Autor: Josep-Lluís Carbó Ferrer

Quan Onofre va tenir la somereta roja carregada i tot preparat, va agarrar el ramal, se’l tirà damunt l’espatla, va dir adéu i s’enfilà de cara al pinar.

La burreta, amb la mel que Onofre havia de vendre, va començar a caminar manseta i lenta, darrere el seu amo. Feia bon oratge, a poqueta nit l’aire ja no era l’espill abrasador del sol eixut de l’estiu. A més a més, la olor dels pins feia el camí més lleuger i amorós.

Després de tres quarts d’hora, van passar pel Caixegar i van fer un traguet de vi i un mosset amb el tio Cristòfol, que se’ls hi havia ajuntat en el camí. El tio Cristòfol, a muntó fester malgrat la seua edat, se n’anava cap l’Aniara a tocar l’acordió pel ball de la festa de sant Miquel. Xarrant, xarrant, aquella marrada de camí se’ls va passar volant.

Onofre volia aprofitar la nit i va refusar la invitació d’estar-se una estona més a la festa. Ja sense el tio Cristòfol, i ben fosca la nit, se començava la sentir la fresqueta, Onofre se ficà la jaqueta damunt les espatles, el ramal de la somera a una ma al bell mig de la negror del cel, una volta foradada per abundants estels, una talladeta de lluna morent que il·luminava, una miqueta, el camí distret per la pluja d’estels. Feia goig de caminar.

A pas ben viu, s’endinsà pinar avall. Volia aplegar al pla ben de matinet, a punta de dia, per estalviar-se de caminar sota la calor. Deurien haver passat tres o quatre hores de mitjanit quan, ben cansat, se trobà envoltat d’una anacrònica i espessa boira. Sense parar-se a pensar com havia baixat, Onofre va pensar que era hora de fer una glopet de la bota de vi que duia a la sària de la somereta. El vi, qui sap per què, havia agafat un gust como de rovelló. Va menjar també un bon mos de formatge al seu gust, molt sec i un poquet florit. 

Rendit i amb temor a perdre’s, va decidir de gitar-se un poquet i descansar fins que la primera claredat del dia li tornara la identificació de les coses i del camí. Embolcallat en la manta, se va gitar i al moment s’adormí.

Quan se despertà, ja de dia, se va trobar immers encara en una broma baixa i espessa. Va buscar la burra per tot arreu i no la trobà. Havia perdut somera, mel i esmorzar. Va seguir a esplaiet el camí que, dins de la humida grisor, anava endevinant. No va ser sinó després d’unes quantes hores (el sol, invisible, privava Onofre de mesurar amb exactitud el pas del temps) que va començar a sentir una remor de poble. Les campanes bandejaren, eren les deu. 

Va caminar una horeta més i arribà a la plaça del poble. No reconeixia res, ni el poble ni la gent que hi veia. Bona cosa de gent, dones i homes eixien de missa i omplien la plaça a caramull. Joves i vells anaven vestits a l’antiga. Era un casori i tots seguien els nuvis cap a la casa on anaven a la fer el convit. Si hagués conegut algú, haguera estat més fàcil per ell però, encara que no coneixia ningú, es barrejà amb la gent del poble. Tots, creient-lo un convidat foraster una miqueta raret, l’acomboiaven amb con una encuriosida però familiar amabilitat, sense gosar fer-li la burla.

Tot sentint-se afortunat, a Onofre se li passava pel cap la idea que som improbabilitat feta forma. No s’enganyava ni mica, la probabilitat del nostre ser, de la nostra existència, és minúscula. La nostra concepció és resultat d’una combinació física tan extremadament improbable com la dels milions de germans nostres als quals la fatalitat no els hi ha donat existència material. Va tenir el pensament de que podríem no haver estat res; existim i no som més que l’afortunat encert d’una llarga llista de possibilitats esvanides, d’una gasosa probabilitat.

En canvi, els nostres entorns personals i culturals, les nostres arrels familiars i socials, quina serà la nostra relació amb els nostres parents i quina la nostra posició social, eren qüestions perfectament definides i predeterminades. Fórem nosaltres o foren els improbables germans que mai no han existit, els nostres condicionats mos estaven esperant. Molt més que nosaltres mateixos, són les nostres circumstàncies les que mos determinen. Tot i aixina, la nostra existència segueix i està pendent sempre d’una combinatòria de probabilitats que la poden interrompre en qualsevol moment.

Portat d’aquests pensaments, és més fàcil acceptar una situació inesperada, per aspra que siga, sempre més probable que la nostra pròpia existència individual. Amb tot i amb això, sentint-se famolenc, cansat i torbat, decidí d’ajuntar-se a la borina amb la mateixa naturalitat amb la que havia encarat els singulars fets que s’anava trobant des de feia un grapat d’hores. La simple mesura del temps no l’havia de separar d’aquell món, destil·lació de les coses que havia hagut a l’antigor.

El dinar va ser llarg i el menjar substanciós i gustós. Caldo, verdures i carn. Tot a saber de ben guisat i abundant i amb aquell vi amb regust d’anous tan bo! Ben menjat, ben begut, acomboiat per la gent, va sentir ganes de baixar al corral a fer les seues necessitats. 

Al pujar, se va enganyar d’escales i se trobà en una sala que a dins tenia una alcova amb un llit gran i molt ben parat. No podia ser una altra que la dels nuvis. Onofre, de tan cansat com estava, tingué el pensament de gitar-se, sigil·lós, davall del llit, únic lloc prou fosc i tranquil. Tenia temps de refugiar-se a la dolça tranquil·litat d’un trenca-sòn curt, d’una sesteta, abans que s’acabara la gresca. Després d’haver dormit i descansat ja pensaria què fer. Amb el cos baldat i la pensa deslligada, Onofre sentia com a la casa cantaven i ballaven. Onofre s’abocà a un suau dormir. Al defora va començar a ploure. Mentre l’ambient festiu continuava amb música, la gent alegre i farta de beure i menjar, els joves nuvis van aprofitar i van pujar a la seua alcova sense fer soroll, disposats a executar les desitjades obligacions.

Ja despullat i ben repolit el nuvi, la novella i il·lusionada casada sospirà: 

– ¡Ara sí que ja he vist tot lo Món!

Una veu fonda i contundent retronà dins de l’alcova:

– ¡També hauràs vist la meua burra!

La veu d’Onofre.