Carles Jovaní

Pràcticament cada dia sentim als mitjans de comunicació referències a la Unió Europea, a Brussel·les, a la Comissió o a altres termes relacionats amb «Europa» que ens resulten relativament familiars, però que sovint generen confusió i, amb ella, malfiança. Per tal d’aportar-hi una mica de llum, el present article es proposa fer un esbós del mosaic institucional de la UE, una associació política i econòmica sui generis situada en un punt intermedi entre una organització supranacional i una confederació.

Actualment, després de l’eixida del Regne Unit el 31 de gener de 2020, la Unió Europea està formada per 27 estats membres i reconeix 24 llengües oficials —entre elles, per cert, no es troba la nostra. La seua llavor es va sembrar en el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Entre el 1945 i el 1950, una sèrie d’estadistes com Robert Schuman, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi o Winston Churchill van promoure la creació de noves estructures a l’Europa occidental basades en la defensa dels interessos comuns. Fruit d’aquest impuls, l’aleshores ministre d’Afers Estrangers francés Robert Schuman, tot recollint la idea originalment concebuda per Jean Monnet, va proposar en la seua cèlebre declaració del 9 de maig —avui, dia d’Europa— de 1950 la creació d’una Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) que naixeria l’any següent.

El Tractat de Roma, signat el 1957, va donar carta de naturalesa a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), conformada inicialment per Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. El seu esperit, profundament influït pels estralls de la guerra i la configuració d’un món bipolar, es basava en el foment de la cooperació econòmica com a eina per a accelerar la recuperació i reduir les probabilitats d’un nou conflicte. Aquest projecte, de caràcter eminentment econòmic en els seus compassos inicials, ha evolucionat fins a esdevenir una organització activa en tots els fronts polítics, des de la lluita contra el canvi climàtic a les relacions exteriors i la seguretat, passant per la justícia, la regulació de la competència o la gestió de la migració.

Els poders i les atribucions de l’arquitectura institucional de la UE apareixen consagrats als tractats constitutius (el Tractat de la Unió Europea —o Tractat de Maastricht—, el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, el Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, i la Carta Europea de Drets Fonamentals), que són a la vegada la base de nombrosos actes jurídics (regulacions, directives, recomanacions…) amb incidència directa sobre les nostres vides.

Quant a les institucions comunitàries, destaca en primer lloc el Parlament Europeu, l’òrgan legítim de representació de la ciutadania. Presidit per l’italià David Sassoli, els seus 705 membres són elegits per sufragi universal directe per a un període de cinc anys. El Parlament celebra grans debats mensuals (coneguts com a «sessions plenàries») a Estrasburg, a més d’algunes sessions especials a Brussel·les. Una de les seues funcions principals és la legislativa. Juntament amb el Consell de la Unió Europea, adopta el 95 % de la legislació comunitària mitjançant el procediment legislatiu ordinari, conegut com a «codecisió» abans de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el 2009. Així mateix, s’encarrega de ratificar els acords internacionals (negociats per la Comissió Europea) i els acords d’ampliació de la UE. També comparteix amb el Consell la responsabilitat de l’adopció del pressupost i exerceix funcions de control democràtic sobre la Unió, en particular sobre la Comissió Europea.

El Consell de la Unió Europea podria definir-se com una mena de «Cambra Alta» o «Senat» de la UE, i està integrat per ministres dels respectius governs nacionals. Els estats membres ocupen la presidència rotatòria del Consell durant un període de sis mesos —des de l’1 de juliol i fins al 31 de desembre, hi serà en mans d’Alemanya. La comesa del Consell és aprovar amb el Parlament legislació comunitària i adoptar el pressupost de la UE. A més, també conclou els acords internacionals negociats per la Comissió.

El Consell Europeu (atenció, no confongueu amb el Consell de la Unió Europa, citat en el paràgraf anterior, ni tampoc amb el Consell d’Europa, una organització aliena a la UE integrada per 47 estats europeus i dotada d’instruments de gran transcendència política i jurídica com el Tribunal Europeu de Drets Humans) és la principal institució política de la UE. Està compost pels caps d’Estat o de govern —presidents o primers ministres— de tots els estats membres. Se sol reunir quatre vegades a l’any a Brussel·les i el presideix aquesta legislatura el belga Charles Michel. De naturalesa executiva, la seua missió és fixar els objectius de la UE i establir el marc per a la seua implementació. També tracta qüestions internacionals relacionades amb la Política Exterior i de Seguretat Comuna, un mecanisme de coordinació de les polítiques exteriors dels estats membres.

La Comissió Europea, presidida per l’alemanya Ursula von der Leyen, és l’altra branca de l’executiu comunitari i una institució clau dins la UE. De fet, és l’única amb el dret d’elaborar propostes de nova legislació, que posteriorment seran enviades al Consell i al Parlament per al seu debat i aprovació. Al capdavant de la Comissió es troba el Col·legi de Comissaris, una mena de «Consell de ministres» integrat per un representant de cada estat membre, inclosa la mateixa presidenta de la Comissió i l’Alt Representant de la Unió Europea per als Afers Exteriors i la Política de Seguretat —el català Josep Borrell—, que actua a manera de «ministre d’Afers Exteriors europeu». La Comissió s’ocupa també d’aplicar la legislació europea i de vetlar pel seu compliment en tot el territori de la Unió.

Finalment, el Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt, és el responsable de la gestió de l’euro i de la política monetària de la UE. El Tribunal de Comptes Europeu, per la seua part, es dedica a controlar la legalitat i regularitat dels ingressos i despeses de la Unió Europea, així com la correcta gestió financera dels seus pressupostos, que el 2019 ascendiren a 148.000 milions d’euros. La magnitud real d’aquesta xifra resulta enganyosa, atés que només representa el 2% dels pressupostos nacionals combinats dels estats membres i no arriba a l’1% del Producte Interior Brut de la UE.

A banda de les set institucions citades, diversos organismes de rang inferior completen l’engranatge burocràtic comunitari. Entre aquests destaquen el Comité Econòmic i Social Europeu, que representa diversos grups d’interés de la societat civil com ara sindicats, patronals, associacions de consumidors, col·legis professionals, ONG…, el Comité de les Regions, que aglutina representants d’entitats regionals i locals, el Banc Europeu d’Inversions, encarregat de concedir préstecs i garanties a les regions menys desenvolupades i d’estimular la seua competitivitat, i el Defensor del Poble Europeu, que té com a missió investigar les reclamacions relacionades amb mala administració de les institucions de la UE. Un altre ens amb funcions especialitzades és el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), que garanteix la coherència i la coordinació de l’acció exterior de la UE, i assisteix el quefer de l’esmentat Alt Representant per als Afers Exteriors i la Política de Seguretat. Finalment, les agències descentralitzades, repartides per tota la geografia continental, contribueixen a l’aplicació de les polítiques comunitàries i donen suport a la cooperació amb les administracions estatals, tot posant en comú els coneixements tècnics. Al País Valencià en tenim una, l’Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea (EUIPO), radicada a la ciutat d’Alacant. A la resta de l’Estat n’hi trobem tres més: l’Agència Europea de Control de la Pesca (EFCA), a Vigo; l’Agència per a la Seguretat i la Salut al Treball (OSHA), a Bilbao; i la Fusion for Energy (F4E), a Barcelona. A elles cal sumar l’Institut de Prospectiva Tecnològica (IPTS), a Sevilla; el Centre Europeu de Satèl·lits (SatCen), a Torrejón de Ardoz; i nombres oficines informatives Europe Direct espargides arreu del territori. Fet i fet, «Europa» la tenim més a prop del que no sembla.