Autor: Antoni Eixarch Cardona

L’antiga església de la parròquia del Forcall era una joia datada entre finals del s.XIII i principis del XIV, de l’estil gòtic procedent d’Europa que es va implantar al nostre territori després de l’ocupació cristiana de les terres musulmanes al sud de l’Ebre. Aquesta configuració constructiva va donar peu a les noves formes del renaixement dels s.XVI i XVII, per diferenciar-se precisament de l’estil god, considerat de forma pejorativa com a bàrbar, i recuperar les antigues solucions arquitectòniques pròpies de la cultura romana i grega.

El gòtic cristià destaca per la configuració de les naus, normalment tres, éssent la del mig més alta, arcs ogivals, gàrgoles treballades, finestres i rosetons grans. La planta és rectangular a excepció de l’absis que és circular. Aquest element, el presbiteri i un rosetó (que ha quedat amagat de la vista de l’exterior), encara es conserva malgrat la barbàrie de les tropes carlines, que van calar foc dins l’església per obligar a rendir-se a la guarnició de soldats isabelins de la Cia. d’Alcalà de Xivert, que es var refugiar a la torre del campanar. Cal dir que la construcció del campanar (1760), en obra de picapedrer, va ser molt posterior al de l’església.

El fet va succeir a primeres hores del matí del diumenge 9 d’agost de 1835, i era un dels molts enfrontaments dels que va ser testimoni la nostra comarca entre els seguidors de Carlos Mª Isidro de Borbón i els defensors d’Isabel II i la seva regent María Cristina de Borbón en la primera guerra carlina (1833-1840).

L’arquitecte assignat per les autoritats -Vicente Belda Selva, valencià- a fi d’avaluar els danys va redactar en el seu informe ‘…con una obra de sillería de muy buena y sólida construcción, las paredes que permanecen quedaron todas conmovidas y al mismo tiempo calcinadas, de que resulta ser enteramente inútiles y ser preciso derribarlas hasta los cimientos después de asegurado el campanario’. La mala notícia va commocionar al poble que ja estava patint tot tipus de calamitats derivades de la guerra. Era inapel·lable que s’havia de construir una nova església, així que l’Ajuntament i els prohoms de la Vila van avaluar la possibilitat de situar-la en altres indrets de la població, fins i tot a la plaça de la Creu (avui plaça Major), cosa que es va desestimar per raons que desconeixem. Finalment es va optar per aprofitar part de la fonamentació i l’espai del solar que permetia engrandir-la notablement en el lloc on havia estat sempre.

Mentre es buscaven el recursos i es gestionaven els aspectes burocràtics i administratius, es va habilitar l’església de Sant Miquel (ara oficines municipals) per fer eventualment les funcions de temple parroquial. Belda va presentar un projecte de reconstrucció i ampliació, però va ser un altre arquitecte valencià qui va ser l’autor del projecte definitiu: Juan Marzó Pardo. L’obra s’executà entre el 1849 i el 1855 (en la seva portalada posa 1850). Es va construir en un estil neoclàssic, que en algun lloc el definiren com a renaixentista valencià (?): sobri, auster, treballat en maçoneria, maons a cara vista en el seu exterior, fugint de l’enfarfegat barroc que va imperar fins ben avançat el s.XVIII.

Però, ja en el seu interior,  ens fixem en la pintura de la volta damunt l’altar. Veiem uns dibuixos realistes com en una fotografia que mostren una paleta de colors vius, brillants;  obrim bé tots els sentits per deixar-nos envair de bellesa, agafem aire, respirem fons i disposem-nos a gaudir de la gràcia de la pinzellada gruixuda. La pinzellada que requereix una pintura al fresc.

És una creació del morellà (en alguna nota biogràfica no queda clar si va nàixer a Morella) Juan Francisco Cruella Puig (1800?-1886), format a l’Acadèmia de Belles Arts Sant Carlos de València. Fill del daurador Miguel i pare del pintor Luís, qui va col·laborar amb ell en alguna de les seves obres, Juan Francisco Cruella Puig va ser un especialista en la tècnica del  fresc, malgrat que també va treballar el tremp i l’oli, quasi sempre en motius religiosos en el més pur estil neoclàssic. La seva obra està escampada per tota la província de Castelló, però on va ser més prolífic va ser a la nostra comarca: Herbers (1836), Sorita amb el seu fill Luis (1852), Vallibona, La Balma i Forcall (1860) també amb l’ajuda del seu fill, Cinctorres (1818) en col·laboració amb el seu cosí Joaquín Oliet Cruella (1775-1849), també morellà, acadèmic i polític, i especialista en murals al fresc com ell però amb una producció molt més extensa en tota la zona del Maestrat. Ares també té obres seves.

Ens podem imaginar la dificultat que suposava el procés de pintar en una volta: la projecció del dibuix i la parcel·lació de l’àrea a tractar és molt diferent de fer-ho sobre un pla que sobre una superfície còncava, i més a aquella alçada. Cal muntar una bastida, anivellar i arrebossar el material d’obra que configura el sostre, utilitzar un morter de calç i sorra i pintar de pressa abans que els pigments s’assequin, amb el sentiment amagat de si aquests han estat els adequats i si les proporcions i les gradacions i intensitat dels colors de les figures han estat encertades.  Nosaltres veiem l’obra acabada a una distància notable, però l’artista mentre treballa no, ell les veu a no més de mig metre. No sabrà el resultat fins que acabi, baixi a terra i desmunti l’encavallada. 

Les pintures pateixen, les filtracions d’aigua, les humitats, el fum dels ciris, animalons que les graten o fan niu i algun incident vandàlic en la guerra civil del 36 les van malmetre quedant emmascarades de sutja. Era precís parar la progressiva pèrdua de la qualitat de l’obra, el seu valor artístic havia de perdurar en el temps i així ho va entendre l’aleshores rector de la parròquia del Forcall, Manuel Milián Boix (1908-1989), morellà, clergue, arxiver i historiador, que destacaria en l’estudi de l’interès històric de les peces d’art de la Diòcesi de Tortosa, entre moltes altres coses.

Va encarregar la restauració del patrimoni pictòric de l’església al vinarossenc José Molés Puell (1913-2001). Pintor decorador en aquella època, com el seu pare, que va estudiar a l’Acadèmia de València, i posteriorment dibuixant i pintor especialitzat en paisatge a l’oli, col·laborador en revistes i diaris de la seva localitat natali polític en una breu etapa de la seva vida. Va iniciar els treballs a l’església de l’Assumpció de Forcall el 1941. Prèviament joves forcallans van netejar la sutja amb molla de pa¹. La intervenció no es va limitar a la volta central, també es va actuar en el presbiteri, la sagristia, les capelles adjacents i petxines, malgrat que no es pot assegurar que les pintures originals d’aquests espais siguin obra de la família Cruella (Juan Francisco no acostumava a signar les seves obres). La feina es va perllongar fins el 1948, condicionant també l’ermita de Ntra. Sra. de la Consolació. Ciutats com Peníscola, Torreblanca, Ulldecona i Vinaròs són testimonis de la seva obra restauradora i artística.

Actualment les pintures es troben en prou bon estat de conservació i el conjunt del temple està catalogat des del 2007 com a Bé de Rellevància Local per la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana. Recomano la visita.

¹ La molla del pa (al pa se li treia l’escorça) es treballava amb les mans fins que s’aconseguia una pasta homogènia mal·leable i es fregava per la superfície a netejar. Els xiquets ho feien servi com goma d’esborrar llapis. Si el pa estava sec es remullava amb una mica d’aigua.