Autor: Carles Jovaní

Una de les múltiples arestes de la moral judeocristiana, que impregna encara avui les fortament secularitzades societats occidentals, és la de l’estigmatització d’una de les facetes més elementals de la condició humana: la de la sexualitat. Al seu voltant s’ha edificat una omertà que, tanmateix, presenta serioses dificultats per a resistir l’erosió a què l’implacable pas del temps ha sotmés la seua granítica fèrula. Tant és així que per les evidentíssimes escletxes que hi mostra no paren de ventilar-se les vergonyes que la mateixa cúria romana ha guardat zelosament des de temps immemorials amb l’assentiment indolent d’una societat resignada a veure, sentir i callar.

No es tracta aquest d’un giny a l’anecdòtica controvèrsia del ja exbisbe de Solsona, qui incapaç d’eludir com a tot mortal la innata condició de pecador ha caigut finalment en la temptació. Al capdavall «la carn és dèbil», com recorda Mateu al seu Evangeli, i ningú no pot negar el caràcter contra natura del vot de castedat, una opció de vida d’altra banda respectabilíssima per als qui de debò hi creuen. Allò que sobta del prelat, però, és la hipòcrita militància puritanista que l’ha caracteritzat al capdavant de la fou la seua diòcesi, una dèria febril practicada per part d’algú qui, coneixedor que vivia en una mentida, havia optat per una extenuant fugida endavant fins que la realitat va acabar superant-lo.

Les revelacions a què al·ludia més amunt no són de caràcter diví, sinó d’una naturalesa profundament dramàtica tant pels fets que constaten com per la colossal magnitud que prefiguren. I és que el degoteig de víctimes d’abusos sexuals per part de l’Església que gosen trencar el silenci ―i amb això, acarar-se amb l’estigma que els corcava l’ànima―, juntament amb els esgarrifosos resultats d’investigacions com la que ha xifrat en almenys 216.000 els menors violats a mans de religiosos francesos en els últims setanta anys, ha fet trontollar els sumptuosos despatxos vaticans fins al punt que el mateix Papa ha hagut d’eixir a la palestra a condemnar uns casos que presumiblement són només la punta de l’iceberg. Arribats ací, escau preguntar-se si no ha passat res d’escala anàloga al sud dels Pirineus. I a casa nostra? Si les parets del Colomer Zurita parlaren…

Deixant de banda la infame estadística d’actes perpetrats per pastors d’ànimes que durant segles han aprofitat la seua preeminència politicosocial, primacia cultural i legitimació espiritual, l’empremta de dos mil·lennis de condemna moral ―i sovint legal― sobre qualsevol connat d’aperturisme en afers relatius a l’entrecuix és encara evident en la nostra cultura local, que fins ben entrada la Transició no va començar a desempallegar-se de prejudicis molt arrelats.

Parlo ara d’un conjunt de tabús, mites i falsedats que comparteixen una visió pejorativa del sexe en la seua accepció més àmplia, ço és, no només en la directament vinculada a les relacions sexuals. Quant a aquestes últimes, culminació primordial del fet sexual humà, han mutat tant en els últims anys ―passant-se de la beateria a la pornificació, de la repressió del cos i les emocions a la seua mercantilització i consum com a béns peribles―, que mereixerien una anàlisi individualitzada. Però això són figues d’un altre paner.

Convé matisar arribats a aquest punt que els secrets d’alcova han existit, existeixen i existiran. I és necessari que així siga. Al seu darrere hi trobem un ineludible atavisme cultural, però també un indispensable ancoratge moral en un món minat pel relativisme i, fins i tot, una lògica evolutiva que combina els instints de preservació i transcendència inherents a la reproducció. Al cap i a la fi, és la transmissió dels nostres gens a la descendència la funció primigènia de la sexualitat i, en última instància, la raó fonamental de la nostra existència.

La sexualitat sensu lato o, altrament dit, en les seues expressions més succintes, ha sigut també històricament proscrita de la nostra quotidianitat, relegada a les seues formes més críptiques i circumscrita a l’àmbit privat. Inclús en la més íntima de les esferes, l’estrictament personal, la noció cristiana del pecat l’ha perseguida impassiblement per impúdica, amoral i, en ocasions, herètica. L’espectre de la culpa, la deshonra i la vergonya ha pul·lulat sense descans pels caps dels nostres avantpassats. Enfront d’això, la decència, el pudor i l’autocensura s’han erigit com a principals tallafocs d’unes pulsions carnals que emergirien de les profunditats de l’avern.

La translació palpable d’aquesta metanarrativa en els quefers diaris contemporanis pot apreciar-se en multitud de circumstàncies. A tall d’exemple, l’educació afectivosexual ha estat absent dels currículums escolars fins fa quatre dies, i no erraria en afirmar que en l’actualitat segueix sent deficitària malgrat la croada lliurada des de sectors reaccionaris contra el que barroerament titllen de simple adoctrinament postmarxista.

Certament, els rudiments de la sexualitat s’han aprés durant dècades a les escoles, sí, però als lavabos, almenys entre el públic masculí. Un públic que temia acabar omplint les sales d’espera dels oftalmòlegs després d’iniciar-se en la masturbació. La femenina, per cert, «no existia»; elles només havien de matar el temps fent l’aixovar mentre esperaven que una vesprada de diumenge algun xic templat ―perquè tampoc no es contemplava l’homosexualitat, una parafília equiparable al bestialisme― les traguera a ballar. Quedar-se per a vestir sants era senzillament una fatalitat. Siga com fora, xiquetes i xiquets havien estat profilàcticament segregats per sexe als col·legis ―fet que encara existeix― per evitar el desenvolupament prematur de mals pensaments.

Convertides ja en adultes, les nostres mares encara van sentir parlar de «la cosa» en referència a la menstruació, tot un tabú com també ho era el de la higiene genital femenina, el dels dolors del període o el de la menopausa, un tecnicisme absent en el vocabulari col·loquial. La preservació de la virginitat femenina fins al matrimoni era un deure inexcusable tant pel seu component moral, com per la garantia que representava per a l’home gaudir d’un producte nou de trinca la nit de noces. L’amenaça de ser utilitzada com a un producte d’un sol ús o d’haver de casar-se de penalti constituïa un potent dissuasiu per a les relacions prematrimonials, de manera que el festeig es convertia en un llarg ritual on s’esperava que la dona defensara aferrissadament l’abstinència ―és a dir, el seu honor i integritat― i que l’home aguantara estoicament fins a arribar a l’altar, un pas que no admetia marxa enrere perquè el sagrament matrimonial era de per vida.

Parlant de la marxa enrere, aquest era precisament l’anticonceptiu més usat. Els mètodes, diguem-ne, més ordinaris estaven prohibits per llei i condemnats per l’Església, una posició, val a dir, de la qual encara no s’hi ha mogut en ple segle XXI. La qüestió del plaer era, per descomptat, una quimera per a moltes fembres a qui fer ús del matrimoni es reduïa a alçar-se la faldilla i complaure el marit. En cas d’embaràs, una altra de les seues obligacions existencials, l’avortament no era una opció concebible tret de dominar els arcans de la botànica o pertànyer a una família adinerada ―sovint catòlica i afecta a règims pretèrits― que poguera permetre’s un viatge a Londres. Com a corol·lari, el part tenia lloc a casa en unes condiciones precàries i, si la sort acompanyava, quedava per davant el puerperi i un llarg període l’alletament, sengles fases de la vida cobertes també per un vel d’obscurantisme. George Orwell escrivia el 1944 en una de les seues columnes a la revista Tribune que «la història l’escriuen els vencedors». De la cèlebre sentència del periodista anglés es dedueix que són també aquests últims els qui trien les omissions. Realitats silenciades que en el cas que ens ocupa el patriarcat i la sotana han relegat als marges de la història. Potser no siga necessari arribar a l’extrem d’haver de reescriure-la, però ja és hora d’introduir-hi alguns peus de pàgina.