Sara Gargallo Bellés

Aquests temps durs de confinament que tan estranyament ens toquen viure poden ser també moments per a recuperar activitats i quefers que guardàvem al racó dels desitjos per si algun dia es parava el temps i podíem dedicar-nos amb més calma a les nostres aficions. També ens ofereixen l’oportunitat de pensar més relaxadament i de reflexionar amb més profunditat sobre els esdeveniments que tenen lloc al nostre voltant.

I és per això que voldria dedicar este espai a analitzar el tancament de la Central Tèrmica de Teruel, fet que va marcar una fita important per a la veïna província de Teruel i especialment per a la ciutat d’Andorra, i del que pot ser no n’hem sentit massa a parlar.

El passat dia 23 de febrer, i després de 41 anys de funcionament, la Central Tèrmica de Teruel va tancar les portes i va deixar de produir energia basada en la crema de diferents formes de carbó. El motiu oficial que empara aquest tancament radica en què les condicions de mercat no són les adequades per a la producció d’energia a un preu competitiu. I és que l’adaptació de la planta a la normativa ambiental europea pel que fa a les emissions contaminants requeria d’una inversió estimada en quasi 200 milions d’euros. Segons un informe de Greenpeace, la de Teruel era la 4ª central tèrmica de l’estat pel que fa a les emissions de CO2.

Va ser l’any 1972 quan ENDESA va adquirir les explotacions mineres dels municipis de Alloza, Gargallo i Estercuel per a l’extracció de carbó en forma de lignit i 7 anys més tard es va acoblar a la xarxa elèctrica el primer dels tres grups de formen la central, amb una potència de 350 MW cadascun.

A grans trets, les centrals tèrmiques basen el seu funcionament en la conversió de l’energia química continguda en els combustibles en energia elèctrica. Per a aconseguir-ho, el combustible es crema en una caldera que s’utilitza per a calfar aigua i transformar-la en vapor a alta pressió. Aquest vapor fa girar una turbina acoblada a un alternador que produeix energia elèctrica, la tensió de la qual s’incrementa en un transformador. Aquest procés, que comporta una notable complexitat enginyeril, està acoblat a diferents circuits d’aigua que permeten obtenir el vapor  necessari i aconseguir les temperatures de treball adequades. En el cas d’Andorra, aquesta demanda d’aigua va implicar la construcció d’un pantà en el riu Guadalope, al terme de Calanda. Altra part important de les centrals és l’emissió a l’atmosfera dels gasos i partícules generats i per a això es fan servir xemeneies de gran altura com la d’Andorra, que amb els seus 343 m d’alçada la converteixen en la tercera estructura més alta de l’estat. No debades es pot veure des de molts punts de la nostra comarca!

I no només es pot veure, sinó que som territori receptor de les emissions atmosfèriques causades per la central tèrmica ubicada a uns 30 km. Als pocs anys de l’inici de la seua activitat, els arbres de la comarca s´assecaven a causa de la pluja àcida provocada pels compostos de sulfur emesos en la crema de carbó i més de 30.000 arbres en una superfície d’unes 200.000 hectàrees van ser talats degut a aquestes afeccions.

Aquests fets van donar lloc a anys molt intensos de lluita comarcal (i supracomarcal) mitjançant agrupacions com el Grup Ecologista de Vilafranca o la Coordinadora Comarcal de Joves, nascuda arran d´aquesta situació, entre d’altres. Totes aquestes demandes es van canalitzar per la via judicial sota la forma de presumpte delicte ecològic, amb un recorregut que va durar alguns anys. Finalment, ENDESA d’una banda i les organitzacions denunciants de l’altra, es van assentar en una taula de negociacions i van signar un conveni que incloïa els següents punts destacables:

  • Un Pla de Medi Ambient per a la reducció d’emissions contaminants per a la seua aplicació immediata a la central. Havia de reduir les emissions de SO2 en un 90%. L’any 1992 es va dur a terme la instal·lació de filtres per al SO2 generat en la combustió i la construcció d’una planta de dessulfuració.
  • Un Pla de Desenvolupament Integral de la zona que fixava com a objectius la preservació de les masses boscoses, la recuperació i millora ecològica i el desenvolupament sostenible dels Ports i el Maestrat.

Aquest acord, que va ser el primer d’este estil a l’estat espanyol, es va signar amb una aportació de 2.000 milions de pessetes per part d’ENDESA i de la Generalitat Valenciana, respectivament, i 1.000 milions per part del Ministeri d’Agricultura.

D’ençà, la Central Tèrmica de Teruel ha continuat la seua activitat amb la crema d’un total de més de 41 milions de tones de lignit extret de les conques mineres veïnes i la creixent mescla amb hulla importada, la qual aportava major poder calorífic i menor contingut de sofre. Fins que l’any 2012, dins del Plan Nacional de Reserva Estratégica de Carbón es va ficar fi a l’activitat minera d’aquesta zona. Segurament es tractava de l’avantsala del tancament de la central, que ha arribat pocs anys més tard.

Aquesta nova situació suposa un pas endavant en la millora ambiental del nostre entorn i en l’aposta per les energies renovables que cada dia ocupen un formatget més gran del mix energètic que consumim. No podem oblidar, però, que el tancament de la central suposa un terratrèmol econòmic i social per al municipi d’Andorra i dels voltants, els quals es veuen abocats a buscar un nou equilibri que els permeti enfocar el futur amb optimisme.

Optimisme que pot vindre de la mà de l’aposta pel sector agrícola, ja que la recuperació ambiental dels espais antigament ocupats per les mines suposa una oportunitat que ja s’obri camí entre plantacions d’arbres fruitals, oliveres i vinyes.