Autor: Julià Pastor Aguilar

Tots tenim clar que és important saber coses. Avui en dia solem dir estar ben informat. Tindre coneixements (en plural diferent del singular que vol dir ser discret i saber captenir-se).

En els temps que corren i a les nostres contrades resulta fàcil l’accés a la cultura i a la informació. En una etapa de la vida és fins i tot obligatori.

No seria balder recordar que saber coses és sempre una necessitat, per estar al corrent del que és i el que passa i, també, per tenir l’enteniment en exercici, per tenir la màquina a punt. Es pertinent recordar que sobreviure en la nostra espècie no fa referència solament als aspectes vegetatius sinó, i sobretot, als aspectes mentals. És a dir a no parar bojos, a mantenir-nos desperts i en acció.

Les actituds fonamentals que cal cultivar en el terreny del saber són la humilitat i la curiositat. En el primer cas, està clar que això vol dir tenir consciència que no ho sabem tot, de vegades, saber que coneixem poca cosa i, si som capaços d’un esforç de sinceritat, que no sabem gairebé res.

Cal no confondre el saber (informació) per important i extens que siga amb la saviesa que es gesta en la interioritat de l’esperit i es manifesta en un àmbit de discreció i subtilitat.

Com que això de saber ho considerem tan important, sovint, es deixa de banda l’esforç i l’exercici que suposa aconseguir-ho i hom s’apunta només al resultat, buscant la drecera o el curtcircuit.

No calen grans debats ni amples consensos, em fa l’efecte, per posar-nos d’acord i poder afirmar en general que ningú no vol ser ni paréixer ignorant. Més bé, al contrari, ens sol interessar donar a conéixer el que sabem, manifestar que estem ben informats i a l’última, fins i tot que ja estem de tornada, que anem sobrats. Xe, i això no ho sabeu…? Si ja és de domini públic… des de fa temps …

Suposo que heu advertit que ja d’antic estan inventats i en ús els recursos en la parla amb la pretensió de simular el saber o d’ocultar la ignorància, encara que, en la majoria dels casos, no s’acaba d’aconseguir del tot, és a dir, tard o d’hora s’acaba veient el llautó. Posem uns quants exemples; us quedarà la faena de buscar-ne més.

– Parlar amb grandiloqüència i solemnitat com aquell que ho sap tot, el saberut, també diem. L’actitud del satisfet que en el seu món de complaença i petulància es creu legitimat a explicar-nos-ho tot als pobres ignorants. Si no n’heu vist mai us donaré unes pistes per poder-los reconéixer: són els que parlen sempre mirant amunt, amb la boca plena i escoltant-se molt.

– Xerrar sense dir res i, de vegades, sense parar que pretén donar la sensació de prestància, d’importància i de saber moltes coses i, al cap i a la fi, no és més que el joc de la confusió. La gent que fa això pretén que la repetició de les coses (tornar a moure el disc) fa l’argument més potent i, segons això, la insistència seria la garantia de tenir raó (és allò de les mentides repetides).

– Parlar només de la faena, sobretot si els interlocutors no són del ram, i això pretén l’efecte de saber més que els qui escolten. Sol ser una situació molt pesada. Este mateix fet es dóna en qüestions i assumptes d’especialitat tècnica i científica, que solen anar acompanyats d’una terminologia més o menys críptica o d’un argot propi que, moltes voltes, fa la impressió de marejar la perdiu i que t’amaguen l’ou. Els metges antics amb les seues llatinades eren especialistes en això. Els passa també bastant als polítics, en especial, quan parlen d’economia

– L’actitud de la persona que només es relaciona amb gent que creu més ignorant, o inferior que ell i, d’eixa manera, sempre sura, sempre està per damunt. Podríem dir-ne vocació d’oli.

– L’actitud dels qui no saben parlar sense ofendre, fent comparacions molestes o intentant rebaixar els interlocutors. Serà veritat que la millor defensa és l’atac?

Són actituds, com és fàcilment verificable, molt empobridores i destructives. No tenen res a veure amb la maduresa humana ni amb la creativitat ni amb el respecte ni amb la recerca honesta de la veritat.

En el camp del saber sovint ocorre que l’absència de coneixements d’assumptes i qüestions interessants sol dissimular-se amb col·leccions de dades i històries inútils i, manta vegada, estúpides. Deu ser fàcil d’albirar que estem en els terrenys de la sòria (xafarderia, safareig o batxilleria) on el més important és ser el primer/a en difondre les notícies, si pot ser, ben acompanyades d’una certa dosi de misteri i, sempre, com si fora la cosa més important del món.

De tot això en resulten la majoria de vegades exageracions, notícies falses (el moment actual n’és molt propens), calúmnies, mentides, etc., perquè, està clar, com ningú vol quedar-se enrere es va fent la bola cada volta més grossa, en una espècie d’espiral o escalada que no té ni fi ni compte. Posteriorment, a l’hora d’aclarir les coses o de desmentir-les no sol haver gens d’interés ni cap pressa.

Indicàvem de bon principi que per arribar a saber cal curiositat. És a dir:

– Tenir interès per tot el que siga possible

– Ser capaços d’admiració i de contemplació

– Deixar que ens sorprenguen

– Deixar-nos il·lusionar per les persones i per les coses

– No acontentar-se amb els tòpics per típics que siguen

– Ser capaços de qüestionar-nos i que ens qüestionen

– Mirar d’esbrinar el per què de les coses i les situacions

En definitiva:

– De plantejar-nos coses

– De fer-nos preguntes

No sé si heu pensat mai en la força que tenen les preguntes. Si sabem la resposta no ens podem estar de manifestar-ho i de dir la resposta, perquè ens fa sentir bé. En canvi, quan ens trobem o ens fan preguntes sobre el que no sabem, es produeix en l’interior un neguit que produïx una sensació desagradable i una tendència a fugir d’estudi o dissimular. O siga, les preguntes i les qüestions no ens deixen indiferents.

És més, acaben sent com una espècie de corca que no ens deixa viure fins que trobem algun tipus de solució. Per motivar una persona el que heu d’aconseguir és que es cregui alguna pregunta, important o no, perquè segur que el mourà a marganyar fins que trobe la resposta.

L’ensenyament hauria de ser això: anar fent preguntes i fabricant curiositats que ens porten a la recerca de les respostes.

També és molt important anar trobant solucions i explicacions, perquè la rutina de no trobar-ne no ens aboque a l’absurd de no plantejar-nos-en.

Val la pena tenir present que el saber i la informació han de ser compartits, de tots; si el que volem es contribuir a la construcció de la humanitat. El que passa moltes voltes és que tant el saber com la informació es fan servir com a moneda de canvi o, pitjor encara, com a element de poder.

Última consideració per concloure. És de tots coneguda la frase que afirma que parlant la gent s’entén. Sense perdre molt de temps trobareu gran quantitat d’exemples on queda clar que això no és veritat. Segurament, el més paradigmàtic deu ser el Parlament: no fan més que xarrar, però no s’aclarixen ni aclarixen res.

No estaria de més per fer-lo més creïble canviar un poc l’aforisme afegint un lleuger matís:

Parlant, la gent, si vol, s’entén.