Autor: Antoni Eixarch Cardona

Ens agrada la microhistòria, aquella que va lligada al coneixement del passat a petita escala, barrejant coses de la història familiar, social, econòmica, política i cultural dins un embolcall antropològic que no és més que un relat de la vida quotidiana del moment pretèrit que volem analitzar.

Les grans microhistòries, les que permeten captar i contagiar les emocions del que les conte són aquelles que a la vora del foc a les nits d’hivern  o prenent la fresca al carrer en les d’estiu, ixen de boca dels més vells. Curiosament idèntic relat és diferent cada vegada que s’explica sigui o no el mateix actor el que ho fa, tenint bona cura de respectar i no perdre mai el fil conductor del motiu principal. L’orador es val de la memòria i llueix les seves facultats d’evocar esdeveniments i fets. Es tracta de memòria  oral o és literatura oral que queda més llustrós?. Tant em fa, però el que sí em fa rumiar es el grau de veracitat que tenen els protagonistes a través de les seves paraules; els límits de les fonts orals estan molt poc definits i gens precisos. La memòria oral fàcilment es pot convertir en memòria volàtil en quan desapareix la necessitat de recordar; és canviant amb el temps. Malgrat tot, les converses amb els oradors ens permeten obtenir una informació absent en altres fonts.

Aquest escrit va dirigit als que ens agrada furgar dins les caixes i baguls de fusta que encara guardem a les cases dels nostres agüelos i bisagüelos

Si tenim sort, a part de roba “bona”, trobarem papers vells, groguencs i deteriorats. Probablement es tractarà d’algun document senzill:  cèl·lules d’identitat, rebuts de pagaments d’algun impost, estampes i, amb sort, escriptures de compravenda o testaments d’algun dels nostres familiars avantpassats. La troballa d’aquests documents ens trasllada mentalment a l’entorn i a les condicions que envolten el moment històric. Jo si ho he fet i m’emociona.

Ho miro amb atenció i primer de tot esbrino què és. És un document escrit original o ofici a que serveix de base, de prova o suport d’alguna cosa?. Si es un document es prova fefaent d’alguna cosa. Si és un ofici es que s’ha escrit pel càrrec que ocupa l’autor o el seu representant legal i autoritzat, sense ésser-ne requerit. És un memoràndum on hi ha notes escrites per recordar algun fet o alguna raó referent a una qüestió en concret? és un diari on s’ha escrit dia a dia els pensaments, sentiments, fets i altres circumstàncies que pertany a les vivències personals d’un individu concret? o és una simple carta? en qualsevol cas i amb moltes probabilitats, serà un manuscrit. I si el que he trobat és un conjunt de fulls de paper, escrits a mà, encaixats i cosits per plecs tinc entre les mans un quadern.

Es fefaent? segurament no en tota la seva extensió i intenció. Però sí que em permetrà apropar-me a les vivències i a la valoració que fan, del seu entorn i de les circumstàncies que concorren  en el seu binomi d’espai-temps. Li dono valor a la memòria, la del moment en que s’escriu però he de ser prudent i intuir el propòsit i la finalitat que té l’autor, per tant transmet, encara que sigui d’una manera no expressa, un missatge que va d’acord amb el sentiment que experimentava just en aquell moment. I pensar en això m’emociona.

Els nostres pobles són una important font de recursos escrits i faré referència a uns que en alguna ocasió he tingut oportunitat de llegir o de conèixer a través de tercers.

El més proper als nostres temps és una carta datada al centre penitenciari d’Alacant el febrer de 1940, que escriu un forcallà (em reservo el dret de mantenir-lo en l’anonimat)  que complia pena de presó esperant el moment de comparèixer davant l’escamot d’afusellament. L’escrit amb lletra menuda aprofitant tots els racons del paper anava dirigida a la seva filla. Tot el que expressa aquella missiva dona pena i compassió que és justament un reflex de l’estat d’ànim de la persona en aquells moments tant cruels. Hi ha una frase en la que mostra la seva humanitat: “le dices a quien corresponda que mis alpargatas se las den a Juan (nom inventat) porque las suyas estan rotas y una ha perdido la suela y ha sido muy buen compañero”. Em transporto a la cel·la d’aquell home, tot i que això s’ha de viure en primera persona .

En un magnífic i meticulosament documentat llibre ¹, l’historiador García Espuche ens dona a conèixer la vivència de més de 400  persones que van estar presents durant el tercer i definitiu setge a Barcelona en la guerra de Successió (1713-1714). Es tracta de persones que anomenaríem normals i que manifesten les seves inquietuds, penúries i temors en primera persona. Entre ells es troba a Joseph Camañes Miralles (Forcall, 1671), el seu germà Baptiste (Forcall, 1673), al pare d’ambdós Marcantoni, batlle del Forcall i  un altre forcallà, Josep Ferrer, cadet austriacista ingressat ferit a l’Hospital de la Santa Creu. Coincideixen amb molts valencians que es van refugiar a Barcelona després de la desfeta d’Almansa (1707) i del setge filipista a Morella el mateix any. Un dels exiliats valencians és un morellà, Pere Pla. Joseph, que havia estat nomenat pel rei Mestre de Camp de les Milícies de Morella, narra les seves peripècies per sobreviure, trobar casa, fer-se amb bons amics. El seu quadern el comença quan està empresonat a Morella. Cal llegir-lo amb els seus ulls, els d’un convençut austriacista, exiliat, que ha de refer la seva vida i la de la seva família .

José Bordás Marcobal (Forcall, 1823-1894), casat el 1846 amb la filla gran del Groc, va començar a escriure el 1874 als calabossos de Morella, on estava tancat per la seva militància i participació en la tercera guerra carlina, les “Memorias de un voluntario carlista forcallano. Guerra del Groc”². Ho fa iniciant-lo el novembre de 1833 i acaba el juliol de 1874 segons deixa escrit, “por miedo a ser denunciado a los alcaides del Castillo… cierro por hoy este borrador de mi vida política”. Es tracta d’un manuscrit de memòries que té com a eix principal la persecució i mort de Thomas Penarrocha Penarrocha (1805-1844) conegut com el Groc del Forcall, un home que acabada la primera guerra carlina  va continuar la seva lluita particular contra el liberalisme. L’autor relata fets que van succeir en la seva infantesa i primera joventut, entre els 10 i 21 anys, i ho escriu 30 anys després. En la figura del Groc es barreja la llegenda i la història.

Per concloure faig esment al “Curioso cuaderno de memorias” de Francisco Guimerá Pauls (Forcall, 1860-1921)³. Va fer un relat de fets que ell va considerar rellevants que van passar al Forcall, als pobles del voltant i a la resta del mon. El seu diari, recull successos que van succeir entre el 1872 i el 1916. Predominen els esdeveniments religiosos, els climatològics que afecten a les collites, les grans epidèmies i la política espanyola.

Quatre exemples de microhistòries forcallanes que quedaran per sempre.

¹ García Espuche, Albert. Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714. Editorial Grup 62 i editorial Empúries. Barcelona. 2014. ISBN 978-84-9787-938-5. DL B-4219-2014

² Editat per l’Ajuntament de Forcall. DL CS-399/97

³ Veure Setmanari Noticies n. 1475, pàg. 10