Autora: Violeta Tena Barreda

El passat dimecres 17 de febrer es van complir deu anys des que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) apagà els repetidors que permetien veure TV3 al sud del Sénia. Quatre anys abans, el govern de Francisco Camps havia iniciat una campanya d’assetjament contra l’entitat cívica, propietària dels repetidors, a qui dilapidà a base de sancions econòmiques. ACPV va tractar d’esquivar aquell colp: va recórrer les multes judicialment; va encetar una campanya de signatures per aprovar una Iniciativa Legislativa Popular que permetera l’intercanvi de senyals entre televisions amb una mateixa llengua; i va engegar una campanya d’acapte per fer front a una assetjament que amenaçava amb ofegar-la econòmicament.

Fins que, fent ús de la seua majoria absoluta, el Partit Popular va aprovar una reforma de la llei de l’audiovisual que, en teoria, facultava el govern valencià per imposar multes periòdiques i acumulatives pel manteniment dels repetidors oberts. En aquell moment, ACPV va haver de claudicar, admetre que, almenys temporalment, Goliat havia guanyat David. A la nostra comarca, l’Ajuntament de Morella, propietari del repetidor que donava senyal a una part dels Ports, va haver de seguir-li els passos. Després de 26 anys, TV3, la tele del ‘Filiprim’ i del ‘Súper 3’, ‘d’Hotel i del ‘Sense Títol’, es fonia a negre.

Aquell apagada va revoltar moltes persones arreu del País Valencià. També a la nostra comarca.  Per a molts, havia estat la primera televisió d’ampli abast, que els parlava en la seua llengua, els contava el que passava a Washington o a Beirut en el seu idioma. Poca broma sobre l’impacte que això té en la normalització d’un idioma minoritzat com el nostre. En els dies successius es convocaren tot de manifestacions i concentracions. El dia 26, a Castelló, hi hagué una manifestació de quasi 15.000 persones que comptà amb una nodrida representació de gent de la comarca. La incomprensió era total; la ràbia, compartida.

En aquella manifestació ja es va fer visible el que després esdevindria un símbol de lluita i reivindicació per la causa: un dibuix de Son Goku (el mític dibuix japonès amb què tota una generació ens havíem cridat) amb aquella etiqueta que acabaria fent fortuna: #VolemTV3. Li havia donat forma un jove dissenyador de la Mata, sense preveure la repercussió que acabaria tenint.

Perquè a la nostra comarca la reacció que va generar aquella clausura fou tremenda. Un grup de joves, enrolats en Els Ports en Moviment, van encarregar-se de canalitzar un malestar social que era compartit per capes àmplies de la població. L’enuig, el malestar va cristal·litzar en tot tipus d’accions. A Vilafranca hi hagueren concentracions i una performance davant la porta de l’Ajuntament. També es muntà una espècie de teleclub a la casa social per veure, plegats, el Polònia. A Forcall i Villores es van convocar concentracions i fins i tot s’intentà  fer un tall de carretera a la CV-119 a l’altura de Villores. Pràcticament tots els ajuntaments van aprovar mocions a favor de la restitució de les emissions.

A Morella es on va tenir lloc l’acció més potent, organitzada per Els Ports en Moviment: un partit de futbol benèfic entre equips de la comarca per tal de recaptar fons amb què pagar les multes contra ACPV. A aquell esdeveniment, que va tenir lloc a Pasqua, es va desplaçar el president de l’entitat, Eliseu Climent, qui va tenir ocasió de compartir reunió amb l’aleshores alcalde Ximo Puig. Tothom hi coincidia: aquella campanya contra ACPV era una aberració.

Han passat deu anys des d’aleshores i a la comarca l’apagada de TV3 s’ha resolt parcialment perquè l’Ajuntament de Morella va decidir reobrir el repetidor, una volta que la justícia va dictaminar que la Generalitat no tenia potestat sancionadora sobre els repetidors de TV3. Acció Cultural va optar per la prudència. El substitut de Francisco Camps, Alberto Fabra, havia signat un acord de reciprocitat amb el govern català. La intenció d’ACPV, doncs, era passar full de l’etapa d’alegal·litat que arrossegava des de la dècada dels 80 i normalitzar la recepció del canal. Fou un pas en fals, perquè aquell document de reciprocitat era només retòrica.

Tothom pensava que les coses canviarien amb l’arribada del Botànic a la Generalitat. Tanmateix, cinc anys després que Ximo Puig es convertira en president del govern la qüestió de TV3 es troba en el mateix punt en què la deixa Alberto Fabra. És a dir, fossa a negre. Primer van dir que mentre els i les valencianes no tinguérem una televisió pròpia, no hi hauria senyal de la televisió catalana. I quan per fi va començar a emetre À Punt asseguraren que no hi havia prou capacitat en el múltiplex per permetre el trànsit de TV3.

La situació de bloqueig, tanmateix, resulta ben absurda i totalment incomprensible. A les Balears, el govern de Francina Armengol va recuperar tots els canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que el seu antecessor havia eliminar, amb l’ús d’una tecnologia especial, anomenada de compressió. La mateixa solució podria aplicar-se al País Valencià. Dins el govern valencià, una de les dues potes, la de Compromís, ho sap i pressiona l’altra per deixar de dilatar aquesta situació anòmala. En Presidència, però, fan oïdes sordes i addueixen que l’única solució és obtenir un nou múltiplex, això és, més espai per on emetre. I l’obtenció d’un nou múltiplex depèn, en última instància, de la voluntat del Ministeri d’Indústria, que es nega rotundament a aquesta concessió, tot emparant-se en les limitacions tecnològiques actuals. I mentrestant, totes les iniciatives que els valencianistes han dut al Congrés o al Senat per permetre que totes les televisions autonòmiques es vegen a tot l’Estat han topat amb el mur infranquejable de l’espanyolisme uniformitzador. Tot plegat ens situa en un atzucac, un carreró sense eixida. I mentrestant els hàbits de consum dels telespectadors s’han transformat. Les plataformes de continguts (Netflix, HBO,…), majoritàriament nord-americanes, han trencat el monopoli de la televisió generalista. Així doncs, en un context de multiplicació de l’oferta, és fa encara més necessari disposar de com més mitjans millor en el nostre idioma. Només així, una llengua minoritzada com la nostra se’n pot sortir. Per això no té cap sentit que es mantinguen les barreres que impedeixen compartir televisions en una mateixa llengua i, per tant, enfortir un mercat comunicatiu comú. La cosa encara esdevé més greu i incomprensible quan qui ostenta la presidència de la Generalitat es va comprometre, primer en 2011, després en la campanya electoral de 2015, a restituir el senyal de TV3 i acabar així amb l’herència enverinada del PP.