Violeta Tena Barreda

Després de setmanes d’incertesa, comencem a veure la llum al final del túnel. Les conseqüències de la primera pandèmia del segle XXI encara no les podem saber amb total exactitud, però a hores d’ara ja es pot predir un sotrac econòmic i laboral de gran magnitud. Aquesta crisi sanitària ha punxat la bombolla del turisme, una activitat essencial en la nostra economia, doncs representa un 14% del PIB. De fet, el turisme, junt amb les exportacions, van ser els dos puntals sobre els quals es va basar la recuperació econòmica al País Valencià després del sotrac de 2008. Ara no disposarem d’aquesta perxa. A això caldrà sumar l’efecte de la crisi laboral sobre el consum de les famílies. Tot plegat, alimenta els pronòstics pessimistes.

Els mitjans, de fet, fa dies que parlen de les conseqüències econòmiques d’aquesta pandèmia. Pràcticament totes les institucions han fet els seus pronòstics sobre la caiguda del PIB i la destrucció de llocs de treball. Són les grans xifres, les grans magnituds, les que ocupen els grans titulars i tenen atribolada a la classe política.

Però junt a aquestes dades gruixudes, apareixen altres bretxes que poden tenir conseqüències molt profundes sobre el model de societat del futur a mitjà i llarg termini.

Una d’aquestes bretxes és entre classes socials. Al principi de la crisi alguns ens van voler fer veure que la covid-19 tenia un efecte democratitzador, perquè el virus podia afectar per igual a les persones pobres i a les acabalades. Això és cert des del punt de vista estrictament biològic. Ara bé, les persones amb menys recursos són les qui han tingut més possibilitat de contagiar-se durant aquestes darreres setmanes perquè són ells i elles els qui habitualment realitzen feines que requereixen de la presència de l’individu, no permeten el teletreball i, habitualment, comporten l’ús del transport públic. Els primers estudis que s’han realitzat en aquesta matèria, a escala internacional, ja apunten alguns indicis. A Escòcia, l’Oficina Nacional d’Estadístiques ha fet un estudi preliminar que estableix que les zones més deprimides d’aquest territori tenen més del doble de possibilitats de morir que els de les regions més acomodades del país en cas de contraure la covid-19. Als Estats Units, s’ha evidenciat que la població negra està molt més exposada al contagi. En els tres estats amb major percentatge de població negra, Mississipi (37%), Luisiana i Georgia (entre el 30 i el 32%), el 70% dels morts per coronavirus són negres. Malauradament, ni al País Valencià (on al contrari que en altres autonomies, les dades de contagis per municipis no estan disponibles) ni a Espanya no s’ha fet un estudi de gran abast sobre aquestes qüestions. Siga com siga, tot indica que durant la pandèmia les persones de classe baixa han estat més exposades a un possible contagi.

Una altra bretxa que durant aquests dies s’ha ampliat és la de gènere. Paradoxalment, el virus s’acarnissa més amb els homes, però té conseqüències socials i econòmiques que perjudiquen especialment les dones, de diferents formes. Ho ha advertit la mateixa organització de les Nacions Unides, en un informe fet públic a l’abril. L’organisme internacional recorda que a tot el món el percentatge de dones que treballen en l’economia informal és molt més alt que el dels homes, circumstància per la qual tenen menys possibilitats d’estalviar i disposar de les cobertures socials bàsiques. La pobresa i la precarietat tenen, en general, rostre de dona i un daltabaix econòmic i laboral com el de la covid-19 endurirà encara més les seues condicions de vida.
D’una altra banda, aquesta crisi ha fet emergir un greu problema de conciliació per a la majoria de les famílies. Amb els centres educatius tancats, les criatures han de quedar-se a casa mentre els pares teletreballen, en el millor dels casos. Tot plegat, un trenca-closques d’horaris, deures, trucades, exercicis a meitat fer, correus electrònics que van i venen i classes virtuals. El que els primers estudis estan evidenciant és que durant el període de confinament estricte, els homes van implicar-se més en les tasques de la casa (especialment en anar a fer la compra), però foren elles qui van assumir en una proporció més alta les tasques de cura d’infants o persones depenents. A més, van ser elles les qui van flexibilitzar més les seues condicions laborals per poder realitzar aquest sobreesforç. Així ho indica un estudi de les economistes Lídia Farré i Libertad González. Un altre estudi de la UV, realitzat per les professores Empar Aguado, Anna Aguado i Cristina Benlloch, apunta en la mateixa direcció i indica, a més, que són les dones qui estan facilitant el teletreball a les seues parelles. En resum, que moltes estan teletreballant alhora que cuidant, mentre els homes disposen de més hores de teletreball estricte. Són elles, per tant, les qui suporten en major mesura la càrrega d’estrès.

Es podria adduir que aquest ha estat un efecte temporal, producte de dos mesos totalment extraordinaris. I això és veritat. Ara bé, la perspectiva d’un curs 2020-2021 semipresencial obri no pocs interrogants en l’àmbit de conciliació. Els menors no poden estar-se a casa sols mentre els pares i les mares treballem presencialment a la feina. Deixar-los amb els avis no sembla una opció raonable, si els majors són, segons l’evidència científica, els més vulnerables d’aquesta pandèmia. I pagar una persona que se’n faja càrrec les hores que no estaran a casa és una opció poc plausible per a la majoria de butxaques familiars.

El risc, per tant, que siguen les dones que es retiren del mercat laboral per cuidar temporalment les criatures és ben present. Els rol de cuidadora que habitualment hem atribuït a les dones provoca que siguem sent nosaltres les qui, en condicions normals, ens reduïm les jornades laborals. Per tant, tot fa suposar que en un context extraordinari com l’actual, siguem nosaltres les qui ens en fem càrrec. I això, evidentment, té greus perjudicis en les carreres professionals de les dones, però també en el mitjà termini, a l’hora de quantificar les pensions. Això per no parlar, del nivell de dependència econòmica que genera respecte de la parella.

Caldria tenir aquestes qüestions presents ara que tothom s’atreveix a fer pronòstics sobre com serà el món post-covid-19. Que cal reactivar l’economia és indubtable. Però cal fer-ho tenint present que aquestes escletxes existeixen i que, si no fem res per suturar-les, la ferida es farà més i més gran. Pobresa, classe social, escletxa de gènere i conciliació són qüestions que fins ara han passat més o menys desapercebudes mentre discutíem si les terrasses dels bars podrien obrir al 50 o al 70%. Potser toca ara també parar-hi l’orella, abans no siga massa tard.