Autora: Violeta Tena Barreda

La política valenciana es va veure sacsejada per un terratrèmol de grau 10 en l’Escala Richter fa dues setmanes. El dia 20, poc després del migdia, Compromís convocava una roda de premsa d’urgència. Poc després de les 16 hores, Mónica Oltra, la cara visible de la formació valencianista, consellera i vice-presidenta de la Generalitat Valenciana anunciava que dimitia de les seues responsabilitats. Feia un pas al costat contra la seua voluntat després d’unes setmanes de màxima pressió. D’ençà que la fiscal Teresa Gisbert la imputara en considerar que existien indicis d’un possible encobriment per part de la seua Conselleria dels abusos a una menor del seu ex-marit, la pressió política i mediàtica no havia parat d’incrementar-se.
Dilluns Joan Ribó, un dels pesos pesants de la coalició, havia insinuat, després de dies d’innumerables mostres de suport, que havia arribat el moment de fer una pensada. Les seues paraules foren un punt d’inflexió. L’alcalde de València havia empès el pany de la porta de la dimissió i Oltra va optar per fer, definitivament, el que probablement ha estat el pas més difícil de la seua vida.
L’adéu (ja veurem si temporal o definitiu) d’Oltra és la notícia política de l’any. Perquè Oltra ha estat, també, la política més rellevant dels darrers quinze anys al País Valencià. La seua capacitat per posar contra les cordes al Partit Popular ha quedat perfectament documentada a les hemeroteques. Seria injust no reconèixer que també, durant molts anys, el PSPV-PSOE, va lluitar des de l’oposició contra l’hegemonia política dels de la dreta. Alguns ho feren amb un cost personal molt alt. Els socialistes, tanmateix, nadaven en l’anèmia programàtica, abduïts pel marc mental d’una dreta que va ser capaç de controlar tots els ressorts del poder.
En aquell context emergí Mónica Oltra, una advocada procedent d’Esquerra Unida què, després de molts estira-i-arronses, acabà fundant Iniciativa del País Valencià. Són anys de divisions a l’esquerra de l’esquerra, de destralades i expedients d’expulsió, un espectacle que el Partit Popular observa amb deler. Fins que el 2010, conscients que l’atomització és una debilitat, Iniciativa, el Bloc i Els Verds segellen el naixement de Compromís. L’objectiu és superar la tanca del 5% per poder accedir a les Corts. En les eleccions autonòmiques de 2011, Camps revalida la seua majoria absoluta, però la nova formació assoleix el 7% dels vots. Sis diputats, encapçalats per Enric Morera, accedeixen al parlament valencià.
La personalitat i l’instint polític d’Oltra, de seguida, es fa present. Les seues intervencions a l’hemicicle, en un moment en què el Partit Popular ha començat el seu declivi, tenen milions de visites a les xarxes socials. Oltra és un animal polític. Emergeix en el lloc adequat i en el moment oportú, quan a tota Espanya el bipartidisme de la transició, comença a ser posat en qüestió. Els seus discursos traspassen les fronteres del País Valencià. El seu magnetisme és inqüestionable. El 2015 Compromís, amb Oltra com a cap de cartell, obté uns resultats inimaginables una dècada abans. Molts electors, que en altres circumstàncies, s’haurien quedat a casa, es mobilitzen.
El canvi polític de 2015 no s’explica sense la seua figura. En aquelles eleccions autonòmiques, els socialistes obtenen el 20,9% dels vots. És el pitjor resultat en la història del PSPV-PSOE. I, tanmateix, l’entesa entre les forces de l’esquerra trenca l’hegemonia dels de la gavina. Cal tenir-ho ben present ara que la història s’ha girat en contra de Mónica Oltra: sense ella, avui Ximo Puig no seria President de la Generalitat i hauria passat a engrossir la llarga llista de secretaris generals efímers del PSPV-PSOE.
Probablement, arribats a aquest punt Oltra no tenia cap altre remei que fer un pas al costat. Probablement, és també el millor per a ella, tant des del punt de vista polític com personal. La justícia dirà si “els indicis” de què parla la fiscal se substancien o no en alguna cosa. La probabilitat, esbossada des de Compromís, que s’arxive el cas ràpidament i Oltra puga ser cap de cartell per a les pròximes autonòmiques es força improbable, tot tenint en compte els temps de la justícia a Espanya. I en l’hipotètic cas que això passara, podria Oltra recuperar la relació amb Ximo Puig després de la duresa mostrada en la seua roda de premsa de comiat?
La soledat que ha sentit la ja ex-vicepresidenta ha acabat de malmetre la relació amb el President, ja molt corcada per la decisió -mai consultada als seus socis de govern- de Puig d’avançar les eleccions de 2019 per fer-les coincidir amb els comicis estatals. Aquell fou un gest de deslleialtat del President que Compromís mai no acabarà de perdonar. És cert que és el President qui sempre hi té la potestat, però, en un govern de coalició, una decisió de tal magnitud, hauria d’haver estat consultada i consensuada. Puig obrí una esquerda innecessària i aquesta ha acabat per viciar la relació de forma innecessària. La gestió presidencialista durant la pandèmia -tot deixant Compromís al marge de les grans decisions- no va fer més que ampliar les distàncies.
Totes aquestes desconfiances són verí per al futur del Botànic. Compromís acaba de perdre el seu cartell electoral, la seua millor candidata. Perquè -és cert- en aquests set anys Mónica Oltra, sí, ha patit el desgast inherent a la gestió, ha perdut part del magnetisme de 2015, però és Mónica Oltra. La formació disposa d’alternatives, però cap amb la seua capacitat per atraure paperetes a les urnes. Compromís va demostrar altura de mires quan va ensenyar-li a Oltra la porta d’eixida. Per sobre de la seua líder, hi havia el Botànic. Puig estava disposat a fer-la fora si ella no es feia a un costat.
La realitat, a menys d’un any de les eleccions, és que Compromís i PSPV-PSOE es necessiten mútuament, més encara quan la dreta està de pujada a l’Estat, però també al País Valencià. Sense un bon resultat de l’altre, el Botànic es marcirà. Tots dos ho saben i hauran de fer funambulisme per marcar perfil i fer notar les diferències entre els uns i els altres sense fer-se excessiu mal. Si finalment les tres potes del Botànic aconsegueixen un resultat suficient, hi haurà Botànic 3. Ara bé, la pregunta és si es pot reeditar un govern progressista en un terreny assaonat per la desconfiança i els retrets. Se sol dir que no hi ha res que unisca més que el poder, i, probablement, és cert. Amb tot, caldrà la intervenció dels millors dels jardiners perquè aquest Botànic torne a tenir l’exuberància dels primers anys.