La felicitat

No deu ser molt difícil escolumbrar que per viure cal cultivar la il·lusió i l’esforç. Hi ha moments que ens en fan falta dosis grans per continuar i sobreviure física i mentalment.

Aquestes dues actituds són sempre el termòmetre del nostre to vital tan en la manera com ens sentim com en la projecció de cara als qui ens envolten. Solem ser bastant experts en adonar-nos del vigor, la força i l’alegria del nostre tarannà diari, de la mateixa forma que captem les situacions contràries.

La pregunta que moltes voltes fem en saludar-nos, què, com et trobes? resulta en la majoria dels casos una simple fórmula o pregunta retòrica, donat que ja se li veu l’angle a cadascú.

Sempre m’ha fet gràcia la recomanació d’un agüelo que deia:

– Quan et pregunten com estàs, pots dir sempre que bé.

– Home! I això?

– Molt fàcil. Els que t’aprecien, se n’alegraran i als qui te tenen mania els sabrà mal.

També hi ha altres formes de respondre a la pregunta: en general o en particular? En termes abstractes o baixant als detalls?

No oblidem que la millor forma de trobar-se és buscant-se.

Però és un altre l’aspecte que vull comentar i concretament es tracta del ressò, diríem públic o social, que solen tindre els esforços per dur a terme les coses.

He experimentat, moltes voltes, la percepció que els intents o esforços importants o interessants no tenen bona acollida. Podríem dir que, d’entrada, tenen tendència a ser ignorats, menystinguts, menyspreats i refusats o, en el millor dels casos no presos en cap consideració. I això resulta encara més cridaner quan els esforços són desinteressats, altruistes i solidaris.

No estic parlant de teories sinó de fets ben constatables si ens fixem una mica.

Una de les formes on això es manifesta és per exemple davant de les obres d’interés comú. Us heu fixat que sempre hi ha arguments d’allunyar-se’n o de no participar invocant la desqualificació de les persones que ho lideren?

Al llarg del temps també he anat observant que, quan els esforços són de bona llei, esbarren el personal més que aplegar-lo. Podria ser degut a la temor de quedar en evidència.

L’esforç que cristal·litza en un treball ben fet, tira per terra ràpidament els que no ho estan. Una obra ben feta deixa al descobert moltes matusseries. El treball desinteressat trau a la llum tants i tants egoismes, gasiveries i mesquineses d’esperit…!

A la vista de tot això, no és estrany que hi haja qui pense que més val no atansar-s’hi massa, per si de cas.

Parlem d’un altre aspecte, encara que no sigue ben bé el mateix però, segons crec, té molt a veure amb el que estem comentant. Es tracta de l’interès fora mida i forassenyat d’apuntar-se i d’apropiar-se d’allò que un altre ha fet, sobretot si és apreciable. Manera de procedir que comentem generalment dient que es la manera de penjar-se les medalles, o d’acaparar els èxits i les vistositats i socialitzar o globalitzar –en més modern- els inconvenients, els fracassos i les responsabilitats.

Els depredadors, si em permeteu l’expressió, solen tenir el nas fi i saben discernir entre les nimietats, que no interessen, i el que val la pena. Miren per tots els mitjans de fer apropiació de tot d’allò que és de qualitat, està ben fet o funciona.

El que sospito és que amb aquestes formes de comportament la convivència és cada vegada més difícil i feixuga i pot arribar a ser insuportable en la mesura que es vaja perdent el contrast entre el que cal i es menester i tot allò que no pertoca.

Encara em queden consideracions i, ara, us en proposo una, que no és meua, però que em pareix adequada.

Sempre s’havia considerat un signe de grandesa i de noblesa d’esperit sacrificar-se per allò que es considere digne i per allò que es té com a propi. Ara, estem assistint a un procés en el qual es desprestigien les coses dignes i es neguen les coses pròpies. Podeu fàcilment concloure l’argument: ja no cal esforçar-se. Si les coses i les actituds ja no són dignes ni són pròpies, quin és el motiu de l’esforç i de la molèstia per res?

Totes eixes elucubracions ens poden servir per fer una descripció del que crec que és la felicitat, que he posat com a títol de la reflexió. Es tracta d’una aproximació que ens pot ajudar a comprendre l’objecte de la nostra constant recerca. 

Podríem dir que la felicitat no va per les rutes de tenir o ser, sinó que es tracta de l’esforç i el treball en la consecució de tot allò que considerem digne i noble. Si teniu una definició millor, endavant…