Autor: Josep-Lluís Carbó Ferrer

Escrivia al febrer que les pàtries necessiten el seu imaginari ple d’herois, màrtirs i sants, tots amb el seu relat, tots amb la seva historieta, tots amb la seva vida. Que no hi ha poble sense èpica i sense hagiografia pròpia. Escrivia també que aquesta, malauradament, és una regla d’or i que probablement ho seguirà sent mentre la condició humana sigui pareguda a l’actual.

Per pigmentar-ho, vaig fabular l’hagiografia impossible d’un sant amb trets comarcals i tant inexistent com tantíssims que hi ha per aqueixos mons. Segur que el relat podria haver estat redactat amb més fortuna i que, per prudència, no puc exhibir-ne una satisfacció completa. Volia, em calia, mostrar com, darrere de tots les mites fundacionals de l’èpica heroica i de l’hagiografia que conformen les mentalitats, les creences i els fanatismes de tots els localismes (nacionalismes, imperialismes, patriotismes, etc.) presents i passats, hi ha relats exagerats, distorsionats o, en la major part de casos, directament falsos.

Esta idea de la falsedat dels mites fundacionals, molt anteriors a la magnífica fabulació de Eneas i l’origen de Roma, ha estat magníficament il·lustrada i detallada en un cas més documentat i més proper en l’espai i el temps. La família Escolar, pare i fill, Arsenio i Ignacio, en el seu recomanable llibre La nación inventada, expliquen com la successió de -diguem-ho clar- mentides i la introducció de relats inventats, facilitaren la creació del regne de Castella, la seua expansió militar, el seu domini dels regnes i pobles veïns i la conformació del substrat de l’Espanya imperial, moderna i contemporània. Sostenen que totes les nacions son inventades, que naixen de manera artificial, que no hi ha cap nació escollida per motiu diví. S’inventa una nació del Cid, de la Reconquista que -escriuen ells- no es correspon amb la real, però que acaba imposant-se en la mentalitat de tots.

Sostenen que les fronteres culturals actuals a la Península son conseqüència de decisions arbitràries preses als segles X, XI, XII per reis, que se casen, que hereten, que guerregen… i eixes decisions aleatòries acaben configurant un mapa real. Però el seu origen fou vel·leïtós i casual i ara les tenen (i les tenim) com a coses que són com són i no poden ser diferents, que aboquen a la idea de destí, de veritats prefixades i immutables.

Volia estendre i desplegar aquestes reflexions afegint-hi raonaments sobre el principi antropològic de la diferència, del nosaltres caracteritzat a l’oposició a l’Ells, sobre la comoditat de rabera, del viure plàcidament sense maldecaps per buscar-nos l’aliment, el retir del fred i la pluja, voltats dels nostres, mansament. Sobre que som partícips de sistemes de valors estètics i covardies ètiques que no només mos fan ser nosaltres, sinó també mos configuren la mentalitat. Sobre que, per caracteritzar-nos i caracteritzar-los, forgem els pecats capitals  -acurada descripció dels ells– i les virtuts teologals -immillorable singularització dels nosaltres– que no només mos legitimen a anar “a por ellos”, sinó que mos en obliguen moralment.

Però se m’ha creuat una idea molt més directa i senzilla. Si vaig presentar com cert un relat hagiogràfic que era fals, ara feu-vos el compte que el breu relat que segueix el presento com a irreal, però que serà tant versemblant com vosaltres vullgueu, que el gran respecte i estima que em pogués inspirar qui, hipotèticament, m’ho hagués referit, me’l fan presentar com a invent.

Imagineu-vos, a qualsevol poble de la comarca, ara o fa un bon grapat d’anys, la història macabra d’una anciana difunta a qui, en el seu enterrament, gairebé ningú ret mostres de dol i aflicció. Figureu-vos que no és indiferència el motiu d’aquesta inexpressió, sinó que ho és l’estat de xoc produït per la malaltia sense cura que la filla de la finada pateix al llunyà hospital de la comarca veïna. Afegiu-hi que aquell mateix dia, un net de la difunta que ara enterren ha patit allò que ara en diríem un terrible i fatal accident laboral. Coneixedors a l’hospital de la tragèdia, instal·len mare i fill junts a la mateixa habitació. Així, pensaren. apaivagarem el tràngol i suavitzarem el patiment en l’inevitable trànsit. El malaurat accidentat a ser el primer a traspassar el llindar fatídic; la seua mare, fatalment sentenciada també, l’acompanyà en el sedat trànsit. El fill va morir vora la mare. A l’enterro hi assistí la filleta amb un braç, fracturat, enguixat. L’esposa, ara vídua, i la filleta, ara òrfena, dipositen al nínxol, damunt del taüt, sengles objectes no identificables. Hi ha més detalls, però no me caben ací…

No cal imaginar-s’ho ni fer-se’n figuracions, ni tant sols supòsits. Arribats ací segur que teniu la certesa de la compassió (entengueu-la en el seu sentit original i més pur de compartir la passió, el dolor) que aquest encadenament de desgràcies, aquest concatenament de penes, ha despertat en tot el poble i tota la comarca. Tots se llancen a col·laborar en les tasques físiques, a cooperar-hi per pesat que fóra, tothom s’aboca a socórrer els ànims dels afectats. A salvar-ho tot, tot el que es pugui, fins a que acabi la ratxa de mals que s’esdevenen inevitablement.

Intel·ligència emocional avant la lettre, em consta que estes coses han impressionat extraordinàriament prohoms i personatges forans que les han presenciat. Aquesta solidaritat en la desgràcia, aquesta commoció en la pena i l’aflicció, aquest saber compartir el dolor, que tant i tant bé hem sabut conservar, preservar i resguardar a la nostra comarca, és un element identitari de primer ordre, de màxim nivell, mos configura i consolida com a realitat social, mos cohesiona amb un cert sentit i un poc de raó. Sense que mos calguin èpiques ni invents. Els Ports en estat pur.