Autor: Julià Pastor Aguilar

Sempre és bo tenir un punt de partida. Un d’ells pot ser creure o estar convençut que existix l’univers (la presència i la consideració d’un centre determinat i tot el que l’envolta) i la realitat, que és allò que percibim, pensem, imaginem, esperem o sobre el que actuem o, millor dit, amb el que interactuem, a la vegada que en provenim i depenem. Tot el que som i ens envolta que, a la vegada, ens inclou.

És a dir, tot allò del que parlem. No deu ser excessiva gosadia dir-ne la realitat.

D’aquí naix el títol de l’article que es tradueix com: de tot allò que es puga saber; emblema i insígnia de la curiositat universal.

En el camp de la interacció humana, està clar que tot el que circula pel món pot ser considerat des de molt diferents punts de vista. En el cas que ens ocupa fem esment de l’acció social de les persones, de tot allò que es fa de cara al grup i en pro de la col·lectivitat, i no acabareu mai d’enumerar la gran varietat de fets: naturals o artificials, conscients o inconscients, convenients o inconvenients, bonics o no tant, interessants o trivials, necessaris o opcionals, útils o inútils, bons o roïns per a una determinada finalitat, grans o menuts, evidents o opinables, veritat o mentida, elegants o vulgars, mediocres o excel·lents. I un llarg etcètera que podeu entretenir-vos en buscar.

Tot això, a més, és constatable i comprensible si s’analitza sense passió, sense prejudicis, sense el filtre opac dels interessos i els fanatismes i procurant evitar sempre que la resposta als arguments siguen els adjectius desqualificatius (insults) que solen estar en raó directa a la debilitat de l’argumentació. No hem de confondre la legitimitat amb el caprici o la pròpia conveniència.

També resulta fàcil d’endevinar que totes eixes coses i situacions no s’han de valorar només per qui les pensa, les fa o les decideix. És a dir, la importància de les coses acaba sent un tret objectiu que no està en funció de la consideració, el poder o la ideologia dels autors, sinó d’elles mateixes.

Parlant un poquet més clar. No crec que siga gens recomanable creure’s que només està ben pensat i ben fet el que jo faig o penso, o que només és lloable i plausible tot el que és de la nostra autoria i denigrable i menyspreable tota la resta.

I no en parlem de la pretensió de pensar, com passa sovint, que som posseïdors de la veritat i la resta està condemnada a la ignorància i a la mentida o, en altres paraules: El que m’agrada és veritat i el que no m’agrada és fal·laç. I encara pot ser pitjor quan la pretensió arriba a suposar que tot el que no m’agrada haja de ser ignorat i, en conseqüència, abocat a no existir.

En aquest moment em ve a la memòria una anècdota que em va sobtar molt. Una persona intentava argumentar una colla de fets i opinions a un càrrec polític d’eixos que et miren fixament, però no t’escolten, el qual, després d’una estona, ja fart de sentir-lo, li va dir:

Tot això que dieu tot són mentides, tot mentides, tot mentides.

I l’home, amb tota la calma i sense immutar-se massa, li va etzibar:

No serà que els que sou mentida sou vosaltres?

Observant el panorama polític global o planetari em va fent, cada vegada més i a qualsevol escala, la sensació que hi ha molt d’estúpid que arriba dalt de tot, als càrrecs de responsabilitat, o que fa mans i mànigues i tira mà de totes les males arts per aconseguir-ho. I no voldria haver de repetir el que la saviesa popular ja fa temps que té estereotipat: que qui val, val i el qui no, per a manar i Déu mos ne guarde de gent curta de gambals amb poder. De totes formes, d’això que passa no en tenim tots una mica de culpa i de responsabilitat?  

A més del cinisme i la hipocresia, seria bo que als polítics se’ls exigiren altres tipus de qualitats; per exemple, això que prediquen tant d’estar al servei dels ciutadans o allò altre del bé comú, frase de la qual és molt constatable el comú i molt difícil de trobar el bé. Massa sovint fa la sensació que el noble art de la política està únicament al servei dels polítics.

Resulta ja una mica pesat que hi haja tanta gent encaparrada en mantenir i continuar tots els vicis del passat i tots els tics de passades dictadures. Que no n’hi haurà prou d’això, ja!

Si alguna vegada heu llegit algun escrit meu haureu pogut comprovar que el que més m’altera és constatar els intents de prescindir de la part sàpiens del nom de la nostra espècie, que es pareix molt a l’exercici del fanatisme (interpretació zero) i de l’estupidesa (reflexió zero).

Donant voltes a l’enteniment, sempre he pensat, que l’estupidesa es manifesta d’una forma clara i eloqüent en totes aquelles situacions on preval, es preferix o triomfa:

La institució sobre les persones

El corporativisme sobre la raó

El control sobre l’eficàcia

Parlant d’altre i fent honor al títol, us vull manifestar un dubte que m’assetja. Enguany és un any amuntó especial, que als morellans no és menester explicar. En canvi el cartell que anuncia l’Anunci -ja és prou metafísic això- ens fa saber que el que celebrem és el sexenni, és a dir sis anys. Tan importants són eixos anys? Serà que cada sis anys hi ha una conjunció astral que desconeixíem? O és que, a la millor, hi ha un interés conscient d’amagar l’ou?

La obligació d’anar repetint sempre el mateix sol derivar de la tossuderia de no dir les coses clares o defugir aquelles qüestions que presenten un mica la sospita de no encaixar en determinades ideologies.

Servidor, com a morellà, vol anunciar que l’any que ve, pujarem la Mare de Déu del Santuari de Vallivana a la ciutat i això és un fet important i extraordinari. Posats a demanar, encara que els Reixos ja han passat i ens han deixat moltes coses, vull manifestar també el meu desig que la desfilada de les carrosses siga una mostra de l’artesania, el treball, l’esforç i la dedicació de la gent i que es vaja desempallegant de l’aire de carnavalada al qual tendeixen darrerament totes les festes.

Haureu vist en una de les banderes del fresc de la dansa de la mort de la sala de profundis del convent de Sant Francesc, una frase que es pot llegir amb tota claredat:

“On és lo teu tresor

La és lo teu cor”

I la cito aquí, perquè no acabo de veure clar, amb una forta dosi de recança i desil·lusió, si el tresor de Morella i dels morellans és la Mare de Déu de Vallivana o es tracta només d’un sentiment identitari i superficial.

Cada vegada estic més convençut que no són ni el clero ni el consell els que han de definir el vot popular de cada sis anys a la Mare de Déu, si no és, que tots ens ho tirem a l’esquena i els deixem fer el que vulguen. Seria una llàstima!

Posats a parlar de tot, encara em queden coses per dir.

Hi ha expressions afortunades i altres no tant. I trobo que, quan es parla, és menester ser clar i precís i adonar-se que el que es diu no sempre és indiferent.

Poso un parell d’exemples:

Encara no fa molts dies vaig sentir dir que la gent participa molt en les festes de l’Anunci.

En altres circumstàncies també s’ha sentit dir que la gent col·labora molt en les festes grosses de cada sis anys.  

Voldria aclarir que la gent de Morella no participa ni col·labora, amb no sé qui ni què, per fer possible tota la celebració. La gent de Morella és el subjecte, l’actor i l’autor de totes les manifestacions festives. A la gent se li han de facilitar les condicions i el marc de seguretat que tot això necessita, perquè el que cal o es vol fer ho té present ja fa molt de temps.

Post Views: 3