Autor: Carles Jovani

Haguera desitjat encetar la segona part de la columna que vaig escriure fa un parell de mesos amb un enfocament diferent, però l’actualitat mana i fa ineludible portar a col·lació la crònica necrològica de torn. L’escenari, una vegada més, Alacant —«bandera clara de la llibertat», que va cantar Estellés—. La raó, de nou, la dèria inveterada més visceral contra la nostra llengua. Els fets luctuosos, en aquesta ocasió, l’emissió d’una circular al CEIP Mediterrani demanant als pares l’autorització per a la participació de l’alumnat en una excursió. I el pecat o —poca broma— el delicte: no haver sigut redactada íntegrament en castellà.

Ves que la missiva bilingüe, a la que li faltava per error un fragment redactat en la llengua de Cervantes —parlada per 500 milions de persones i absolutament hegemònica a les comarques meridionals— va arribar a mans del vicecoordinador municipal de VOX, qui fent gala del tarannà conciliador de la seua formació no va estar-se de denunciar una mestra i la directora del col·legi a la Fiscalia per la ignominiosa afronta patida. Fins ací el desficaci podria quedar en no-res, en una kafkiana anècdota més de l’inacabable inventari de greuges endèmics. El que resulta espaordidor del cas és que el Ministeri Públic acceptara a tràmit la querella, i que la història tinguera com a corol·lari la petició de quinze anys d’inhabilitació per a les docents.

Comptat i debatut, el principal problema de la llengua catalana no ha estat mai no disposar d’un Estat que li done cobertura —que em disculpen els andorrans—, sinó haver de malviure sota un poderosíssim entramat institucional que ha treballat —i treballa— sense descans per a reduir-la a la irrellevància. I no, no s’hi val ací a exhumar la mòmia de Franco de Mingorrubio per convertir el dictador en víctima propiciatòria de tots els mals que tenallen les «llengües perifèriques» d’Espanya. No s’hi val a oposar l’etnocidi perpetrat pel Generalísimo i els seus correligionaris a la suposada magnanimitat de la Constitució de 1978 vers la diversitat lingüística. Sense anar més lluny, la mitificada Carta Magna ni tan sols menciona pel seu nom les llengües minoritàries —i minoritzades— de «la patria común e indivisible». Sí que ho fa, però, amb la castellana, a la que eleva exclusivament a la categoria de llengua oficial de l’Estat, al mateix temps que ordena en el seu Article 3r que la coneguen tots els súbdits de la Corona.

Dit d’una altra manera, la norma fonamental de l’Estat consagra la supremacia d’una llengua, que no només es tracta d’un codi de comunicació, sinó d’un pilar fonamental de la psique individual i de la identitat col·lectiva, dins la jurisdicció estatal. Quelcom que no fa, a tall d’exemple, la constitució nord-americana. I per si no n’hi haguera prou, la fa prevaldre fins i tot en zones de l’Estat on no n’és vernacla, un extrem a què no arriba pràcticament cap altra carta magna europea. Tot amb tot, el domini de la fal·laç lengua común —les llengües franques no són una categoria jurídica i la castellana, com moltes altres llengües d’estat, ha estat imposada durant segles a sang i foc a les vores de la pell de brau— queda convertit en norma d’obligat compliment.

Personalment no he sigut mai partidari de massa obligacions, cosa que no obsta per a preguntar-nos com reaccionaria una persona de Cantàbria si per imperatiu legal haguera de conéixer el català. I no dic un càntabre que visquera, posem per cas, a Barcelona. El Tribunal Constitucional ja va deixar ben clar en ribotejar l’Estatut d’Autonomia del 2006 que un barcelonés resident a Barcelona havia de saber per força una llengua al·lòctona com el castellà, mentre que un càntabre resident a la Ciutat Comtal no tenia el mateix deure amb el català. Orwell haguera dit que totes les llengües són iguals, però algunes són més iguals que d’altres. Em referia abans a si a un ciutadà de l’Espanya castellana se li prescriguera volens nolens el coneixement d’una llengua a priori tan espanyola com la catalana… La reacció seria del tot previsible. Podríem anar fins i tot més lluny imaginant-nos què ocorreria si la Constitució proclamara l’heterosexualitat com a única tendència sexual oficial de l’Estat —mireu, si no, el camí que duu l’Hongria de Viktor Orbán—, tot concedint, per descomptat, que a Chueca o al Gaixample els respectadíssims «desviats», patrimoni a preservar de l’Espanya d’Arévalo, Pajares i Esteso, pogueren mantindre també relacions homosexuals. Quanta generositat. Quina filantropia!

Afortunadament per als qui no combreguem amb la lectura beatífica —tampoc necessàriament pèrfida— del text del 78, no han faltat jurisconsults i exegetes de la Bíblia constitucional per a aclarir-nos les reserves mostrades. Sota l’advocació de la judicatura i del conjunt dels poders fàctics de l’Estat, els seus confrares l’han passejada en processó per l’espai públic fent paleses mostres del seu no-nacionalisme —ells només són «patriotes constitucionals», que en diria Habermas—, del seu internacionalisme «els idiomes no tenen pàtria, però estem a Espanya i s’ha de parlar en espanyol»—, del seu cosmopolitisme —«el valencià no val per anar enlloc»— i del seu civisme —«és de mala educació adreçar-se en català als desconeguts»—, a més de fer una defensa tancada de l’economia col·laborativa —«per a què balafiar diners públics en xiringuitos lingüístics», tret del de Toni Cantó, és clar— i de lloar la noblesa de valors universals com els de la llibertat —«nunca fue la nuestra llengua de impósito», proclamà l’exiliat al Golf—, la igualtat —que un funcionari públic haja de dominar les dues llengües cooficials és pura imposició— i la fraternitat —amb un lèxic bel·licista farcit de termes com «balcanització», «nazisme», o «dictadura lingüística»—.

El seu model del «bilingüisme natural» o bien entendido, ço és, de diglòssia substitutòria, queda al capdavall apuntalat per un marc jurídic robust i el subseqüent lawfare executat per un exèrcit de togats que laminen qualsevol intent d’equiparació lingüística legal. Tot això enmig d’una efervescència carpetovetònica empeltada de l’A por ellos! que tendeix a censurar per criptoseparatista qualsevol iniciativa en favor de la llengua pròpia que vaja més enllà dels «coros y danzas». Quan el valencià acabe inevitablement llanguint per inanició, com ja ha passat a Alacant, esgrimiran aleshores la seua inutilitat fàctica per soterrar-lo cínicament prèvies exèquies amb odes folklòriques i llàgrimes de cocodril.

Quede clar que amb aquesta denúncia de cap manera pretenc fer de la ignorància un argument, com haguera dit Fuster. El coneixement de qualsevol llengua faculta el parlant a multiplicar les seues possibilitats de comunicació, alhora que li obre una finestra a un univers cultural d’un valor inestimable. Estats compostos de major pedigrí democràtic que el nostre com Bèlgica o Suïssa han resolt —no sense tensions— el tractament (a)simètric de les seues llengües procurant deixar de costat l’espinosa derivada identitària i posant el focus en l’equiparació escrupolosa dels drets lingüístics dels seus ciutadans. Tenint en compte que el nacionalisme d’Estat no s’empassarà mai allò de reconéixer una obvietat meridiana com el caràcter plurinacional d’Espanya, fora intel·ligent que almenys s’esmerçara a teixir amb els filaments de tots els seus pobles una identitat compartida genuïnament sincrètica, deslliurada del paternalisme etnolingüístic castellà i de la buidor retòrica dels discursos reials nadalencs. 

Malauradament, en qüestions sentimentals com ho és primordialment la nacional —per molt que es vulga cobrir de raó— les vísceres solen imposar-se a l’intel·lecte. En el nostre cas, el somni humit de crear un estat-nació homogeni amb el castellà transvestit d’«espanyol» com a principal element aglutinant ve de molt lluny. Del «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado», instruït el 1716 pel fiscal del Consell de Castella poc després de concloure la guerra de Successió, al «nuestro interés es españolizar a los niños catalanes» del ministre Wert disten tres segles. Temps suficient per a fer patent que la «unidad de destino en lo universal» de José Antonio Primo de Rivera no accepta mitges tintes, que passa indefectiblement per la conclusió de la comesa existencial d’acabar amb el plurilingüisme peninsular abans que no col·lapse la torre de Babel nacional.

Tanquem, per tant, el cercle retornant al component identitari de la llengua com a pal de paller del problema tractat. Si bé les elits espanyoles amb prou feines poden evitar el menyspreu pels irrellevants patoises de «provincias», no són quantitatius els criteris que motiven aquesta animadversió. Al cap i a la fi, podria pensar algú que el nacionalisme espanyol renunciaria al castellà si en comptes de parlar-lo centenars de milions de persones ho fera només una dotzena, com ocorre, posem per cas, amb la llengua grega? Evidentment que no. La base qualitativa de la recança contra les anomenades «llengües regionals», malgrat la cantarella de la utilitat del castellà, naix del fet diferencial que els és consubstancial i dels suposats efectes disgregadors que se’n derivarien. Ja advertiren erudits poc sospitosos de sediciosos com Menéndez Pidal el contrasentit que implicava usar el terme «espanyol» en lloc de «castellà» per a al·ludir a la llengua més parlada a Espanya. I no anaven mal encaminats, perquè no és estrany que una part no desdenyable del 20% de ciutadans espanyols que no la tenen com a llengua materna s’acaben sentint discriminats, «minusespanyolitzats» si se’m permet l’expressió, i amb això s’alimenten sentiments de perjudici i desencís de conseqüències ben conegudes per tothom. No ocultaré el meu escepticisme, però tant de bo alguna ment preclara de la Villa y Corte acabe algun dia apostant pel sentit comú.