mot, bo perquè sí, patí la persecució i l’encalç de la gent dolenta, al davall de la qual hi raïa el mateix Satanàs. El nostre sant, com correspon a la gent bona i valenta de la comarca, lluny d’empetitir-se, sabé sempre plantar-los cara i constituir-se, ell mateix en l’enginyós assot del mal, el gran flagell del pecat, l’antídot frenètic de la maldat.
No per tot això deixà de banda la preocupació pel pròxim. Amb tota mena de quefers barroers, en l’obscuritat de la negació dels ocis, s’enriquí ràpidament i duradora. Cap activitat, per il·legal o immoral que fóra, podia ser-li aliena en la seua angúnia pel bé de tots. La seva cura dels pobres, els desvalguts, les dones, els estrangers forma ja part del llegendari europeu. Sobretot, més que els d’altri, el bé, la cura i la riquesa d’ell mateix.
A tots els seus afavorits els considerà sempre com a parents, o tots els afavorits eren parents seus (les fonts no són massa clares en aquest sentit). Bé conegueren el seu afavoriment també totes les dones que així ho necessitaven, més que més com més joves i desvalgudes. Res no suposà obstacle pel seu quefer benefactor, ni lleis injustes, ni convencions fossilitzades ni els murmuris dels vulgars, ni el seu tarannà postís, res. D’ací la dita, tot lo que hem treballat, s’ha emportat sant Portat.
Tots els pobles el ploraren a la seva mort, que esdevingué, santament i després d’haver rebut els sants olis de les mans -no exagero- del bisbe de Roma. Santu Purtatu di l’Umirtati és soterrat a Sicília. Els sicilians, més espavilats, mos guanyaren la mà i s’endugueren el cadàver que segueixen venerant avui després dels anys i dels segles. D’ací la dita tan popular als nostres pobles, lo sicilià espavilat Sant Portat s’ha emportat.
Conte contat, comptes comptats, us animo a relatar-vos, amables lectors, les alliçonadores contalles de les vides exemplars del nostres sants, màrtirs i herois comarcals. Segur que en sabeu a saber quantes, tat?
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.