Autor: Carles Jovaní

L’última part de la necrològica trilogia sobre la llengua que vaig encetar fa uns mesos volia dedicar-la als milers de catalanoparlants que, malgrat viure en les contrades sociolingüísticament més hostils del nostre domini, no es resignen a acotar el cap i lluiten —malden, en realitat—  per dignificar-la cada dia.

Entre aquest heterogeni grup d’herois quotidians que habita les trinxeres culturals de les nostres grans ciutats trobem tots aquells qui, amb el revolucionari gest d’obrir les converses amb un «bon dia», no reneguen d’ofici de la seua llengua materna; als qui han fet l’esforç d’adoptar el valencià malgrat no haver-lo sentit mai a casa; als qui fan mans i mànigues per transmetre’l amb cura a la progènie; als soferts docents; als incansables activistes; als sacrificats periodistes; als agosarats empresaris; als escassos representants públics que no perverteixen les seues idees… En definitiva, a tothom qui no s’avergonyeix de dur per bandera el nostre vernacle ni cedeix còmodament a la temptació de deixar-se dur per l’«aire del temps», aquella brisa de fons que, transformada en tempesta huracanada en el tumultuós paradigma que vivim, amenaça de fer desaparéixer qualsevol forma d’expressió (no només) comunicativa que no responga a les ombrívoles exigències del mercat, que no s’emmotle servilment als capritxosos cànons de la moda i, molt en especial, que no siga sospitosa d’esdevenir una amenaça identitària al si de les com més va més estretes fèrules dels nacionalismes d’estat.

I és que venen mal dades per al «bell cathalanesch del mon», terme amb què Ramon Muntaner es referia a la llengua que va arribar a ressonar pels carrers d’Oriola i de moltes localitats de Múrcia. La publicació per part de la Plataforma de Llengua del darrer InformeCAT, que parla sense embuts de «situació d’emergència lingüística», ha fet sonar les alarmes entre l’associacionisme civil. «El rei va nu!», sembla que s’hi haja atrevit a exclamar. I malgrat l’evidència que no ha descobert la sopa d’all, el sotrac ha sigut d’un calibre tal que fins i tot a la plaça de Sant Jaume de Barcelona s’han vist obligats a fingir haver sigut testimonis d’una epifania, gairebé com si la Mare de Déu de Montserrat se’ls haguera manifestat per fer-los arribar un mal presagi.

En canvi, a la nostra benvolguda València, la ciutat que li té dedicat al seu rei fundador un carreró al bell mig del barri del Carme pel qual flueixen alegrement regalls de pixum les nits de cap de setmana, s’han fet el desentés. Ací suposadament el conflicte lingüístic va quedar soterrat amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i avui dia és «evident» que hem assolit una harmoniosa Pax Linguae, un bilingüisme virtuós. Així ho «demostraria» el fet comprovat que l’elecció d’una llengua o una altra recau exclusivament en la voluntat del parlant, sense cap influència del medi —profundíssimament castellanitzat, val a dir— que l’envolta. Perquè sí, de la mà del govern del Botànic el País Valencià ha aconseguit l’anhelada i plena «normalització lingüística», un horitzó promogut i compartit des de Madrid pel «gobierno más progresista de la historia», que a pesar de l’incompliment reiterat de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries ens ha obsequiat durant els prolegòmens del 9 d’Octubre amb una beatífica Llei de l’Audiovisual que, ras i curt, condemnaria a la residualitat —potser ja de manera definitiva— totes les llengües de l’Estat diferents de la castellana, a la que gaudeixen anomenant espanyola.

Per a acabar d’adobar el quadre, l’aplicació de la Llei 4/2018 de Plurilingüisme al sistema educatiu valencià ha posat fi al precari model d’immersió lingüística existent al nostre país. El somni humit de Ciudadanos i Partido Popular a Catalunya, que fa anys que advoquen per rebaixar-ne a un terç les hores als centres docents, no només s’ha fet realitat al sud del Sénia, sinó que s’ha quedat curt. La Conselleria d’Educació valenciana, en un exemple de bonhomia i concòrdia que riu-te’n tu del llegat d’Alfons el Magnànim, ha obsequiat el nacionalisme espanyol més ultramuntà amb una norma que permet la reducció d’hores lectives en valencià fins al 25%. I tot per gentilesa del tripartit que fa i desfà al Palau de Benicarló des del 2015, qui amb un lliri a la mà no s’ha estat de fer-se perdonar sistemàticament en matèria lingüística, no fora cas que a l’oposició si li ocorreguera  titllar-lo d’il·legítim, pancatalanista o bolivarià. Això sí que és honorar la lletra de l’himne de l’Exposició.

Per al qui no n’estiga familiaritzat, la susdita llei de plurilingüisme a l’educació, que consagra l’actual situació de diglòssia i substitució lingüística, consolidarà irremeiablement l’immens forat negre que representen per al nostre idioma les tres capitals i l’extrem sud valencià. I, el que és més greu, debilitarà irreversiblement el català a aquelles comarques on encara gaudeix de bona salut. Qui puga dubtar d’aquesta negra predicció que llija els darrers informes de la Real Academia Galega, on podrà observar amb estupor els resultats del lingüicidi orquestrat en l’última dècada per l’administració de Feijóo. També el convido a capbussar-se en l’obra dels sociolingüistes més reputats de casa nostra —al cap i a la fi, aquestes línies les subscriu un simple diletant—, entre els qui predomina el consens que els guetos dels grups de valencià garantien, si més no mínimament, la competència lingüística d’una digna minoria de la qual és filla, entre d’altres, la «generació Obrint Pas».

Soc conscient que no és fàcil legislar davant l’acció partisana de la nostra cambra alta particular, el TSJCV, a la que cal sumar l’alé glotofàgic del Tribunal Suprem, guardià últim de les essències pàtries. Però per a fer açò no calia córrer tant. De fet, desenes de centres educatius valencians ja se n’han manifestat en contra. Sens dubte, més haguera valgut respectar l’esperit original de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983 i garantir-ne la plena aplicació. Però no, al País Valencià, que té tant de país com de democràtica l’antiga RDA, uns maten la llengua i els altres la deixen morir. Qui n’és el veritable responsable? Fuenteovejuna.

Mentrestant, una nodrida xarxa d’associacions que havien exercit de «Conselleria de Cultura a l’ombra» durant anys de declarada hostilitat ultraconservadora, fora ja de la clandestinitat però encara mancades d’operativitat per l’insuficient suport de l’Administració, segueix encapçalant la lluita per mantenir viva la flama d’una llengua que representa l’expressió màxima del caràcter diferencial del nostre poble. Resultaria en va —i sens dubte injust— provar de fer-ne ací un llistat exhaustiu, però paga la pena subratllar la tasca duta a terme per Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, la Federació d’Instituts d’Estudis del PV, Plataforma per la Llengua, mitjans de comunicació, editorials, universitats, artistes, sindicats, petits empresaris… i una inacabable nòmina d’entitats cíviques i persones anònimes que han fet possible mantenir el pols de la nostra existència.

Ningú no coneix la fórmula de la salvació, la panacea miraculosa que salve la Morta-viva de Llombart del seu fatal destí. A títol individual, als qui vivim en una gran ciutat ens queda enfrontar-nos cara a cara amb la indefensió adquirida, circumstància que passa indefectiblement per fingir que sent lingüísticament assertius no ens puga incomodar sentir-nos incompresos, estrangeritzats, políticament significats i, fins i tot, culpables de voler subvertir una jerarquia no escrita que ens condemna a una ciutadania de segona, a un exili cultural interior. Podem també com a consumidors adquirir productes o freqüentar establiments sensibles a la idiosincràsia lingüística del nostre territori. Finalment, com a éssers socials que som, cal a més que tractem de «prendre partit», d’integrar-nos i participar activament en aquells col·lectius que, no ho oblidem, combreguen amb una causa noble però molt minoritària com la de la llengua. Tan exòtica a ulls de molts conciutadans com la dels entomòlegs. Tan incompresa com les fluctuacions del mercat de l’energia. I tan menystinguda i incòmoda com la d’aquells que van defensar i defensen un món més lliure, igualitari i sostenible.