Josep-Lluís Carbó

Amb la més pregona tristesa i el més sentit condol pels qui

han perdut o perdran la vida a causa de la cruel malaltia,

i el més gran afecte pels qui l’han patit, pateixen o patiran.

De ben jovenet m’explicaven contalles antigues. Els topònims i els patronímics es referien directament a la comarca. Històries divertides, amb moralina i amb un gust que encara avui em retorna, deixant-me un encisador regust. Amb el temps vaig descobrir, però, que la major part d’aquelles contalles no eren ni tan locals ni tan particulars. Moltes no eren sinó les faules del llegendari Isop i són vives i circulen fa més de vint-i-cinc segles pel nostre gran entorn mediterrani.

Paregut deu passar amb altres condensacions de la saviesa popular multisecular del món mesogeic, com són moltes de les frases fetes, dites, adagis o refranys que es deien als nostres territoris no fa gaires generacions i, en part, mantenim. Molts, moltes, descriuen o ajuden a interpretar molt bé què ens ha estat passant i ens passa en aquests temps vírics i delicats. A bon entenedor, breu parlador i si dels homes és l’errar, de bèsties és no esmenar.

De les raons d’uns, altres ne viuen.

Teníem la vida i la volíem viure, mira si teníem a perdre! i no teníem la bossa de l’ansa, teníem la vida, gota a gota, descontrolada. Havien gastat tant en armes i tant poc en ciència….

En bona mar, tothom és bon mariner, però, com més mar, més vela cal, perquè la millor fiança és tenir la bossa per l’ansa. Però com ningú la tenia per l’ansa, en gota en gota es va anar omplint la bota, com el burro d’Arcàdia, carregat d’or i menjant palla i, com no és or tot lo que lluu, ens va arribar allò de que de les sobres se fan les obres. Lo que havia guanyat l’escolà, cantant vingué i cantant se n’anà. Mos tocà a tots fer les obres per posar remei a les passades sobres. Mos digueren que qui un cove sabia fer, podia dir-se’n cisteller, que la una mà llava l’altra i les dues la cara, que res perdríem perquè res teníem…

Dels amics se trauen els ardits.

Allò no era cosa nostra, que era cosa de molt lluny, de la molt llunyana Xina. Què no sabem que lo llop va a caçar lluny del lloc on sol estar? I les festes devingueren pestes.

La sang, sense foc mos bull i, per bé que l’home compon i Déu dispon, i que l’ira és un vici que fa perdre el judici, toparem amb lo gos de l’hortolà, que ni rosega l’os ni el deixa rosegar, car el savi sap que no sap i el ximple tot ho té al cap. Dimpués que morí Pasqual, li portaren l’orinal, que després de mort, ni vinya ni hort. Així, els morts, pobrets, molts anys que mos esperon, los morts, obrin los ulls als vius. Cadascú plorà son dol a la llum del seu cresol. Així com és la campana, tal fou la batallada. Vanitat i hermosura, tot cap a la sepultura. A bona fam, no hi ha pa dur.

A l’hivern per la moquita i a l’estiu per la calor, és bo dur sempre mocador

Cal ser prudent, perquè els temeraris moren a mans dels seus contraris i la clau és la pau. Però no oblidem mai que el ferro, quan és calent, se doblega fàcilment i, si tens la coa de palla, no posos foc a la falla.

Va arribar el moment, pels desgraciats tots els dies són dimats, aquell moment en el que ni pagant canta mossèn Pere, quan pel desig que té del bou, va llepant lo llop el jou. I emprenguérem el camí, anant sense pa ni vi. En vestits havien gastat massa i de proteccions EPI ni carabassa. No havien adobat la xorrera i la casa havíem de fer sencera i ja no s’hi valia allò de que qui apedaça lo temps passa, volíem tenir ca i no teníem sobres de pa. No havíem copsat que val més cent euros de salut que una pesseta d’armament robust. No passeu mai a cavall per pont, barca o regall, que Morella i Villores no se feren en dues hores.

Ai! El bé i la salut no és conegut fins que és perdut. I moltes que me’n callo, perquè la millor paraula és sempre la que queda per dir.

Dels escarmentats ixen los avisats

Hi ha qui pensa que d’aquesta n’eixirem a un nou món ple de fraternitat, harmonia i aire pur i que lo peix serà per a qui el mereix. Però l’àguila no caça mosques, passen los amors i queden los dolors i d’ahon vingué l’ase, vindrà l’albarda; que, de la mà a la boca, se perd la sopa i per davant la garagara i per darrera la punyalada. Un clau, un altre en trau i tant punxen al bou, que al remat se mou, o sigui que, si vols ser ben servit, fes-te tu mateixa el llit, que de ponent, ni vent ni gent. Bé canta Marta quan està farta, però discorre més un afamat que cent lletrats.

I seguirem vivint l’era de que qui té diners, té tot adreç, i la filla del rei si la volgués. Perquè boca que menja fel, no pot escopir mel i Miquel anirà a on hi ha la mel. Qui és de bona casa, tindrà sempre bona brasa. Diners, de tort faran veritat i de jutge, advocat, i tornarà a no haver millors germans que els reals castellans, un ull al plat i l’altre al gat. Lo mal de les rates, unes la fan i la paguen les atres, les qui, per no doblegar l’esquena, arrosseguen la cadena. I els bancs i les caixes?… Tots són de fusta.

Ah! i recordeu-vos-en: aquell qui veu lo porronet i li pren la set, qui no fuig de la temptació quan apareix l’ocasió, però santifica les festes, ha de fer coses honestes, que no queda ben confessat qui no torna lo furtat. Qui s’ha menjat la carn, que rosegui els ossos. A les penes, punyalades. I acabo, que lo massa gratar, cou; qui molt parla, molt erra; qui pledeja, no assossega i, qui va al darrera, tanca la barrera.