Kassim Carceller

L’antroponímia és la ciència dedicada a l’estudi del significat, història i origen dels noms i cognoms. Entre altres aspectes, ens explica que malgrat la creixent diversitat cultural i de pensament en la nostra societat, la majoria de noms arreu d’Europa continua essent d’origen llatí, hebreu, grec o germànic. En aquest article viatjarem a través d’altres èpoques (Imperi Romà, repoblament valencià dels segles XIII-XIV, franquisme, dècada dels 80, s. XXI) per a descobrir alguns dels costums, les modes o les imposicions que condicionaren la tria dels noms de la fillada.

Cada període històric té uns referents i una manera de fer a l’hora de decidir el nom dels éssers estimats, uns noms que evolucionen amb el pas del temps. De fet, uns noms succeeixen els altres en popularitat; alguns desapareixen i en sorgeixen de nous. A l’antiga Roma, per exemple, hi havia el vell costum de posar el nom a la prole segons l’ordre de naixements de la descendència. Així, al primer se’l coneixia com a Primus, al segon com a Secundus, i així fins arribar al darrer, que anomenaven Firmus, en clar desig de concloure.

L’expansió i perpetuació del cristianisme va marcar un punt d’inflexió a tota Europa, i casa nostra no fou una excepció. No obstant això, les preferències per uns noms o uns altres, en aquest cas reduït al santoral tal com obliga la doctrina catòlica, també han estat objecte d’evolució. De fet, ben poc s’assemblen els noms dels portencs del s. XX amb els d’aquells colons cristians que arribaren al que avui dia anomenem els Ports. Les cartes de poblament del s. XIII i XIV indiquen l’arribada de 3082 nous habitants inscrits. La documentació està incompleta, no només perquè no se citen pobles com la Todolella o Sorita, sinó perquè la menció de les dones és anecdòtica. No obstant això, per a l’empresa que ens ocupa d’aportar noms ha estat suficient. Els noms més populars de les dones que sí que consten als registres són: Maria (o Marieta), Guiamona, Pasquala, Dolga, Franchesca, Domenga (o simplement Menga), Dolça i Anthona. També n’apareixen d’altres completament oblidats com ara: Barcelona, Mélia, Jordana, Realla, Velenceta (o Valengeta), Dolo, Arbona, Alamanda, Violant, Guerola, Serena, Lorenga, Borredana, Aligsén o Armesén. I d’altres que recorden a les de les àvies i rebesàvies: Saurina, Berengària, Mateua, Ramona, Valera, Sanxa, Jaumeta o Margalida. En canvi, Luna i Marta encara són ben actuals.

Entre els noms masculins destaquen dos noms per ser amb escreix els més repetits: Domingo (498) i Pere (446), segurament pel pes dels Dominics i per haver nascut molts dels nouvinguts en temps del rei Pere el Cerimoniós. Els segueixen per aquest ordre: Guiamó, Bernat, Johan, Jaume, Antoni, Ramon, Miquel i Pasqual. Hi destaquen, a més, noms que ara només trobem com cognoms: Aparici, Berenguer, Bonet, Esteve, Garcia, Gil, Guerau, Nadal, Sanxo i Vidal. També en trobem de ben estranys: Aman, Amau, Bertolí, Bonanat, Gualceran, Siprés i Tarragó. En canvi, altres són més bé freqüents: Andreu, Arnau, Guillem, Llorenç, Martí, Simó, Matheu, Nicolau, Julià i Francesc.

En ocasions, uns noms relleven uns altres en notorietat a causa de fets traumàtics que marquen un punt d’inflexió clar i rotund. Croades, invasions, colonitzacions o guerres han servit per sotmetre la voluntat dels vençuts, fins i tot -o sobretot- en el terreny més íntim i familiar. El maig de 1938 no passà desapercebut per a la història dels Ports per trobar-se un dels fronts de la Guerra Civil a casa nostra. El 18 de maig d’aquell any, mentre el front colpista avançava per la comarca i alhora bombardejava les poblacions d’Orpesa, Benicàssim, Cabanes i Castelló, succeïa un fet que passava desapercebut per a la majoria, però que condicionà el futur de les successives generacions de l’estat i les colònies. Aquell dia, el BOE nº 577 publicà la prohibició dels noms que no figuraren en el santoral i no estigueren en castellà, «salvo para los extranjeros y los no bautizados en la fe católica, que podrán usar su propio santoral o nombres castellanizados de personajes históricos reconocidos», suportant a partir de llavors i durant 40 anys més el jou de la ignomínia.

Durant dècades, com a símbol de tradició i estima a la família, ha estat freqüent posar a la prole el nom dels familiars progenitors, especialment a l’hereu o l’hereva. Tant és així que en ocasions, si la criatura moria prematurament, aquell nom el rebia el següent en nàixer. També era d’allò més comú ficar el nom del sant o la mare de Déu del dia en què arribava el nounat, el del patró del poble o fins i tot el dels reis. Entre la població resident a les comarques de Castelló nascuda durant el franquisme destaquen en major popularitat: Mari Carmen, Carmen, Maria, Maria Dolores, Maria Teresa, Dolores, Francisca, Josefa, Maria Pilar i Teresa, entre les dones; i Jose, Manuel, Vicente, Antonio, Francisco, Juan, Jose Luis, Joaquin, Miguel i Jose Antonio, entre els homes. Com s’aprecia, pràcticament cap d’aquest noms, diguem-ne típics, coincideix amb els més abundants d’entre els primers repobladors, tan sols el 15% d’aquests es va mantindre entre els més populars, això sí, amb un canvi d’idioma imposat pel mig que no ha de passar desapercebut. Com a nota curiosa, trobem la presència d’un 30% de noms compostos entre els nascuts durant la dictadura, enfront del 0% entre els noms dels primers repobladors dels Ports. I és que la invenció dels noms compostos és tardana i s’atribueix al regne d’Espanya, des d’on s’estengué la idea a altres països.

A la dècada de 1980 comencen a acceptar-se, no sense dificultats, noms en altres llengües i ja no necessàriament pertanyents al santoral, la qual cosa posà de manifest les ganes de retornar als noms en català, gallec o èuscar (una tendència que sobrepassà de llarg Euskal Herria). També passa que les tendències emergents no conviuen a soles. L’any 1982, l’ocurrència en ple mundial d’un hooligan anglès amb la tria del nom de la seua filla, lluny de quedar com un cas aïllat sense trellat, fou premonitòria d’un nou fenomen global. En un temps en què es respirava un major grau de llibertat i immersos en canvis socials, culturals i una crisi econòmica, de fe i d’identitat, els referents socials, aquells que enlluernen, també començaren a canviar de mica en mica. Aquell il·luminat que posà a la seua filla Jennifer Pelé Jairzinho Rivelino Carlos Alberto Paulo César Breitner Cruyff Best Keegan, sense ocupar el rècord de nom més llarg, fou tot un precursor. El monopoli dels noms -religiosos, lligats a la nissaga familiar, a la monarquia o gestes cavalleresques- començà a trontollar: altres ídols per a altres temps provinents principalment del camp audiovisual (Kevin Cosner José, Heidi, Leia, Daenerys), la música (només a Espanya hi ha més de 600 xiques que es diuen Shakira) o l’esport (Neymar, Zidane), que inspiren una societat global com mai i en constant transició. Val a dir que aquesta nova tendència de posar el nom de famosos està mal vista a casa nostra i s’associa a progenitors de baix nivell cultural i és, encara, poc freqüent entre nosaltres, al contrari que a Llatinoamèrica.

Aproximadament tres dècades després, un vell fenomen, el de la immigració, agafà embranzida -entre 2000 i 2010- amb un augment de 4,8 milions de persones a l’estat i 765.000 al País Valencià, on els immigrants passaren de ser un 5% a un 19% de la població total, essent les comunitats marroquina i romanesa les més nombroses. És ben significatiu que tant la població nascuda a casa nostra com els nouvinguts són poc donats a posar a la descendència nous noms que ara troben entre el seu veïnat. A hores d’ara no hi ha permeabilitat entre comunitats pel que fa als noms, el bescanvi és una rara avis; cada col·lectivitat premia la seua identitat. Tant és així que quan sentim a parlar d’infants o adolescents com Nicoleta, Giorgiona, Raluca, George o Ion; Seif-el-Islam, Alae, Mohamed, Achuet, Yassi, Abd-At-Karim o Osama; Mireia, Aloma, Balma, Pol, Aina o Biel, tenim molt clar d’on provenen. En canvi, la influència saxona -inoculada amb eficiència a través de la indústria audiovisual nord-americana- va fer el seu efecte ja als anys 80: Jennifer, Jonathan, Kilian o Kevin són alguns exemples d’apel·latius assimilats.

En termes generals, actualment els progenitors es decanten per un sol nom i preferiblement curt. S’aprecia un cert revival en la tria de noms, amb un creixent interès al nostre domini lingüístic pels catalans medievals (Dolça, Artal, Guiu, Oriol, Miró) i també d’accidents geogràfics naturals (Aitana, Nil, Irta) o artificials (Goa, Milan, París, Dakota). Cada vegada més, s’aposta per noms unisex (Àlex, Pau, Noa) per tal de no condicionar la identitat de l’infant. No obstant això, i malgrat les noves tendències i els fenòmens migratoris, l’Olimp dels noms més comuns entre els nadons a les comarques de Castelló canvia a poc a poc. Martina, Sofia, Júlia, Sara, Maria, Vega, Carla, Aitana, Valèria i Paula, per un costat, i Martín, Marc, Hugo, Lucas, Àlex, Pablo, Daniel, David, Pau i Alejandro, per l’altre, són a hores d’ara els més comuns. Tot plegat, s’escullen noms d’arrel cristiana, curts i no compostos amb la presència encara molt minoritària de noms valencians. Si poguérem analitzar les dades comarcalment, ben segur que trobaríem diferències significatives de major valencianització als Ports.

Fet aquest peculiar viatge en el temps, apreciem que les cultures dominants del moment exerceixen i practiquen el seu poder, també en el camp de l’antroponímia, mitjançant estratègies que han evolucionat amb els segles -passant d’imposar a suggestionar. Aquestes cultures alfa són capaces de persuadir la població més enllà de les seues fronteres geogràfiques fins i tot en aspectes tant privats, íntims i personals com la tria del nom de la descendència. En darrer terme, esperen de la cultura afeblida que assimile la cultura dominant com a pròpia. Però en qualsevol població hi ha un nucli resistent, més o menys important, que manifesta reticència o rebuig a incorporar allò que no es considera propi. Tot i això, cal tindre en compte que el terme «propi» és delicat, ja que, com hem vist, els noms canvien amb el temps. Malgrat les evidències mencionades, són els períodes amb major grau de llibertat, com podria ser el de la II República o l’actual, en què es manifesta una major diversitat i més tendències alternatives. El camí és obert. I tu, ja has escollit?