Josep-Lluís Carbó Ferrer, CENTRE D’ESTUDIS DELS PORTS

Les delimitacions dels territoris han estat alhora causes i efectes de tota mena de disputes, massa sovint guerres violentíssimes, entre pobles, races i formacions socials arreu del Món. Tots tenim les nostres pròpies idees sobre com haurien de ser delimitats els territoris als quals mos han adscrit administrativament o mos hi adscrivim emocionalment. Tots nosaltres mos trobem inscrits en diferents jerarquies territorials que, mos agradin més o menys, estan mil·limètricament definides i, en algun cas, eternament fixades com a destí en l’universal. Cadascú de nosaltres ho veu a la seua manera i, ben segur, en tota la comarca deu haver una llarguíssima casuística de combinacions d’adscripcions emocionals a uns i altres territoris.

Hi ha una bona excepció. La majoria de nosaltres tenim una consciència comarcal prou desenvolupada i mos adscrivim emocionalment a la comarca dels Ports. Però vet ací que precisament la comarca, este nivell en les jerarquies territorials en el que -n’estic ben segur- n’estem molt majoritàriament d’acord, no està formalment definida com administració i, més encara, el seu territori no està, ni mil·limètricament ni quilomètricament, ben delimitat. Existeix una demarcació -no comarca- oficial, amb el nom de la nostra comarca i que n’exclou municipis com ara Vilafranca, Castell de Cabres, Benifassà, … Catí… Mos posem les mans al cap perquè aquesta delimitació, que molts consideren de comarca, no correspon a la nostra realitat històrica, geogràfica, econòmica i quotidiana, ni a la voluntat d’uns quants pobles que s’hi voldrien incloure.

Però, és això tan estrany? Som un cas únic i rar que només podrem resoldre, si arriba el dia, oferint els nostres millors recursos, les nostres vides com mana la santa tradició, en la lluita pels nostres límits? A primera vista podria parèixer que sí, però resulta que, a la vora mateix, ací al costat, a l’Aragó, tenim alguns casos en els que, qui sap, podríem arribar a espillar-nos. El conjunt de lleis i normes que regulen la constitució i funcionament de les comarques a l’Aragó s’inicia en una llei de 1993 i continua en tot un llarg seguit de lleis de creació de cada comarca fins a la darrera, la de creació de la D.C. Zaragoza. Molt sintèticament, i en el que mos interessa, podem definir este procés en una frase: les comarques a l’Aragó s’han constituït, configurat i delimitat des de la base dels municipis que les han anat integrant, de baix cap a amunt. A diferència de Catalunya on, a grans trets, podríem dir que l’actual delimitació de les comarques ha estat establerta de dalt a baix, basant-se, en quasi un 90%, en les comarques definides en temps de la II República.

Examinem el cas de les nostres comarques veïnes. Constituïdes a tots els efectes polítics i administratius, configurades i delimitades pels municipis que les conformen. Com en el cas del País Valencià, també a l’Aragó existien propostes prèvies de comarcalització i delimitacions comarcals. La més detallada i suculenta va ser publicada a 1981 pel Partido Socialista de Aragón (1976-1983, no confondre amb l’actual Partido de los Socialistas de Aragón), a títol de proposta i per esperonar la comarcalització. Si comparéssim aquella proposta de 1981 amb la realitat resultant del llarg procés aragonès de comarcalització, veuríem que, substancialment i a grans línies, les diferències resultants (producte de l’anhel dels municipis i comarques afectats) no són numèricament i definitòria rellevants.

En el cas concret de les nostres comarques veïnes, Baix Aragó, Maestrat (per a alguns, Las Tres Bailías) i Matarranya (afegint-hi els municipis de Mosquerola i Puertomingalvo, adscrits a la comarca de Gúdar-Javalambre), els resultats són molt clars i il·lustratius. El 76 % dels 55 municipis als que mos referim ha acabat adscrit a les comarques on les situava la proposta. La resta de municipis (Aiguaviva, La Codonyera, Bordó, Castellot, Molinos, etc.) “han canviat” de comarca. Cal que tinguem present que la meitat d’estos casos no coincidents correspon a municipis catalanoparlants, que la proposta del 81 situava, amb criteri lingüístic, a la comarca del Matarranya i la realitat ha adscrit al Baix Aragó. Enconjunt, tot plegat, una situació força pareguda a la nostra. Un paradigma del que mos pot passar a nosaltres.
Moralitat: no som un cas rar i únic. Els límits territorials de les comarques determinats per qualsevol proposta establerta des de dalt, per bona que sigui aquesta, si són revisats per la voluntat popular (si més no per la voluntat dels pobles), són susceptibles de modificació i adequació a les realitats geogràfiques, històriques, econòmiques, pràctiques i emocionals dels municipis que l’han de compondre. Si els nostres veïns tenen comarques i les tenen com volen, potser algun dia se mos preguntarà com volem la nostra comarca i, més enllà de llepar-nos les ferides, haurem d’estar preparats per donar la resposta segura, ràpida i contundent.