Jordi Marín i Monfort – CEP

El curs 1999/2000 vaig començar a fer classes i una de les assignatures que vaig impartir va ser una optativa de meteorologia. En aquelles classes vam
parlar molt de núvols, fronts, gotes fredes i altres fenòmens meteorològics,
però també vam parlar del clima i en particular de com estava canviant. La
cimera de Kyoto (1997) era molt present i els informes que se’n van derivar
mostraven una sèrie d’horitzons o escenaris de futur molt preocupants.
Alguns d’aquells escenaris preveien un augment de temperatures a finals de segle d’entre 1,5 i 5ºC, l’augment dels episodis de pluges torrencials i l’allargament dels períodes de sequera, el desgel complet de l’Àrtic als estius
cap a la dècada dels anys 40 del segle XXI i l’alliberament de grans quantitats de metà a l’atmosfera pel desgel del permafrost entre d’altres aspectes. El cas és que només 20 anys després aquell alumnat pot comprovar que les prediccions no estaven gens equivocades, és més, fins i tot eren generoses.

De fet, ens estem acostant de forma alarmant als escenaris que en aquell
moment semblaven més catastròfics i, per tant, més improbables. Vivim immersos en la societat de la immediatesa on tot passa a un clic de distància, on la paciència no té lloc i on els tempos s’han accelerat de tal manera que esperar a demà per saber una notícia ens sembla una barbaritat i necessitem consultar-la al mòbil des del llit abans d’anar a dormir. Situats en aquest marc mental es fa molt difícil prendre consciència del nivell d’acceleració que està prenent el canvi climàtic. Estem sent testimonis de canvis que en altres èpoques (les darreres glaciacions per exemple) van necessitar mil·lennis (res a escala geològica) però ara es donen en unes poques dècades. Amb tot, una dècada resulta ser una eternitat per a nosaltres i per això no ens n’adonem de la magnitud de la tragèdia. Aquelles previsions sorgides de Kyoto el 1997 per a mitjans de segle XXI les estem patint ja ara: rècords de temperatures mitjanes anuals que es superen cada any gairebé de forma habitual, episodis de pluges torrencials o nevades extraordinàries (3 als Ports en aquesta dècada: 2013, 2017 i 2020) amb períodes de sequera extrema (poc més de 200 mm entre desembre de 2018 i setembre de 2019), els nivells de CO2 per damunt de les 410 ppm (no s’han assolit en els darrers 400.000 anys, temps en què la Terra va patir quatre glaciacions) o la situació de l’Àrtic i el permafrost amb un avançament de 20 anys respecte les previsions inicials. En altres paraules, estem vivint a 2020 allò que ens deien que viuríem a partir de 2040. Així que és fàcil deduir que el que ens espera per davant no serà molt millor, de fet en molts cercles ja no es parla de canvi climàtic sinó de crisi climàtica. Una crisi que no està per venir, i que no ve sola (ve de la maneta de la crisi energètica), sinó que ja hi som ben endins per més que ens vulguen distreure amb models de creixement sostenible com per exemple el Green New Deal dels EUA. Els canvis socials, econòmics, polítics i de tota mena que ens esperen són de tal magnitud i estan tan a la vora que només la nostra sensació d’invulnerabilitat com a societat moderna, avançada i desenvolupada (el primer món que en diem) pot explicar la tranquil·litat amb què vivim. També podríem dir que la ignorància és molt atrevida, però realment és ignorància? O tenim, com a societat, un punt d’infantilisme en no voler veure el que tenim al davant? Potser hauríem de començar a planificar com afrontem el futur que se’ns tira a sobre. Un futur en el que tindrem milions de desplaçats climàtics, refugiats climàtics n’haurem de dir. Un futur amb una manca de combustibles fòssils que ens obligarà a replantejar els desplaçaments, les comunicacions, els mitjans de transport, la mobilitat en general i, de retruc, el model de consum.

Un model de consum que haurà de ser forçosament de proximitat. És a partir d’aquest escenari que hauríem d’estar dissenyant el futur que volem per als nostres pobles, per al nostre territori, perquè molt probablement dependrà de les decisions que prenguem ara que tindrem oportunitats per reeixir.

En aquest sentit caldria reconsiderar de forma molt seriosa l’aposta pel turisme que s’està fent des de moltes administracions com a motor de desenvolupament dels pobles. Si estem a les portes d’una crisi energètica sense precedents en la que els desplaçaments seran un luxe per a uns pocs, realment s’han de destinar esforços i recursos a un sector que té tots els números de patir una crisi important com a conseqüència de la primera? Si, com tot apunta, anem abocats a un model de consum de proximitat, de km
0, no seria més assenyat treballar en polítiques que incentiven tant la producció com els canals de distribució basats en aquest model? Sé que en ple creixement del consum electrònic i quan tenim a un clic de distància un producte fabricat a la Xina i a un preu irrenunciable el que plantejo pot semblar del tot una bogeria, però segur que ho és? Què farem quan els costos de transport dels productes des de l’altra punta del món siguen estratosfèrics?

Només hem de fer una ullada al caos que està creant un simple virus a escala planetària. La borsa desplomant-se perquè la “màquina”, els mercats, s’han hagut d’aturar. Fàbriques parades a la Xina i regna el caos al planeta per falta de subministrament de matèries primeres o senzillament de béns de consum. Tinguem en compte que això només és una situació temporal, però què passarà quan comencen a escassejar no únicament els combustibles fòssils sinó també recursos minerals com ara el coure, el liti, el cobalt, el neodimi i el disprosi per exemple? (vitals per a la mobilitat basada en el motor elèctric). I això no està tan lluny, temporalment, com puguem pensar. Alguns creuen que la fosa del gel Àrtic o, fins i tot, l’Antàrtic donarà peu a explotar els recursos que s’hi amaguen, però per quant de temps? A quin preu? En tot cas només ajornaríem el problema unes dècades, però la sentència seguiria escrita. Per més que no ens vulguem fer a la idea el planeta té unes dimensions físiques determinades, estem esgotant recursos i ja sabem que d’on no n’hi ha, no se’n pot traure.
Potser caldrà aprendre molt del que estem vivint aquestes setmanes i mesos que vindran i a partir de la crisi sanitària del coronavirus. Som una societat extremadament vulnerable, malgrat no ens ho semble. El COVI19 no era previsible, ens ha agafat per sorpresa i en molts moments amb un cert escepticisme que ha pogut generar situacions d’irresponsabilitat a l’hora de prendre o no prendre certes mesures, però les crisis climàtica i energètica sí que ho són de previsibles. Fa anys que la comunitat científica ens està avisant, fins quan farem com si no sentirem res? El cas és que més que no sentir, no ens agrada el que ens diuen i ignorem a consciència les indicacions que se’ns donen: parar, frenar, decréixer.