Vicent Royo Pérez

Aquesta tardor es perfila un horitzó ben fosc. En les últimes setmanes, proliferen les restriccions a la mobilitat i l’escenari que es planteja no deixa de ser preocupant. La Covid-19 ha irromput amb més força de la que tot el món preveia i ja hem assumit que els seus efectes s’allargaran en el temps. Mentrestant, brollen les preguntes entre la massa social. Per què ací el virus s’estén amb tanta facilitat? Per què la classe política no dóna una resposta unitària que facilite les coses a la ciutadania en una conjuntura tan complexa? Per què hi ha tanta gent que no segueix les recomanacions de les autoritats sanitàries?

Per a moltes i molts, les respostes són senzilles: els dirigents polítics no estan a l’altura i la irresponsabilitat d’uns pocs condemna a la majoria. Això és ben cert. Ara bé, sense voler excusar a uns i altres, les causes que ajuden a explicar aquesta segona ona –i les que poden arribar a venir– són més complexes. Més enllà de les raons científiques associades al virus, la poca vàlua de la classe política i el mal comportament d’alguns, l’epidèmia es manté activa per la nostra forma de vida i la pròpia organització del nostre sistema social, polític, econòmic i cultural, comú a les societats occidentals.

La propagació de la Covid-19 ha ensorrat la il·lusòria unitat dels primers dies de l’epidèmia. Cada dia, assistim amb esperpent a les confrontacions de la classe política, instal·lada en un clima de crispació que està sustentat en interessos partidistes i que impossibilita qualsevol reacció col·lectiva. Encara que ens esglaiem, açò no és estrany: independentment de l’època i el sistema polític vigent en cada moment, els conflictes entre els grups dirigents sempre són molt més nombrosos i tensos en les etapes de dificultats que en les conjuntures de bonança. Adés i ara, la base de l’enfrontament de la classe política rau en una eterna lluita pel poder, escenificada actualment a l’escala autonòmica i estatal. La conseqüència és rotunda: mentre no se solucione aquesta pugna –i sembla que això no passarà de manera relativament ràpida–, no cal que esperem respostes clares i contundents.

Mentre els polítics i les polítiques es barallen, la ciutadania exigeix solucions. Ben mirat, té dret a fer-ho: compleix assíduament una sèrie d’obligacions i, com a contrapartida, reclama drets, llibertats i responsabilitats. Estat i ciutadania, vet ací els dos protagonistes principals d’una dialèctica que és la clau del sistema democràtic i que, al mateix temps, té un punt d’equilibri molt fràgil i contradictori, especialment en circumstàncies com l’actual. L’estiu passat vam viure un dels millors exemples d’aquesta relació complexa i tensa.

Després del confinament, l’Etat, amb la classe política al capdavant, demana responsabilitat a la ciutadania, però l’anima a practicar el turisme nacional i recuperar una vida social quasi plena perquè és l’única manera de mantenir l’economia. Després, quan la cosa es complica, les autoritats s’atreveixen a culpar certs grups socials del desastre en la corba de contagis, sense fer autocrítica de la seua pròpia actuació. Per la seua banda, el gruix de la població al·lega que compleix les normes i reclama respostes concises a l’Estat, teòricament destinat a garantir el seu benestar. Més encara, molts ciutadans, amb raó, argumenten que les mesures polítiques els està duent a la ruïna. I és cert, però ací entra en joc un altre factor que té a l’economia espanyola en escac i mat.

La raó conjuntural d’aquesta crisi és la Covid-19, l’origen estructural està bastant més lluny. El principi se situa en la construcció de l’Estat liberal i el capitalisme al segle XIX, amb la implantació de les jornades laborals marcades per un horari i la invenció dels caps de setmana com a temps d’oci. Açò es reformula després de la Segona Guerra Mundial amb el bastiment de l’Estat del Benestar i l’adveniment d’un capitalisme més afalagador –però igualment agressiu– que posa els ulls en el divertiment de la classe treballadora com a punt clau del sistema econòmic, amb la consegüent transformació social i cultural. A Espanya, tot açò es tradueix en l’eslògan “Spain is different”. Sota el paraigües d’aquest lema, l’Estat franquista promogué un nou model econòmic que assentà els fonaments de la indústria turística actual, sustentada per unes singularitats socials, patrimonials, gastronòmiques i climàtiques que tots nosaltres hem assumit amb una fidelitat esglaiant.

Ara, tots creiem que ací vivim molt bé –cosa que ens diferencia de la resta– i sempre s’ha viscut com ho fem actualment, amb un elevat nivell de vida social en àmbits molt diversos. Això no és cert. Fins la segona meitat del segle XX, l’oci no tenia la centralitat que assoleix a partir d’eixe moment. Des d’aleshores, es basteixen les infraestructures per captar el turisme estranger i l’oferta d’oci esdevé el producte estrella del nostre mercat. Paral·lelament, es posa en marxa una lenta, silenciosa i eficaç política d’adoctrinament que ens ha convertit a nosaltres mateix en víctimes de la nostra pròpia campanya publicitària, fins al punt que l’originari reclam per al turisme forà ha esdevingut el leitmotiv del nostre modus vivendi.

Només cal mirar l’amplíssima oferta d’oci que tenim al nostre voltant per adonar-nos que tota la nostra vida social i quasi tota la nostra economia gira al seu voltant. La major part de nosaltres no és capaç d’imaginar-se un mesos de la seua vida sense prendre unes cerveses amb els amics, anar al teatre o practicar balls de saló, entre moltes altres coses. Més encara, si no hi anem, una part molt important de la població no pot sobreviure perquè menja cada dia gràcies al gaudiment de la resta. En última instància, pensem que tot això forma part de la nostra llibertat com a ciutadans, de manera que reaccionem malament quan l’Estat intenta retallar-nos-la. Fins i tot, una part de l’estructura de poder –el judicial– de vegades també ho creu així i anul·la mesures preses per altres instàncies de govern. Al remat, sembla tot un despropòsit, però no ho és. El nostre sistema d’organització col·lectiu està vehiculat per confrontacions a distints nivells que impedeixen donar una resposta unitària a l’epidèmia. Hi ha també un comportament cultural arrelat en les últimes dècades que és totalment contrari a les receptes més efectives contra el virus. Per tant, caldrà restituir un mínim equilibri entre l’Estat i la ciutadana si volem eixir d’aquesta crisi amb solvència. Passat l’escull momentani, també serà necessari repensar la nostra realitat en diferents àmbits perquè la Covid-19 ha demostrat que qualsevol mínima incidència és capaç de fer-ne trontollar els fonaments.