Carles Jovaní Gil

Arribem a la fi del 2020, un any d’aquells que per l’harmonia de les seues xifres anomenem redó. Un canvi de dècada el simbolisme del qual il·luminava d’esperança els rostres i esperits dels qui ara fa un any ens congregàvem amb amics o en família arreu del món Occidental(itzat), s’entén— per tal de celebrar les campanades de Cap d’Any, eixe ritual de pas col·lectiu amb què encetem un nou cicle de 365 dies.

M’estalviaré de detallar el gir de guió dramàtic que poques setmanes després ens reservava el destí perquè tothom el coneix a la perfecció. L’epidèmia causada pel SARS-CoV-2, elevada ràpidament a la categoria de «pandèmia mundial» —valga la redundància—, ha representat molt més que una crisi sanitària sense precedents. En haver aguditzat la delicada situació per la que travessava l’ordre politicoeconòmic establert després de la Segona Guerra Mundial, ha catalitzat un canvi de paradigma de conseqüències encara imprevisibles.

En l’apartat de la governança, les formes tradicionals estaven ja fortament qüestionades per una generació víctima del marasme del 2008 que no s’empassava els vicis de la vella política. A ella s’havia sumat en el darrer lustre la propagació viral —mai millor dit— d’un moviment criptofeixista ben engreixat i adaptat a la realitat del segle XXI.

Com no podia ser d’una altra manera, el daltabaix ha sigut especialment disruptiu per a l’economia global, un gegant amb peus de fang soscavat per la puixança del capitalisme especulatiu, l’increment de l’atur, la precarització laboral i una dèria desreguladora que ha anorreat progressivament l’estat del benestar, el mateix al qui ara acudeixen en processó molts dels deixebles més conspicus de Friedman, Hayek e tutti quanti.

Capítol a part mereix l’impacte de la malaltia sobre el nostre model de socialització, més encara tractant-se la mediterrània d’una cultura oberta on l’estretor de les distàncies, l’activitat portes enfora i certa inclinació a l’hedonisme de reminiscències àcrates fan que les mesures de distanciament social, l’ús de la mascareta i la mutilació de la vida en comú configuren plegades una càrrega traumàtica si cap més feixuga.

Els estralls de la Covid-19 han conferit per motius funestos un rol protagonista a la gent gran, tot relegant al mateix temps a una posició subalterna —si més no, mediàtica— als infants. Precisament a aquests últims al·ludeix retòricament la reflexió que segueix en les pròximes línies, tot i que no s’hi insereix, com es podria pensar, en el marc de l’actual debat públic sobre la gestió dels seus drets i necessitats en un context de fortes restriccions a la interacció social. Aquesta qüestió la deixarem en mans d’especialistes en la matèria com pedagogs, sociòlegs, psicòlegs o psiquiatres, qui de la mà dels servidors públics seguiran maldant per quadrar el cercle mentre no es resolga definitivament la situació.

L’objectiu que persegueix aquest escrit és meditar breument sobre l’empremta que esdeveniments vitals rellevants com el que ens ocupa deixen en el procés de maduració de les persones. Amb aquest propòsit es pretén també invitar al lector a fer un petit exercici retrospectiu. Perquè tothom va ser xiquet algun dia i, de cop i volta, gairebé sense adonar-se’n, va deixar de ser-ho. O no del tot.

Si entrem a definir què són la infantesa i l’adultesa ens resultarà d’entrada fàcil de discernir diversos atributs que distingeixen nítidament ambdues etapes. La primera representa un estadi inicial del cicle vital de l’ésser humà en què l’individu compta amb un grau de desenvolupament físic visiblement inferior al de l’adult. En l’esfera psicològica, s’accepta comunament que el nivell de maduresa de l’impúber hi és també significativament menor. Altrament dit, pot afirmar-se amb caràcter general que la innocència és un tret consubstancial als infants, si bé aquesta regla admet excepcions en un doble sentit: tant amb relació als més menuts de casa com als qui ja llueixen cabells cendrosos. De fet, entre aquests últims no faltaran els qui admeten que encara conserven, malgrat el pas de temps, part de l’esperit d’aquella infància llunyana.

Tot amb tot, la pregunta que és fa precís formular-nos és quan vam perdre la innocència? Hi ha qui dirà que va ser quan de petit va viure l’horror de la guerra. Quan va ser testimoni en carn pròpia de la por i les llàgrimes. Quan va presenciar la mort, la violència i el dolor més inenarrable. Quan va ser víctima de la fam, l’exili o l’escarni. Quan va haver de fer de pare o de mare abans d’hora amb els seus germans orfes.

Les experiències de les generacions més joves són potser objectivament més prosaiques que les esmentades, però no per això menys determinants en el seu pathos d’adult. Per a no pocs la innocència va començar a desaparéixer quan van descobrir —o els va advertir cruelment un company— que els Reixos eren els pares. Quan van constatar que Ses Majestats lluïen barbes postisses i que tot aquell univers de màgia era només una conxorxa mel·líflua arguïda pels pares. Quan van advertir que «companys de pupitre» i «amics» no eren termes intercanviables.

Per a d’altres l’epifania de l’adultesa posseeix una naturalesa freudiana. Hi va tindre lloc el dia que van caure que els seus pares no eren perfectes, que no estaven dotats de virtuts sobrenaturals i que patien, a més, de defectes homologables als del més comú dels mortals. La potència emancipadora de la mort simbòlica del pare a mans del fill, a la manera d’Èdip, quedaria tanmateix diluïda el dia en què tràgicament percebrien que tampoc ells eren tan perfectes com creien. Quan perduda la virginitat i tancada ja la barba, el miratge de la plenitud i la totipotència que acompanya l’adolescència s’esvaïa alhora que adquirien plena consciència, per revelació pròpia o per acció d’un tercer, de la seua fal·libilitat. De la possessió de defectes públics, notoris i irremeiables.

La innocència es perd també el dia que entem que, independentment de la riquesa de la nostra xarxa familiar o social, estem sols al món. Que vam arribar sols, que sols hem crescut i que sols marxarem, malgrat el caliu de la mare, l’estima de la parella i el funeral en olor de multituds. Que el nostre diàleg interior no el fem amb ningú més que amb nosaltres mateixos, que hi ha elements i circumstàncies de la vida que són intrínsecament (uni)personals, que hi ha decisions i responsabilitats indelegables, i que hi ha necessitats que no admeten recurs a agents externs.

La innocència s’esfuma quan ens mirem a l’espill i descobrim una nova arruga o un nou cabell blanc. Quan aquell dolor al genoll no acaba de marxar. Quan l’idealisme de joventut queda relegat pel pragmatisme possibilista o, com ocorre sovint, pel cinisme més impúdic. Quan comprovem que els mèrits no computen sempre com a mèrits ni la Justícia és sempre justa.

La innocència acaba de desaparéixer quan un familiar o un amic és víctima d’una pandèmia com l’actual, d’una malaltia terminal o d’un accident de conseqüències fatals. O quan aquesta tètrica loteria recau sobre nosaltres mateixos. Quan ens adonem que no som immortals. Que Déu no està sempre al costat nostre. Que el culte a un optimisme naïf a cop d’eslògan, retweet o felicitació nadalenca és pura fantasia. Que no necessàriament hem nascut per véncer. I malgrat tot això, la innocència segueix sent paradoxalment indispensable per a dotar de sentit la nostra existència. Perquè sense ella no hauríem estat capaços de superar els obstacles que ens ha posat la vida. Perquè sense ella no saludaríem l’arribada del 2021 amb esperança.